laiagardeny |
dissabte, 28 d'agost de 2004 | 01:52h
Jugo a ser tot allò que podria ser si no fos que estic limitada per la pell que m'estreny les entranyes, que m'engavanya com una presó feta amb barrots de carn i ossos. No és fàcil combatre la implosió de personalitats quan, des de fora, el públic sempre necessita etiquetar-te, perquè ja se sap: hi ha gent que no arriba a comprendre els matisos, quan els matisos són el pebre i la sal de la vida, si més no la filigrana dels detalls capaços de desavorrir-nos. De seguida defugim les complicacions, esclar, en la mesura que les nostres neurones tendeixen indefectiblement a l'electroencefalograma pla, o sigui, al no-pensament, perquè només hi ha pensament on la contradicció s'imposa, en el regne de la pluralitat entròpica. Jugo a ser la meva pròpia ombra reflectida en el mirall, inventant-me cada dia, reduplicant-me més enllà de la lògica comuna del ramat. Tot està dit i tot està fet, però jo no podria sobreviure a aquesta evidència si no fos capaç de llençar-me cada nit sobre el teclat per a crear-me a mi mateixa.
