Es diu que en l'ús social del català s'han guanyat les aules (administració pública) però hem perdut el pati (el carrer). Les normes de l'aula les marca la Generalitat. Però qui marca les lleis del pati?
Llegeixo avui al diari que Josep-LluÃs Carod-Rovira es proposa, des de la vicepresidència competent en polÃtica lingüÃstica, despolititzar la llengua. I hi estic del tot d'acord. Una llengua és un instrument que cal fer atractiu, no impositiu, per sobreviure al pati, per sobreviure al carrer. Sinó serà com aquell nen que duu una pilota i en condiciona el seu joc a acceptar les seves particulars normes. Va bé fins que apareix un altra nen amb una altra pilota i sense normes. Aquesta és la llei del pati; que no te llei sinó interessos canviants i afinitats personals guanyades cada dia.
És al pati i al carrer on el català es juga el ser o no ser. I ho fa cada dia en moltes i diferents trinxeres sense llei. Tot depèn de la voluntat i l'actitud particular de cadascú. Sobretot dels i de les catalanoparlants que hem d'estirar i ajudar a fer el pas. Aquesta és la mare dels ous.
El millor que es pot fer per l'ús social del català és desactivar els possibles recels i alhora tenir confiança amb el futur. Confiança, sÃ. Necessitem voluntaris que afrontin el repte de cada trinxera oberta; a la feina, amb els amics, al pati, amb la famÃlia, a l'ascensor i a la botiga de baix a la cantonada. I els millors instruments que els hi podem donar són; confiança i normalitat. Que tenim molta feina a fer.
Que la llei del pati no la es pot marcar des de la Generalitat ja hi estic d'acord. Tothom fa el que vol. Però hem de poder definir un marc legislatiu i també coercitiu des del govern de Catalunya. Si no es fa aixàestem perduts.