El públic acaba fent costat al personatge
teòricament més dèbil, fins i tot quan l'autor de l'obra no ho pretén. Forma
part de la condició humana. Primer trepitgem el personatge i en fem burla,
després ens agafa el sentiment de culpa i l'esperit solidari i acabem per
respectar-lo i admirar-lo, fins i tot l'entronitzem. Això és el que ha passat
amb José Montilla. Ningú no hi creia, ni la seva mateixa parròquia. Però, a
còpia de fer-li lletjos i acudits, de dir-li de tot menys bonic, fregant el
menyspreu i la mofa, mentre ell ho encaixava tot amb admirable serenor, en
Montilla investit de president s'acabarà sortint amb la seva i es guanyarà el
respecte i l'afecte dels ciutadans, que això i res més demana. És la mateixa
reacció que el públic ha tingut amb l'Artur Mas, però a la inversa. El primer
anava de discret i aquest de sobrat —motius no n'hi faltaven—, exhibint un DVD
que només malparlava de tothom que no fos ell i els seus. I el públic ha fet
tot el contrari del que deia el guió i del que deien tots els analistes
polítics.
El secundari s'ha quedat amb el paper
protagonista. José Montilla deixarà de ser el personatge gris i avorrit que
aparenta i esdevindrà un president molt més de tot del que la gent es pensa.
Tot i dir-se José, serà més nacionalista que els nacionalistes; temps al temps.
És el President, i ho és de tots, també de vostè i d'un servidor. El respecte ja
el té. L'afecte ja se'l guanyarà. Temps al temps.
Au va, pallasso, ves a vendre gelats al Pol Nord.
Catalunya ets tu?