Però hi ha gent entestada en que la lluita de classes
i la lluita de sexes és el camí per avançar cap a ves a saber on. De la mateixa
manera que passa en un procés de pau, la renúncia a la violència física i
verbal és condició necessària per arribar a algun lloc comú. Parlant de sexes,
aquest lloc comú cal que no sigui només el llit, també hauria de ser un lloc
acollidor on la diferència -anatómica, fisiològica i mental- deixés de posar
obstacles a la relació entre ésser humans.
La seva visió de l’altre sexe
difereix molt de la meva, per descomptat, i intento entendre-la en clau de
sentiment, però la seva no condueix sinó a la frustració de les relacions
personals. Potser ella i d’altres feministes, no són prou conscients que quan
es refereixen “als homes” m’inclouen a mi i a d’altres com jo dins el mateix el paquet
dels violadors, assassins, maltractadors i malfactors diversos que actuen en
virtut d’una funció (o disfunció mental) que no és directament propiciada per
el seu sexe sinó per la seva perversitat. En aquest cassos concrets, sigui home
o dona, m’estalviaré de donar la meva opinió sobre les solucions a aplicar, ja
que no són políticament correctes, i en tot cas ho deixaré per un altre dia.
Això no obsta però, que a nivell de tàctica, aquest
atac indiscriminat a “als homes” (el mateix es pot dir de la referència
generalista “a les dones”) mereixi un suspens, un zero patatero a l’hora de
cercar aliats entre els que no som perversos, però ens van regalar la condició
d’homes des del naixement.
Puc dir, des de la meva condició d’home, que
visc amb una dona des de fa molts anys, molts, que la convivència no ha estat
sempre fàcil, però hem tingut prou seny per aprendre a no repetir els errors
que l’haurien fet impossible. Que lamento i planyo profundament a aquella
persona que es sent permanentment incompresa i perseguida (i que en tindrà
motius, sens dubte) però que comet l’error imperdonable de fer fa del seu cas
personal una situació universal.
Els nostres greuges esdevenen les nostres barreres
infranquejables, i d’aquesta manera com puc jo ajudar i solidaritzar-me amb
aquella persona que sense conèixer-me, i per la simple adscripció al meu
sexe-home em llençà l’estigma d’una maldat innata?
Anant a fer el ridícul paper d’homes sols
manifestant-se darrera una pancarta? No, gràcies, això és insensat i mesell.
Rient-los les gràcies i exaltant el feminisme?. Encara menys.
Es possible que la societat de persones lliures en
que penso encara no existeixi perquè no som capaços de reconèixer-nos diferents
i iguals al mateix temps, perquè som tan políticament correctes que no som
capaços de prevenir abans de curar, perquè la seguretat jurídica passa al
davant de les realitats quotidianes i perquè no tenim prou ànims d’acceptar
públicament que les persones que representen un rol pervers, siguin quines
siguin, han d’estar lluny, molt lluny dels que ens esforcem a entendre’ns i
controlem els impulsos egoistes i purament animals.
Aquelles altres haurien de ser tan lluny que no sigui
possible que tornin mai més. Els que quedem potser (essent optimistes) aproparíem
més les diferències, desfaríem malentesos i maledicències dient-nos simplement:
tu ets una persona com jo, igual que jo, i diferent de jo, tu i jo som persones.
Però sí, és veritat, és massa bonic per ésser
veritat, però ni hi veig alternativa.
He llegit el teu article i després he anat al d'Oportunitats al que fas referència. El teu punt de vista és molt enraonat i moderat, i el d'oportunitats va més de sentiments que d'ideologia, i per això no és gaire criticable.
Jo sóc més radical què hi farem.
Si el percentatge de població reclusa dels moros és superior al d'aqui, vol dir que els moros són uns delinquents?
Si el percentatge de negres que ocupen càrrecs d'importància és inferior al de blancs, vol dir que els negres són idiotes?
Si el percentatge de jueus que són avars és superior al de la resta, vol dir que els jueus són avars?
Si el percentatge de catalans que són inspectors d'hisenda és inferior a la resta de l'estat, vol dir que els catalans són més bones persones que la resta?
I així fins l'infinit, la resposta sempre serà no, és clar, direm que hi ha factors socials, culturals, s'ha de veure cada cas, no s'ha de generalitzar etc. etc.
Però si la pregunta és: si hi ha més homes violents que dones, vol dir que els homes són violents? Doncs si, què vols que et digui, els homes sóm bèsties perilloses agressives a les que s'ha de domar, i el que no ho és, deu ser una mica mariconet. I aquesta idea va calant, i calant, i jo crec que fa molt més mal del que pensem, i a mi, que sóc pacífic de mena em desanima.