joseppinyol |
dissabte, 25 de novembre de 2006 | 12:30h
La nostra nació pateix el gran xàfec de l'acció permanent de l'Estat Espanyol i de la cultura audiovisual dirigida per grans empreses multinacionals i la riuada amenaça la nostra identitat nacional. La “pluja fina” de l'acció del Govern no pot contrarestar el tsunami desnacionalitzador de la globalització, l'espoli fiscal, dels nous mitjans audiovisuals, de la immigració, perquè la Generalitat no té les competències i el finançament imprescindibles. Els plantejaments de Carod-Rovira en la sessió d'investidura van minusvalorar la degradació de la nostra situació nacional i van sobrevalorar el poder real de la comunitat autònoma que ens reconeix l'Estat Espanyol. El gran sofisma del President d'ERC va ser tractar la situació del nostre poble com si fos normal, com si el Parlament de Catalunya fos comparable amb al francès, el suec o el polonès, com si fos sobirà. És un error fatalment contraproduent obviar que som una nació oprimida i espoliada, que tenim un conflicte obert amb l'Estat Espanyol. (segueix)
El diagnòstic de la situació nacional és la condició prèvia al debat de totes les estratègies, de totes les tàctiques, de totes les polítiques de pactes. Pot sobreviure la cultura catalana l'huracà que ens ve a sobre amb les noves tecnologies de l'audiovisual (TDT, televisió per internet, grans grups multimèdia, etc.) amb les competències que té el Parlament? Es pot combatre la provincianització econòmica de Catalunya sense suturar la gran ferida del desequilibri fiscal que el nou Estatut no ha tancat?. Es poden resoldre els greus problemes de funcionament dels serveis públics catalans sense una nova funció pública quan aquesta ve establerta des del Parlament espanyol?. Podrem assimilar el milió i mig de nous immigrants en la nostra llengua i matriu nacional o bé s'integraran en els paràmetres nacionals espanyols?. Es pot revertir la presència residual del català a les nostres àrees metropolitanes i assegurar com s'ha aconseguit a Montreal amb el francès sense afirmar prèviament la territorialitat legal de la nostra llengua, com tenen els cantons suïssos, o Flandes o el mateix Québec?.
Podem passar una legislatura callant quan l'huracà ens continuarà arrassant en els propers quatre anys?
El màxim dirigent d'ERC no pot estar segur del que afirmava en el seu discurs: que Catalunya serà la nació del fills i dels nets dels nouvinguts d'arreu del món. Perquè la majoria no saben que han arribat a una nació diferent sinó que estan convençuts de residir a Espanya i que la llengua que han d'utilitzar és l'espanyol. Que no ha passat aquest procés de desnacionalització al Rosselló?. Que aquest no avança a marxes forçades a Alacant, a Ciutat de Mallorca i a totes les nostres àrees metropolitanes?. En que es basa Carod Rovira quan afirma “parlo d'un país que se sent orgullós de la seva societat, de la seva cultura, dels seus productes...”. Jo constato empresaris que es venen les seves empreses a multinacionals, que posen noms estrangers als seus productes i les seves botigues; propietaris que requalifiquen els seus terrenys per destrossar la terra i el paisatge que diuen estimar; una majoria de joves que menystenen i ignoren la música i el cinema en la nostra llengua; telespectadors que prefereixen els programes escombraria en castellà.
Josep Lluís Carod-Rovira s'equivoca quan afirma: “el dia que un partit no vulgui governar Catalunya, si l'aritmètica li ho permet, serà un partit perdut per a la política nacional”. No n'hi ha prou amb l'aritmètica per governar. Aquest plantejament ja és èticament dubtós en un país amb tradició democràtica i profund esperit cívic; és més propi d'Itàlia que no pas de Suècia. Però és una posició radicalment injustificable en una nació amenaçada de mort, amb la identitat i la consciència nacionals febles i confuses. Suposa un trencament amb la concepció del catalanisme polític resumit per Rafael Campalans: “Política és pedagogia”.
Ara els compromisos governamentals d'Esquerra Republicana la lligaran de peus i mans. No podrà denunciar cada una de les conseqüències econòmiques, culturals, polítiques i socials de la situació d'opressió del nostre poble perquè els seus socis ho permetran. Tampoc ho farà Convergència que ha fet del congraciament amb la monarquia postfranquista i el govern de torn de Madrid els postulats fonamentals de la seva política. El feble plugim que pot projectar la Generalitat no pot compensar els ruixats que ens ofeguen, i ,en canvi, dissol l'esperit de resistència que podria crear les defenses necessàries per fer-hi front.
Les cadenes del poder converteixen ERC en un partit perdut per al redreçament nacional. Els clàssics deien que els deus ofusquen als qui volen perdre i la història sembla repetir-se amb l'actual direcció d'ERC, que no sap aprendre dels seus èxits. Amb les cadenes del pacte amb Jordi Pujol Esquerra gairebé va desaparèixer als anys 80. Amb les mans lliures a la oposició en tres lustres va fer créixer la consciència nacional i va guanyar-se la confiança de 600.000 ciutadans. I novament, les cadenes de tres anys de tripartit li han fet perdre una quarta part dels seus vots.
El diagnòstic de perill mortal de la nostra situació social i nacional i el tractament quirúrgic que se'n desprèn no admeten els plantejaments de pluja fina de la rutina política. Exigeixen oferir al nostre poble la perspectiva d'un llarg procés d'acumulació de forces, fins assolir l'estadi de determinació col•lectiva que permeti accedir al govern amb la capacitat d'aplicar la teràpia de xoc que es necessita. No és el camí fàcil, però és l'únic que pot evitar la nostra desaparició com a nació.
El màxim dirigent d'ERC no pot estar segur del que afirmava en el seu discurs: que Catalunya serà la nació del fills i dels nets dels nouvinguts d'arreu del món. Perquè la majoria no saben que han arribat a una nació diferent sinó que estan convençuts de residir a Espanya i que la llengua que han d'utilitzar és l'espanyol. Que no ha passat aquest procés de desnacionalització al Rosselló?. Que aquest no avança a marxes forçades a Alacant, a Ciutat de Mallorca i a totes les nostres àrees metropolitanes?. En que es basa Carod Rovira quan afirma “parlo d'un país que se sent orgullós de la seva societat, de la seva cultura, dels seus productes...”. Jo constato empresaris que es venen les seves empreses a multinacionals, que posen noms estrangers als seus productes i les seves botigues; propietaris que requalifiquen els seus terrenys per destrossar la terra i el paisatge que diuen estimar; una majoria de joves que menystenen i ignoren la música i el cinema en la nostra llengua; telespectadors que prefereixen els programes escombraria en castellà.
Josep Lluís Carod-Rovira s'equivoca quan afirma: “el dia que un partit no vulgui governar Catalunya, si l'aritmètica li ho permet, serà un partit perdut per a la política nacional”. No n'hi ha prou amb l'aritmètica per governar. Aquest plantejament ja és èticament dubtós en un país amb tradició democràtica i profund esperit cívic; és més propi d'Itàlia que no pas de Suècia. Però és una posició radicalment injustificable en una nació amenaçada de mort, amb la identitat i la consciència nacionals febles i confuses. Suposa un trencament amb la concepció del catalanisme polític resumit per Rafael Campalans: “Política és pedagogia”.
Ara els compromisos governamentals d'Esquerra Republicana la lligaran de peus i mans. No podrà denunciar cada una de les conseqüències econòmiques, culturals, polítiques i socials de la situació d'opressió del nostre poble perquè els seus socis ho permetran. Tampoc ho farà Convergència que ha fet del congraciament amb la monarquia postfranquista i el govern de torn de Madrid els postulats fonamentals de la seva política. El feble plugim que pot projectar la Generalitat no pot compensar els ruixats que ens ofeguen, i ,en canvi, dissol l'esperit de resistència que podria crear les defenses necessàries per fer-hi front.
Les cadenes del poder converteixen ERC en un partit perdut per al redreçament nacional. Els clàssics deien que els deus ofusquen als qui volen perdre i la història sembla repetir-se amb l'actual direcció d'ERC, que no sap aprendre dels seus èxits. Amb les cadenes del pacte amb Jordi Pujol Esquerra gairebé va desaparèixer als anys 80. Amb les mans lliures a la oposició en tres lustres va fer créixer la consciència nacional i va guanyar-se la confiança de 600.000 ciutadans. I novament, les cadenes de tres anys de tripartit li han fet perdre una quarta part dels seus vots.
El diagnòstic de perill mortal de la nostra situació social i nacional i el tractament quirúrgic que se'n desprèn no admeten els plantejaments de pluja fina de la rutina política. Exigeixen oferir al nostre poble la perspectiva d'un llarg procés d'acumulació de forces, fins assolir l'estadi de determinació col•lectiva que permeti accedir al govern amb la capacitat d'aplicar la teràpia de xoc que es necessita. No és el camí fàcil, però és l'únic que pot evitar la nostra desaparició com a nació.
jo crec que les líders d'erc
haurien de tornar al funcionariat, però amb un 15% del vot que
vols fer ?? així és la democràcia...
quan
parles del francès i els quebequesos com llengua i "nació"
oprimida realment saps el que estàs dient ??? negues que abans
que hi arribessin vivien i viuen altres llengües i pobles
????
pq els indis canadencs no tenen dret a imposar la seva
cultura sobre els francesos o britànics i si els francesos
sobre britànics ???
pq tal com ho veus tu si la cultura
castellana és superior en vots i persones a la catalana te tot
el dret a imposar-se, tal com a fet la francesa o no ???
crec
que no mires tot el tema de la colonització i imposició
de cultures d'una manera igual.... només veus el que
t'interessa...
tu creus en la democràcia ???
doncs si el 51% desideixen eliminar la llengua catalana et tens que
fotre així de clar....
Fart de llegir les cartes al director al punt i presència, fart d´haver de suportar el rencor, la rancúnia , ara només em faltava que inguessis un blos al meu diari favorit d´internet ón publiques opinions sempre contraries a erc, parit que no oblidem, va rebutjar les teves popostes a manresa ara fa uns anys (jo hi era i vaig votar en contra teva). La teva gent dintre d´erc (son pocs però criden molt) son del que a les manifestacions no criden eslogans a favor de res sino en contra dels altres.
Pinyol, no tens res mes a fer que permanentment atcar l´actual direcció d´erc? et pensen que els militants som idiotes? que no sabem separar el gra de la palla?
qui ets tú? un iluminat que tot ho sap millor que els altres?
et faig una suggerència: funda el -Partit a favor dels animals- coma Holanda i et presentes a les eleccions i , ja des del Parlament ens expliques de quin mal hem de morir, però mentrestant, deixen´s tranquils si us plau. No ens obliguis a presionar a la gent del Punt i de Presència per tal que siguin més plurals en l´acceptació de les cartes... Ja n´hi ha prou d´aquest color, Pinyol
Dedicat a tots els manaires i aprenents de manaires d'ERC que menystenen en el camp personal aquells que no pensen com ells, i que ara han desqualificat a en J. Pinyol. Llegiu això, sisplau:
Escòcia independent? 51% 'Aye, please'per Xavier Solano i Bello.
Després de gairebé tres-cents anys de la unió amb Anglaterra i només 7 anys i escaig de tenir parlament propi, la majoria dels escocesos, el 51%, ja aposten clarament per la creació d'un Estat per a Escòcia. L'altra dada interessant és que només el 39% s'hi oposa frontalment. Per tant, l'avantatge dels independentistes comença a ser considerable.
Blair i el laborisme van apostar per un Parlament escocès precisament per desactivar el sentiment sobiranista. Exactament el mateix motiu pel qual el govern espanyol va proposar la recuperació de la Generalitat el 1931. Cal reconèixer que en els dos casos el pla ha funcionat prou bé, encara que sembla que a Escòcia té els dies comptats.
Us recordo que els escocesos tenen un parlament propi que mou un pressupost 50% superior al català tot i tenir una població 30% menor. Són nació reconeguda, tenen seleccions nacionals pròpies, dret a l'autodeterminació i la majoria de les seves competències són totalment exclusives. De fet, tenen una justícia, un sistema educatiu i una església totalment propis. Per acabar, el tracte fiscal que reben de Londres és positiu, és a dir, reben més diners dels que, en principi, els tocarien.
Per demostrar amb un exemple concret com n'és de diferent la manera de fer al Regne Unit i a Espanya, us diré que Westminster ja va traspassar la competència de transports ferroviaris al Parlament escocès ara fa un parell d'anys. Sorprenentment, el traspàs no va ser conseqüència de cap crisi o situació caòtica típica d'un país en vies de desenvolupament, com passa a casa nostra, sinó que ho van fer perquè ho van trobar de sentit comú.
Per tant, com és que, si tot els va tan bé, la majoria dóna suport a la independència? Doncs per la senzilla raó que ells, amb només vuit anys de govern regional, ja s'han adonat que no van enlloc. Que si realment volen tenir veu i vot a la UE més val que esdevinguin Estat, que si volen decidir sobre si els calen o no noves centrals nuclears, reduir l'impost de les societats per atreure més inversió estrangera, decidir la quantitat d'immigració que volen i poden acceptar o començar a rebre impostos de les explotacions de les seves reserves de gas i petroli, més val que tinguin un Estat propi.
Ara bé, la raó més important de totes és que els escocesos estan començant a entendre allò que els seus veïns ja fa temps que diuen: si sou un estat petit teniu molts números per esdevenir una economia realment pròspera i competitiva i, amb això, podreu millorar molt el vostre nivell de vida. I aquests petits Estats tenen molta raó. I si no, observem: Noruega -el millor país del món per viure-hi, segons l'IDH de l'ONU-, Irlanda -el miracle econòmic d'Europa-, Suècia i Dinamarca -els paradigmes de la societat del benestar- i Islàndia -el quart país mes competitiu del món-. Escòcia no vol ser menys i ja ha començat a caminar amb pas ferm cap a un futur millor. A veure si els catalans, després de trenta anys de tenir allò que la Unió Europea anomena ‘govern regional', ens inspirem una mica en els nostres veïns del nord.
xaviersolano.blogspot.com
Més informació:
http://thescotsman.scotsman.com/index.cfm?id=1615112006
http://www.icmresearch.co.uk/reviews/2006/Scotsman%20-%20oct/scotsman-oct-2006.asp
Des de l'exili, per aquestes contrades fredes (bé, aquest any no fa gaire fret!) d'Alemanya, veig en el teu discurs els tipics tocs de derrotisme que he sentit en els meus companys i amics convergents. Esta clar que en Pujol, potser amb tota la bona fé, ens va fer creure que viviem en un país imaginari, i quan ens hem despertat, hem vist que aquest no exisita. Aixó genera al principi sorpresa, després ganes de lluitar de valent, alguns acaban amb un derrotisme i frustració. N'hi ha que prenen el camí de no volguér parlar mai més de política, altrés es radicalitzent amb postures extremistes i fins i tot hi ha que deixen de voler parlar de catalanisme i es tornen "no nacionalistes".
En el 1987, jo vaig despertar del somni pujolista, i despres de passar per vaires etapes, vaig decidir lluitar de valent , possant el meu gra de sorra i hem vaig fer militant d'ERC el 1991, vaig secundar a Carod - Puigcercós amb la revelió interna per fer fora en Colom-Rahola. hem va sorprenda l'aposta per el Maragall i ara m'ha dolgut lo den Montilla.
Peró mirant-ho fredament, des de la distancia, esta clar que en Carod-Puigcercós han decidit trobar una solució per la construcció nacional, aquesta es la d'intentar que els altres catalans (com deia en Candel) es sentint tant catalans com els que ho som. Sense ells, o pitjor, amb ells en contra, Catalunya no tindrà cap possibilitat de arribar a esser un pais independent.
Potser erren , però ningú els pots titllar que no ho estan intentant.
"(...) en Carod-Puigcercós han decidit trobar una solució per la construcció nacional, aquesta es la d'intentar que els altres catalans (com deia en Candel) es sentint tant catalans com els que ho som".
I jo et comento: ¿Això és sinònim de regalar el poder al PSC-PSOE, de fer President Montilla (o A. Mas en el seu cas)?? Amb tots els respectes, em sembla un argument ben pobre -fins i tot una mica etnicista- ja que (inconscientment vull pensar) dones la raó als que diuen que el PSC-PSOE és la viva representació dels "fins ara andalusos/espanyols" i en canvi CiU "representa als catalans de generacions".
Sisplau, siguem seriosos, el que fa augmentar la consciència nacional, de catalanitat, no és si A. Mas, J. Tarradellas o J. Montilla siguin un o altre president, sinó que tots els catalans -tots-, tots som subjectes de l'espoli fiscal que patim i que les mancances dels serveis públics (llistes d'espera mèdiques, barracots escolars, peatges viaris, traves a les PYMES, precarietat laboral dels treballadors..., totes aquestes i altres mancances a tots els catalans (hagim nascut on hagim nascut) ens afecten per igual. La consciència de patir aquests greuges que patim tots plegats, encara que no t'ho sembli, fa augmentar la consciència de catalanitat..., per la via dels fets, per la via de la butxaca, per la via de la consciència de greuge col·lectiu que afecta a les coses de menjar...
El meu pare era andalús, també de Còrdova (com a Iznájar -Còrdova- va néixer Montilla), el meu cognom és Álvarez, però això NO hauria d'ésser l'important. Jo i molts com jo no ens sentim "menys" catalans si el president és Carod o Mas, ni ens sentim "més" catalans si el president és Montilla (no és un argument racional, ja que seria com fer xantatge democràtic de l'estil: "si guanyen els meus adoptaré una nacionalitat, i si no, li faré el salt o àdhuc m'hi posaré declaradament en contra"), sinó que ens sentim catalans perquè l'Estat espanyol ens roba als fills d'andalusos, igual com roba els impostos (i no els retorna en serveis) als catalans nascuts aquí i amb cognoms autòctons. I som catalans perquè ho volem ser, OK? Punt.
Que ningú (ni Montilla, ni Carod, ni Mas, ni tu -desconegut amic resident a Alemanya-), que ningú no parli en nom d'una antiga -antiga en el temps- immigració per justificar la investidura d'aquest polític o l'altre... perquè TOTS som catalans, tant el Mas, com el Montilla, com el Carod com el Piqué, com fins i tot el de "Ciudadanos".
La votació d'un president determinat en una investidura i la conformació d'un tipus de govern concret s'hauria de justificar, no en base als origens del candidat a president, sinó en base al PROGRAMA i projecte de govern per als pròxims 4 anys de legislatura...
I aquí i d'això és del ERC no en vol parlar............, en quines condicions pacta i en base a quins punts programàtics..., on hi passa de puntetes i ho cobreix amb un tupido velo..., on Esquerra omet moltes prerrogatives i limitacions amb què es realitza el pacte de govern...., on la vessa i fa aigües per tots costats, perquè encara no he escoltat ni llegit cap argument, cap dada material (social i nacional, nacional i social, indestriables), cap aportació racional en aquest sentit. Perquè no hi és.
Lamento dir-ho, des del mes fons de la meva ànima, consciència i racionalització, un servidor que vaig ser, en un passat recent, militant i simpatitzant d'ERC de Blanes. No enganyo a ningú, no sóc convergent ni socialista -ni ganes-. El diputat blanenc d'ERC a Madrid, Joan Puig, ho sap.
La vida es un mocador, no et conec personalment, però jo també he viscut força temps a Blanes i sobretot a Malgrat. Ara malgrat que estic a Alemanya, hem considero un exiliat econòmic, he fixat la residencia a Blanes a la casa dels pares.
En Joan Puig, el conec des de que tenia 15 any, ell te un o dos mes que jo, varém coincidir en el Pioners l'Escoltisme de Malgrat. Recordo que feiem una revista i jo vaig escriure amb ell un article sobre la pena de mort, arran dels 5 darrers assesinats d'en Franco, era el 1976.
Respecte el que dius estic d'acord en que hi ha gent com tu, que independent del seu origen tenen clar que "som catalans perquè ho volem ser, OK? Punt.". Però tu mateix et contradiexes quan dius: "perquè TOTS som catalans, tant el Mas, com el Montilla, com el Carod com el Piqué, com fins i tot el de "Ciudadanos".
En que quedem? , ho som perque volem o ho som perquè vivim a Catalunya?
Jo no tinc tant clar que la segona generació dels 60-70, tinguin les idees tant clares com les que tu tens. Crec que encara hi ha força gent que no ho pensa, i un exemple ho tens entre la diferencia de vots que hi ha entre les el·leccions al Parlament Català i al Espanyol. En Montilla es pensava que podría motivar-los, peró hi ha per mi entre 500.000 i 1000000 de ciutadans de catalunya que no es consideren catalans, i potser no del tot espanyols.
L' aposta d'ERC es perillosa , es clar, perquè es valenta i es juga quasi en un tot o res, amb CiU l'aposta sería més conservadora i la direcció d'ERC tindria les cadires assegurades per molts anys.
Ara bé, com a ex-membre de la Crida, simpatitzant d'ERC des de el 87, militant des de 91, amb responsabilitats des de el 94 fins el 99, he lluitat tant, que si la direcció d'ERC entra dins de la via de només pensar amb la supervivència politica i conservar les poltrones, no duptis company que seré el primer de protestar i lluitar per canviar-la, ho vaig fer amb el Colom-Bosch-Rahola i no tornaré a deixar que torni a passar. Estic segur que molta gent com jo, ho faría sense duptar. Portem massa anys lluitant per l'Independència perque ara ens retirem. Amic Victor, si us plau continua lluitant dins de la teva posició, crítica, dins d'ERC a Blanes.
Quan vingui de vaccances, aquest Nadal, vull passar-me un día per la seccíó local, m'agradaría parlar de tot això amb tu i amb el nostre amic comú.
Salutacions des de Karlsruhe.
Abans de tot, una salutació des de Blanes cap a tu, cap a la gent (catalans o no) de Karlsruhe, per on passo (via autopista) en els meus viatges cap a la República Txeca.
Sóc del parer que ja s´han perdut massa llençols a cada bugada, com diu l´adagi..., i per a mi la gota que ha fet vessar el got ha sigut el no aconseguir (conjuntament amb els socialistes i convergents) un Estatut mínimament presentable/acceptable, a canvi del valuós suport que ha prestat ERC als socialistes en el govern i a l´haver fet president a Maragall.
Aquesta traició (sociovergent) -de l´Estatut- cap al país (també vàren enganyar als votants en campanya del referèndum) ha sigut una cabronada molt grossa, el toc de gràcia (repeteixo: envers el país, que som tots nosaltres els ciutadans de Catalunya).
Jo estava d´acord fa tres anys amb el pacte del Tinell amb els socialistes, perquè polítics dirigents d´ERC, llavors, van donar a entendre que, d´aquella manera i amb aquell pacte, hom podria aconseguir un Estatut raonable en els mínims, com el del Parlament de setembre de 2005. Això implicava que els socialistes (catalans i espanyols), a canvi del suport que rebien d´ERC, es comprometien a respectar la voluntat sobirana del Parlament de Catalunya pel que fa a la columna vertebral estatutària.
Permet-me dir que la punyalada trapera que ens van fer els socialistes (a tots els catalans) amb l´atzagaiada de l´Estatut de l´espoli -sí de l´espoli, perquè l´estatut 2006 consagra i legalitza el robatori i evasió d´impostos dels catalans, diners que marxen cap a Madrid i no tornen-, és motiu sobradíssim com per no tornar a ensopegar per segona vegada en la mateixa pedra, ficar l´altra galta, tornar a pactar-hi i fer el paperina. És un cas gravíssim de dimissió nacional.
El del tràmit per Madrid del nostre castigat Estatut del Parlament és un cop fortíssim com per tornar a pactar (subordinar-se) al PSC-PSOE. I és el que s´ha consumat. La cagada és espectacular. El mal ja està fet. La traició al país i al sobiranisme d´esquerres ja està feta.
Amb la seva presència en el govern, ja, ara, hom sap, que ERC no pot anar més enllà de l´estaca que representa l´Estatut Mas-Zapatero-Montilla.
I l´estaca cal combatre-la, democràticament, oposant-s´hi, posant-la en evidència cada vegada que es demostra com una eina inútil i contraproduent per a les necessitats socials (i nacionals) dels catalans i catalanes. Pretendre desplegar-la (desenvolupar-la) li va bé als regionalistes de CiU i PSC, però a nivell col·lectiu és un suicidi. Equival a provincianitzar el país, consolidar la comunidad autónima catalana quadriprovincial.
Amb aquest pacte, no som els reis del mambo com per creure´ns que nosaltres els integrem a ells. Catalunya s´integra més dins Espanya i des de Madrid i Barcelona es desactiva el "perill" que tenien posat damunt la taula dels 680.000 vots i les expectatives a l´alça.
Manel, què et sembla si intercanviéssim e-mails en el pla personal?
P.S.: En Josep Pinyol, qui té aquest bloc, també va estar a Blanes com a ponent d´un acte per argumentar els motius pel "no" a l´estafatut. Una cordial salutació per a tu, Josep, jo sóc qui va contactar amb tu perquè fessis de conferenciant.
La diferència és que alguns ens recordem dels motius pels que pensem que aquest estafatut és perjudicial per al país i per a les persones. I uns altres ja no se´n recorden i es volen dedicar a "desplegar-lo" que és com dir acceptar-lo, dir-li "Sí", "executar-lo" i empassar-se´l.
Recorda, Manel, que si ERC no fa marxa enrera d´aquest pacte catastròfic per a l´independentisme progressista, jo -i molts com jo- no farem marxa enrere en la nostra retirada del suport cap a ERC. No som babaus ni novençans de la política.
ERC hauria de canviar molt a curt i mitjà termini. I no crec que ho faci. El "seu" camí ja el tenen traçat.
Peró no estupid, i el que dius jo també ho he pensat.
Ara bé, potser per aixó no seré mai millonari, m'agrada donar dues o fins i tot tres oportunitats a les persones que tenen la meva confiança. Tots ens equivoquem!
En Carod-Puigcercós la tenen la meva confiança, no per lo que m'han dit en algun sopar (de fet hi he anat a molt pocs), la tenen per la seva trajectoria i perqué com a minim han tingut els "collons" d'intentat cercar una via diferent a la que CiU havía liderat fins ara.
Però repeteixo, jo també he fet la teva lectura de la situació, però com que soc optimista, espero a veure que passa ens el propers anys. No cal espera pas gaire, només amb un parell ja tindré prou.
Ho podem parlar per email, cap problema.
Nota: En el meu ordinador a la feina tinc de escritori una foto de Pinya de Rosa. Renoi quina sort que hem tingut de poder preservar-la.
Han tingut moltes oportunitats. Múltiples. Han travessat la ratlla.
Un polític es pot equivocar una vegada. A la segona vegada ja no és error, sinó una acció sobradament meditada, programada i premeditada (perquè tenen altres interessos diferents als que proclamen i perquè confonen llurs vides personals/privades, i el país).
La via Carod-Puigcercós cada vegada s'assembla més a la de CiU. Peix al cove, gestió de percentatges d'impostos que no milloren la hisenda de la Generalitat, desplegament de l'estafatut, influir a Madrid, govern regionalista (per causa de la fèrria majoria i presidència socialistes), voler fer mèrits davant la colla de reaccionaris que hi ha al Círculo Ecuestre, fer contents als lobbies oligopòlics del país (Foment del Treball-Juan Rosell, Fornesa-la Caixa, Acesa-peatges -¿on és el rescat de les autopistes? NO hi és pas, al programa de govern. Aquests no són empresaris normals i emprenedors, com la majoria. Aquests són especuladors que viuen a costa de la dependència de Catalunya i a costa del sofert treballador honrat de a peu. Ja ho ha dit literalment Juan Rosell, de la mega patronal "Fomento" lligada a la CEOE: "Tenemos que estar tranquilos porque esta vez los de ERC serán "bons minyons", buenos chicos". Talment com CyU, aquí al Vilaweb i en cercles nostrats, de cara a la galeria, ens diuen que van de sobiranistes,mentre que en els altres cercles diuen que cal fer l'"Espanya plural"=el doble llenguatge de CiU que comença a estar esgotat, aparcament de les seleccions esportives nacionals que és "massa feina" i farem enfadar l'amo....... ERC es vol homologar i copiar la decrepitud nacional de CiU, aspira a ser un partit "normal", "com els altres"... hi vol competir a veure quin dels dos dona millors cops de colze i s'hi posa millor per agradar al ZP i ser-ne "socio privilegiado".
Nota: en els últims mesos, una de les principals amenaces que encara planaven/planen sobre l'espai natural blanenc de Pinya de Rosa era/és el Conseller d'Obres Públiques Joaquín Nadal, ja que demorava premeditadament la limitació de l'espai, pas previ a la conversió en Parc Natural i promovia (el Sr. Nadal) -encara- l'edificació dins el citat perímetre del paratge.
Recordar que si manega tant míster Nadal i fa tant la punyeta com pot i vol, és "gràcies" a que és conseller perquè Esquerra, amb el seu pacte, l'ha posat allà. Tot lo indirecte que vulguis, però Nadal és conseller gracies a Esquerra, gràcies al pacte del Tinell tripartit.
Ich wünsche viele Grüsse und Gesundeheit fur Dich, von Deine Freund, Víctor aus Blanes, Costa Brava, Katalonien.
Si les coses no s'espatllen, d'aquí pocs anys t'hauràs de menjar les teves prediccions amb patates.
El pacte enlloc de ser catastròfic és absolutament formidable. Per guanyar la independència prèviament s'ha de tenir un país normal amb dretes i esquerres. I ara començarem a ser normals.
Quan s'acabi el desenvolupament de l'Estatut de La Moncloa que Mas no dirigirà (i que és el seu horitzó nacional), ja en parlarem. Però segur que ja no parlarem de cap més Estatut...això ja s'ha acabat per sempre més.
Poster,vés a saber, tindrem una dreta independentista que sumarà amb una esquerra independentista i,vés a saber,si pactaran per fer un procés sobiranista....mai se sap això,però les coses van per aquí.
Paciència,sisplau.
J´ha m'agradaría que passes el que pronostiques, soc optimiste de mena, pero els independèndistes hem d'estar en alerta perque al llarc de la historia , hi ha molts exemples de liders politics que han caigut en la trampa que comporta la seducció del poder.
Com be recordava en Joan Olivé (es de CiU pero el que diu es tal com va passar) a l'AVUI, tenim un precedent al pais basc:
ERC-EE
"Ser un partit independentista en un país que no té expectatives raonables d'aconseguir la independència és molt complicat. Esquerra va arrossegar aquest problema durant anys, fins que els actuals dirigents van decidir posar en segon terme l'independentisme i prioritzar el seu caràcter esquerrà. Aquesta mateixa decisió és la que va prendre ja fa molts anys un partit independentista basc nascut d'ETA político-militar. Es deia EIA i després Euskadiko Ezkerra i va tenir dirigents tan destacats com en Mario Onaindia i en Juan Mari Bandrés. Després d'anys d'anar per lliure, el març del 1993, Euskadiko Ezkerra es va fusionar amb el Partit Socialista d'Euskadi per crear el PSE-EE, la federació basca del PSOE. Evidentment, aquesta no és la perspectiva d'Esquerra Republicana, però, cada cop que llegeixo unes declaracions d'en Joan Puigcercós dient que ara no s'ha de donar prioritat a les reivindicacions nacionals sinó a les polítiques socials, no puc evitar recordar les coses molt semblants que deia en Mario Onaindia ara fa vint anys. "
A més a mes a ERC també hem tingut la mala experiencia amb el tamdem Colom-Rahola. En Colom que vaig coneixer a la Crida era molt diferent al que vaig coneixer al final a ERC, no parlem de la Rahola, aquesta va canviar encara molt més ràpid que en Colom quan va tastar de veritat la popularitat i la vida nocturna madrilenya.
Es una segona oportunitat per Carod i Puigcercós, però hem d'estar en alerta i si la estratègia erra, a les hores hem de demanar responsabilitats i si fa falta, canviar de liders, com ja ho hem fet mes d'una vegada.
Com deia el nostre darrer president d'ERC, en Jordi Carbonell: "Que la paciència no ens faci TRAIDORS"!!
Atenció company
Sí, a créixer com aquests darrers tres anys, oi? Com si no en tinguessim ja l'experiència i no n'estiguessim escaldats, per favor! Quin mitjà més curiós de "créixer", el de la supeditació al Partit Socialista o als convergents. Quina forma més curiosa, la de "créixer" de 23 a 21 escons. Quina forma més curiosa, la de "créixer" de quasi 680.000 vots a poc més de 400.000. A qui voleu prendre el pèl, acaparadors neoprofessionals de poltrones?
Confoneu les vostres situacions personals/vides privades ("comencen a ser normals"..., el normal és que ERC estigui al govern... ni pensaments que estigui a l'oposició), amb la situació del país (per a tu, "comença a ser normal").
I això és el pitjor que li pot passar a un país que malda per la seva llibertat (independència) nacional i justícia (progrés) social, la que uns polítics confonguin la seva situació personal, amb la del país (jo diria que "comenceu a ser cofois", com el Cofoisme de la intervenció de Carod en la sessió d'investidura de Montilla).
Afirmes que per assolir la independència, primer cal ser normals. Doncs jo et dic que no serem normals (un país normal) fins que no tinguem un Estat propi i independent.
Mentre no siguem una nació in-de-pen-dent no serem mai un país i societat normals.
Portem massa anys esperant. Massa, des de la mort del dictador. Anys i panys, lustres, dècades... No s'hi valen més peixos al cove ni pastanagues a l'estil Pujol, oferides ara per Carod, Puigcercós i altres amb noves "col·locacions". No ens podeu tornar a entabanar.
Però ara soc jove , be es un dir, hem considero jove i malgrat que he vist d'aprop el que va passar amb el Colom i la Rahola, tinc la confinaça que en Carod-Puigcercós no facin el mateix.
La pastanaga mai m'agradat, i per això mai la he seguida, soc independèntista independent militant a ERC, no crec en cap deu i la paraula fé no la conec.
Si en 3 o 4 anys no hi hagut cap progres significatiu cap a l'independència, a les hores cridarè a tots els company d'ERC que canviem l'estratègia i amb els seus actors.
Ara bé, ara toca treballar i lluitar , això si amb la antena posada per si algú es desvía del camí.
Manel ¿em pots dir si et plau a canvi de què (de positiu per al país) han pactat els dirigents d'ERC amb socialistes?
Potser fora hora de deixar-se estar de "sensacions", d'idealismes, de confiances a cegues, d'estats d'ànim subjectius insondables, i plantejar els fets com al que són: fets de forma crua, programes, firmes de polítics, negre sobre blanc, realitats tocables i comprovables.
ERC en tres anys quasi no ha aconseguit res decisiu i de transcendència en els camps d'avenç nacional i de millora social. Per exemple, el Pacte Nacional per l'Educació te'l firma ara mateix un socialista felipista i barrionuevista com és en Celestino Corbacho. (Però jo, catalanet senzill, cada vegada veig més barracots fent la "funció" d'escoles a peu de carrer).
Parlem clar i català. Per si això no fos res, ¿em pots dir, compatriota Manel a l'estranger, una sola cosa, clara, decisiva, escrita i compromesa, ni que sigui un sol punt pactat entre PSC-PSOE i ERC que vagi en la línia d'anar cap a la sobirania nacional?... (no oblidem que no hi autèntiques polítiques socials -habitatge, sanitat, educació, medi ambient, pensions mínimes, suport a l'economia productiva que dona llocs de treball de més qualitat...- sense sobirania econòmica i nacional).
¿Els alemanys renunciarien a la seva independència nacional -en la línia de la manca d'independència que "gestionarà" ERC dins el Govern- renunciant a la seva independència nacional alemanya, per a pressumptament fer més progressos socials?
L'Estafatut no permet cap avenç cap a la sobirania. Ben al contrari. Deixa el famós "encaix" de Catalunya com a colònia d'Espanya "atado y bien atado". I no serà ERC qui, dins el govern, se salti l'estafatut, com en Carod que volia saltar la paret amb el seu llibre. No, desenganya't. A Espanya hi ha lladres (el primer, el Ministerio de Hacienda del Sr. Solbes), però no són tontos, gens (menys encara ho és en Montilla), i no lliguen els gossos amb llonganisses com es fa per aquí i com fa la nova orientació presa per Carod-Puigcercós...
Tenen una trajectòria molt bona, Carod i Puigcercós, sens dubte... però ells i els altres (Benach, Bargalló, Huguet...) es fan grans, s'han cansat de lluitar. És una fatiga generacional. S'ha cansat d'estar a l'oposició, en el moment que més falta feia estar-hi per tal de créixer a mig termini... S'està més confortable als despatxos, amb xofer, visa i cotxe oficial, fent veure -simulant- que s'ostenta poder real, quan l'únic que ostenten són bons ingressos (mai mileuristes), car, si no és amb el permís del "big brother" socialista, ERC no pot fer res que tingui transcendència (equivocat o no) dins el govern.