Em llevo cansat i empiocat. No em trobo massa bé, la veritat. Escolto Catalunya Ràdio mentre faig el ronso al llit. M'havia proposat d'arribar al Parlament cap a les 10 del matí i ser a lloc quan intervingués Artur Mas. Però no puc. Vaig anar a dormir cap a les 4 de la matinada, després d'haver escrit Adéu Maragall, arriba Montilla. Tinc pràcticament una hora de viatge fins a Barcelona, i em costa d'arrencar. Dutxa llarga i esmorzar a peu dret davant la tele de la cuina. Ara fan Josep-Lluís Carod-Rovira. És la retransmissió del debat d'investidura que conclourà amb l'elecció de José Montilla com a 128è President de Catalunya.
Mentre vaig cap al Parlament, escolto la Cati al cotxe per seguir el debat. És quan Carod, el virtual vicepresident de la Generalitat, predica això del "catalanisme de pluja fina". La seva intervenció té profunditat. És la reformulació del catalanisme d'ERC. El fragment que escolto del líder republicà no conté cap referència a la independència o la sobirania. Ara va de "catalanisme", amb xirimiri o sense, de "patriotisme social", com sosté Montilla, etc. Però els clàssics de "nacionalisme", "independentisme" i, si molt m'apuren, "sobiranisme", estan condemnats a l'extermini en el llenguatge parlamentari d'aquesta vuitena legislatura.
Esquerra ha superat un tràngol molt important. Podia haver patit una clatellada a les urnes i haver passat a la dura oposició uns quants anys més. El resultat de l'1-N (el seguiment de la jornada en aquest bloc) i el pacte d'Entesa Nacional pel Progrés [pdf] han permès el retorn d'ERC a l'executiu. L'escalfor del govern sempre agrada, però en aquest nou executiu silenciós i de gestió els partits d'esquerres hauran de reformular el seu discurs. De moment, qui més hi està cedint, i reorientant els plantejaments ideològics són ERC, especialment, i una mica també ICV-EUiA. Amb Montilla i l'Entesa en marxa (dimarts hi ha la presa de possessió i el President farà públic el seu Consell Executiu), el PSC és qui més còmode i menys renúncies sembla que hagi hagut de fer. Almenys m'ho sembla.
M'acosto al Parlament, deixant a la meva dreta el zoo. Els vehicles estacionats al Parlament excedeixen, escandalosament, la mitjana nacional (ai, ara no sé si es pot dir nacional, però crec que sí) d'adhesius del CAT a les matrícules o al costat de les mateixes. Hi ha molt de CAT a l'entorn del Parlament. Entro al Palau del Parlament, a can Ernest Benach [bloc], vaja, i hi ha un munt de periodistes per tot arreu. A la sala de premsa on hi ha els ordinadors pràcticament no s'hi pot estar. Falten cadires per seure i la impressora no va, per a desesperació, entre d'altres, de Francesc-Marc Àlvaro.
Al Passos Perduts, em trobo un company periodista de l'ACN, en Josep Maria Pasqual, que és notícia (llegiu Comunicació21). M'explica les interioritats de l'assumpte, però em demana que no ho escampi. I així queda. Em trobo el company d'El Punt i plumilla Salvador García-Arbós, el mític Gaddafi, però no aquest. Coincidim amb un altre il·lustre gironí, l'escriptor i plumilla d'El Periódico i històric col·laborador d'El Punt Josep Maria Fonolleras. Quedem que anirem a dinar plegats, i quan diem això s'incorporen dues polítiques del PSC també gironines. Conec, finalment, la Pia Bosch, a qui no tenia el gust d'haver tractat. Ha estat la primera delegada de la Generalitat, a les comarques gironines, of course.
Dinem un menú de 12 euros, a l'Arrel, nosaltres no som en Salvador Sostres, i aquí no hi ha tòfona blanca. Arriba la taula del costat, d'una quinzena de comensals. Entren de cop. Són tots diputats d'Esquerra. Els conec pràcticament a tots, personalment o virtualment. Un d'ells precisament, també gironí, era notícia. És l'alcalde de Banyoles i extreballador d'El Punt Pere Bosch [bloc abandonat], que sona com a possible delegat de la Generalitat. En la negociació per a l'Entesa Nacional, ERC ha arrencat del PSC la delegació del Govern a les comarques gironines. Pia Bosch s'haurà de conformar amb l'escó del Parlament quan plegui algun dels seus companys que aspiren a repetir com a consellers.
En Xavier Vendrell s'acosta a la taula i ens diu: "Mira la colla de Girona!" I té tota la raó del món, perquè certament els gironins van amunt i avall plegats pels passadissos del Parlament i pels restaurants del Born. És el tàndem García-Fonalleras, amb qui m'ho passo molt bé. Fins al punt que no m'enrecordo que estic empiocat. Però ho estic. La panxa em fa mal i tinc un pèl de fred.
Arribo a la feina. Segueixo la sessió per TV3 i Vilaweb [Montilla, investit president]. Parla Joan Saura, l'estable. Abans d'anar a dinar ho havia fet Josep Piqué, que s'aferra al tema lingüístic. Piqué, insisteixo, és el millor orador d'entre els dirigents d'aquest nou Parlament, juntament amb Carod. Quan li toca al president de Ciutadans, Albert Rivera, puguen el volum a la redacció del diari. A veure què diu. Xerra en castella, seguint el guió previst. Però Rivera i els ciudadanos tindran més d'un ensurt. D'entrada, la rèplica de Montilla és magistral. Primera al front. "Es queixen que només parlem d'identitat i l'únic que n'ha parlat fins ara ha estat vostè", li ha vingut a dir.
Sobre Ciutadans, no us perdeu l'apunt de Juan Varela: Ciutadans quiere matar al mensajero. [Ciutadans en pilotes]
Tot evoluciona sense sorpreses. Això no és l'Assemblea de Madrid, aquí no hi ha cap Tamayo. Màxima expectació quan li toca votar a la consellera en funcions ploramiques Montserrat Tura [Tura i Mascarell, els primers sacrificats?]. Diu sí, però ho va amb paradinha inclosa. Aiiii, s'ha dit a l'hemicicle, en conya.
La votació ja la sabem, oi? 70 a favor i 65 en contra. El tripartit conjurat de la unitat suma. Montilla és President (La Vanguardia). Una mica d'emoció en les seves paraules [pdf], però continguda. Com tot ell. Vol que els catalans el respectin i estimin. S'ho haurà de guanyar. Simpaties entre les files nacionalistes, cap ni una. Li donen la mà i para de comptar. Fredor inclús entre els socialistes. Sí, petons i encaixades, però la foto de Montilla i Maragall abraçant-se no la tenim. Contenció, deia.
En Martí Estruch, redactor en cap de Vilaweb, ha estat al matí al Parlament quan tocava. No com jo. Ha escrit aquesta crònica. Brillant. Entre en Sostres i ell, em quedo amb en Martí, no fotem. [Salvador Sostres: "Fill de puta"]
Ara veig que l'escriptor i blocaire Toni Ibàñez ha fet seguiment de la jornada, amb algun problema tècnic inclòs. [Pepe Montilla Presidente]
Des de vés a saber on, l'amic blocaire Marc Vidal m'envia l'enllaç de l'apunt Obsessions. Tinc pendent parlar un dia a fons d'en Marc.
És tard, i segueixo fluixot. No puc fer un repàs a la catosfera política, però seria interessant navegar-hi. Una altra estona serà. Bon cap de setmana.
Feu de la necessitat virtut, i dieu que esteu
orgullsos de la vostra menestralia i de la vostra truieta, però noi, no
feu més que parlar de la tòfona blanca.
Aquesta crónica sembla efectivamente una "crónica" d'aquellas que cantaven els grants trunfos dels guanyardors, sembla com si cantes las lloas d'un general româ cuant retornava gloriós despres d'una campaya contra el barbars.
Com a crónica del "corason", dons tira, encara es pot llegi, pero com a crónica política es nul.la. Sempre es el mateix, qui si son tan bons uns i total perque parlar dels perdedors si el guanyadors son tan collonuts.
Nano, que la historia futura es llarga i em sembla que tu tens pa a l'ull per veure el que vindrà
La teoria de la "pluja fina" combinada amb el cripticisme montillià és una arma letal.
Ciutadans-COPE ja no té discurs, com poden dir que els espanyols estan perseguits a Catalunya si el nou president és nascut a Iznájar?.
CiU ja no pot fer la seva kale-borroka particular perquè l'Entesa ha desactivat qualsevol possible aresta. No ha deixat cap llamborda a l'abast de la federació. No és fàcil fer barricades amb bunyols de vent, ben segur.
Piqué fa tota la pinta d'estar més dácord amb l'Entesa que amb Acebes i companyia. Crec que és ben conscient que els del carrer Gènova són una colla de tomàquets indocumentats, això es nota.
Carod i Montilla estan jugant molt bé. És allò de tirar l'aïgua cap el propi molí, "sin que se note el tiento" com deia l'innomenable Conde-Duque.
Salut company, geni!!!
Salut company, geni!!!
La gran qüestió és si les inercies demogràfiques, econòmiques, polítiques i culturals afavoreixen la normalització nacional i social del nostre poble; o bé al contrari indueixen la seva provincianització econòmica i política i redueixen l'ús social de la nostra llengua i cultura. Si la dinàmica social és favorable al redreçament nacional, i el temps juga a favor de la nostra identitat nacional, aleshores un Govern de la Generalitat baix perfil, d'encefalograma pla, és convenient. Però si la continuació de les tendències generals suposen la degradació dels fonaments de la nostra identitat nacional, com crec que demostra l'experiència dels darrers trenta anys, aleshores una legislatura on no hi hagi cap força política que denuncii l'espoli fiscal, l'especulació immobiliària i urbanística, la situació d'inferioritat de la nostra llengua ens pot portar a un punt de no retorn en el procés de desnacionalització del nostre poble.
La despolitització de la llengua és fonamental per incorporar-la a la normalitat de més del 40% de persones que mai l'utilitzen i la coneixen. El català començarà a despolititzar-se...i és el castellà el que es polititza gràcies a l'Alberto Primo de Rivera.
Un servidor es va educar en espanyol però fins als 18 anys no em vaig veure en cor de parlar-lo, doncs l'espanyol era sinònim de fatxa. Avui , a molts catalans, els és difícil parlar el català i no s'hi atreveixen perquè l'identifiquen amb nacionalisme i amb uns sentiments i projectes polítics concrets.
Jo estic molt esperançat amb aquest nou Govern.
Ahir mateix, va fer més pel català el President Montilla responent amb beligerància i convicció lingüística a Rivera i Piqué, que qualsevol proclama.
La despolitització de la llengua ha de ser un fet. Es la única manera d'assegurar-nos la incorporació lenta i massiva de la gent que viuen en entorns quasi monolingues.
Això val també per les seleccions esportives. No és bo que siguin vistes només com a una cosa dels independentistes.
Hem de començar a estimar-nos tal com som i amb els que som. I a més hem de començar a presentar el projecte polític de creació d'un Estat de Catalunya a la UE, amb un discurs europeista renovador que exemplifico així : seleccions catalanes a Europa, seleccions europees al Món.
Dius que no hi haurá ningú que denuncii l'espoli fiscal...bé, aquesta será la patata calenta dels socialistes, és el seu problema. Les infrestructures i conselleries que necessiten recursos per inversions estan a les seves mans. O treuen recursos de Madrid o la seva tasca será un fracás, per tant, o planten cara o queden a la misèria. Deixem-los fer, aviam com s'en surten. Pel PSC: pur instint de supervivència
Realment cal esperar que estiguin agafant embranzida...però no ho sé pas.
Salut!
Consideres un retrocès que el PSC hagi patit una autèntica escissió amb l'aparcició de C-PC que els ha robat 2 escons