Autor: Jaume López.
La falsa entrevista de RENFE: Quin és el problema?
“És indignant!” “No m’esperava
una cosa així d’una emissora seriosa!” “No hi tornaré a confiar!” Aquestes són
algunes de les reaccions que ha suscitat, i recull el blog del programa Versió de
RAC1 dirigit per Toni Clapés, una falsa entrevista a un suposat responsable de RENFE que aquests
darrers dies ha corregut per internet (i encara corre). En ella el fals portaveu
afirma, entre altres coses, que només els catalans tenim problemes amb
Hi ha molta gent que no sabia
que era una broma del programa, entre els que m’hi compto, i que no sabíem
quina cara posar mentre ho sentíem. Al meu entendre, però, la qüestió no és si
està bé o no que un programa que és d’humor faci aquest tipus de bromes, sinó
com és que ens les podem creure, amb tot el que això implica.
Jo no crec que aquest humor
contribueixi a radicalitzar o tibar les cordes de la situació (com algun
comentari també apuntava), més aviat al contrari, són un símptoma, un reflex,
de la radicalització, de que les coses estan així: per això ens ho podem
creure, perquè ens sembla versemblant. Aquí està el quid de la qüestió. Cal un
determinat context per a que un tipus de broma així sigui creïble. I aquest
context és el que a mi em preocupa.
És una mica com el cas de
l’adaptació radiofònica de la guerra dels mons que va fer Orson Welles. A
l’Amèrica dels anys 30, la gent va creure que estaven a punt de ser envaïts per
extraterrestres. Si no hi hagués hagut un estat d’opinió que fes creïble
aquesta situació la gent se li hagués rigut a la cara. Com s’acostuma a dir, va
ser un dels moments més gloriosos (i terribles) de la història de la ràdio.
A un altre nivell potser,
però, el mateix podem aplicar-nos aquí i ara amb aquests vuit minuts de paròdia
d’entrevista. Si analitzem les respostes veiem dos o tres temes que es
repeteixen: els diners són de tots els espanyols, sempre voleu més, només per a
vosaltres, qui us heu pensat que sou,... Quantes vegades no hem sentit des
d’una tribuna parlamentària aquests mateixos retrets, en formes no gaire
diferents? Fins i tot en to d’exabrupte i per persones que, de totes totes, no
ho estaven fent de broma perquè no són humoristes sinó polítics reconeguts? Moltes vegades. Això és el problemàtic.
Ara bé, un cop dit això.
Sabent que aquesta és la situació, tots ens hauríem d’esforçar per no utilitzar
aquests elements de coartada. Cal trencar tòpics, cal que no ens mirem el melic
per enèsima vegada amb actitud victimista. I aquesta és la segona qüestió que
em preocupa: trencar amb els tòpics. M’esgarrifo cada vegada que un company que
vol la plena sobirania d’aquest país em posa com argument algun exemple
d’entrevista com aquesta. Es tracta d’un argument en contra, a la defensiva,
arrelat sobre l’odi a tot allò que vingui d’Espanya. No és un argument a favor,
en positiu, de futur, no fonamentat en el molt mal que ens fan, sinó en el molt
bé que podem fer en un horitzó diferent.
De fet, un dels comentaris que he llegit és una queixa d’algú que diu que ara que ho ha enviat a amics de les Espanyes s’haurà de disculpar i haurà de passar per la vergonya de dir que és fals (i empassar-se l’orgull ferit). És aquest tipus de “guerres” les que no ens convenen. El problema és que la seva voluntat de sobirania o més autogovern la centra en exemples d’aquest tipus, sempre contingents, no necessaris. Si l’exemple decau, decau l’argument. Cal que sapiguem distingir en tot moment entre les persones, si fa o no fa iguals a tot arreu, i un sistema institucional injust del que se n’aprofiten unes elits a Espanya (i també a Catalunya) que fan circular els missatges que li convenen per a que la societat sense altres fonts d’informació se’ls cregui (els catalans són així, els espanyols són aixà). Sort que ara, i gràcies a les noves tecnologies, és més difícil que ens enganyin, a no ser que ja ens vagi bé viure en la mentida.
------------------------------------------------------------------
+ sobre l'autor, aquí.
