Es veu que Albert Rivera, el president i candidat al Parlament pel Partit de la Ciutadania, no s'havia despullat del tot a la campanya. Per això, El Periódico porta un parell de dies deixant-lo en pilota picada recordant que ha estat vinculat al Partit Popular. Mónica Terribas ahir li va destapar les vergonyes quan l'antinacionalista va reconèixer que havia votat Convergència. Tot plegat quin interès té? Cap ni un. Soroll mediàtic que ha deixat Montilla tranquil per uns dies i que augmentarà les simpaties per Ciutadans.
Quin serial! Ara resulta que l'inmaculat candidat, i ja diputat, Rivera no és tan progressista com deia. Va estar vinculat al PP durant els quatre anys més durs del govern d'Aznar. Ell s'explica. El seu ve a ser el cas d'un catòlic no-practicant: batejat i casat per l'Església però que no va a missa. No ha combregat amb el PP ni n'ha estat militant, només simpatitzant, diu; mentre El Periódico es dedica a esbombar el contrari i ahir a La nit al dia, l'inclita Terribas, li recordava que quan va signar el paper d'afiliació no existia la figura de simpatitzant. Rivera ho duia tot ben estudiat i es va defensar repetint una i altra vegada els mateixos arguments, que està afiliat a la UGT (pobre UGT!) i que només va estar al Partit Popular per "tenir informació del partit". Un reconeixement d'espionatge de tipus industrial? El millor va ser que després de fer una carregada contra el nacionalisme va recordar que en diverses ocasions havia manifestat que havia vot PSC, PP i... Convergència!!! Això sí que és una heretgia, haver votat el Papus de Ciutadans! Arriba a confessar que té amics d'ERC (cosa mai descartable) i els seus el passen per les armes.
El Periódico avui, fins i tot, li dedica una editorial, on el qualifiquen de mentider i de ser l'instrument d'una estratègia destinada a erosionar el PSC. Soroll, soroll, soroll; que li ha anat molt bé a Montilla. Tots distrets amb el nu de Rivera; així no hi ha hagut filtracions sobre la composició del nou govern o sobre les futures polítiques del nou tripartit. Quines casualitats té la vida i quines connexions hi ha entre els interessos de socialistes i conservadors. A tots dos els va molt bé desemmascarar Rivera. Uns per demostrar que no és tan progressista com deia i els altres per poder-lo presentar com l'ovella descarriada. Llàstima que ningú recordi la posició política històrica dels intel·lectuals promotors de Ciutadans...
Tot plegat té un interès molt relatiu. Dubto que cap votant de Ciutadans trobi important el passat polític de Rivera i en tot cas si algú ho considera així, aquesta notícia només serveix per augmentar el descrèdit de la política (que encertat el President Pujol quan recordava que «Aristòtil deia que "la política és l'ofici més noble que pot fer un home", llàstima que la facin persones...»). Ara, que aquestes coses també tenen el seu efecte boomerang i mentre Ciutadans soni als mitjans i tingui més minuts a televisions i ràdios dels que li correspondrien per la seva representativitat parlamentària, ells seran els únics que sortiran guanyant. Temps al temps.
Galderic |
divendres, 24 de novembre de 2006 | 18:12h
Catalunya, a poc a poc, dia a dia, nit a nit, està entrant en una mena de totalitarisme sota ficció democràtica. I dic això perquè la formació Ciutadans es defineix d'esquerres i li neguen el pa i la sal en aquerst espai. El PSC es fa dir d'esquerres i ens ho hem de creure. Esquerra és fa dir d'esquerres i ens ho hem de creure. Inicitaiva es fa dir d'esquerres i ens ho hem de creure. Ciutadans es postula d'esquerres i no els deixen. Clar que no els deixen. Tota això de les esquerres, com va dir X. Vendrell, no deixa de ser màrqueting. Mercadeig en català. I si els treuen els prejudicis, llocs comuns i mitges veritats heretats de la transició espanyola, es queden en res. I si una altra marca ve a disputar el mateix espai on un ja hi ha algú posicionat, doncs se l'expulsa. I més si fan bandera de l'espanyolisme, pal de paller del PSC. S'obre un apassionant debat a Catalunya, ajornat rere l'hegemonia pujolista i la feblesa del tripartit, sobre què és això de les esquerres. I la gennt começa a voler respostes pràctiques, no teòriques de manual. No em diguis paraules. Ensenya'm fets. Nu vull saber què penses, o què dius que penses. Vull saber com vius, què fas. És un debat que s'acosta i gràcies al qual riurem. Molt. Per a mi, si Ciutadans diuen ser d'esquerres, ho són. Per què no? També Vestrynge va militar al PP. Manca memòria històrica. Perquè tan sols ensenyen la que els interessa. Però el país no està adormit, i els trenta anys de democràcia també han servit per a eixamplar l'esperit crític no enquadrat en l'esquerra oficial, que ja ha perdut aquest monopoli de tant funcionaritzada com està.
Catalunya, a poc a poc, dia a dia, nit a nit, està entrant en una mena de totalitarisme sota ficció democràtica. I dic això perquè la formació Ciutadans es defineix d'esquerres i li neguen el pa i la sal en aquerst espai. El PSC es fa dir d'esquerres i ens ho hem de creure. Esquerra és fa dir d'esquerres i ens ho hem de creure. Inicitaiva es fa dir d'esquerres i ens ho hem de creure. Ciutadans es postula d'esquerres i no els deixen. Clar que no els deixen. Tota això de les esquerres, com va dir X. Vendrell, no deixa de ser màrqueting. Mercadeig en català. I si els treuen els prejudicis, llocs comuns i mitges veritats heretats de la transició espanyola, es queden en res. I si una altra marca ve a disputar el mateix espai on un ja hi ha algú posicionat, doncs se l'expulsa. I més si fan bandera de l'espanyolisme, pal de paller del PSC. S'obre un apassionant debat a Catalunya, ajornat rere l'hegemonia pujolista i la feblesa del tripartit, sobre què és això de les esquerres. I la gennt começa a voler respostes pràctiques, no teòriques de manual. No em diguis paraules. Ensenya'm fets. Nu vull saber què penses, o què dius que penses. Vull saber com vius, què fas. És un debat que s'acosta i gràcies al qual riurem. Molt. Per a mi, si Ciutadans diuen ser d'esquerres, ho són. Per què no? També Vestrynge va militar al PP. Manca memòria històrica. Perquè tan sols ensenyen la que els interessa. Però el país no està adormit, i els trenta anys de democràcia també han servit per a eixamplar l'esperit crític no enquadrat en l'esquerra oficial, que ja ha perdut aquest monopoli de tant funcionaritzada com està.