L'efecte Montilla es va notar poc o molt. Depèn de com es miri. Per als que entenen que l'efecte representava centrar l'atenció mediàtica en campanya, l'efecte va durar pocs dies. Per als que entenen que l'efecte era protagonitzar una campanya discreta i gens sorollosa, l'efecte va ser més eficaç i va durar més dies. En tot cas, no passarà pas a la història l'efecte Montilla associat a l'elecció i llençament electoral del primer secretari del PSC, exministre d'Indústria, expresident de la Diputació de Barcelona i exalcalde de Cornellà. No serà motiu de tesis doctorals, vaja.
Una altra cosa, ben diferent, és l'estil Montilla. Aquí la cosa varia. Aquí ja tenim (i tindrem) més matèria d'estudi. Més d'un universitari aprovarà la carrera analitzant l'estil Montilla en qüestió. De moment, l'objectiu de l'estil Montilla és trencar i marcar distàncies amb l'estil Maragall, un propòsit gens menyspreable, per altra part [Maligning Montilla]. La discreció, el secretisme i la prudència que envolten la cocció del plat anomenat Tripartit 2.0, és a dir, l'Entesa Nacional pel Progrés, bé mereixen una estrella Michelin per al xef major José Montilla. [L'Entesa neix al Parlament]
El dirigent socialista ha aconseguit el triple salt mortal [Setanta-dues hores històriques]. Reeditar el tripartit, que és allò que més ruptura podia produir a l'Espanya de Zapatero i a la Catalunya de Mas, destrossar qualsevol fonament que aixequessin aquests dos el famós 21 de gener [Mas fa dissabte a La Moncloa], però amb una sang freda, calma i mà esquerra que han estat capaces de tranquil·litzar l'empresariat (Rosell, Valls i Lara han obert boca, però per secundar el nou tripartit demanant confiança i prudència: molta feina i poc soroll), esmorteir el cop al comitè federal del PSOE, i involucrar Zapatero en el compromís amb la Catalunya postmaragallista, que, al capdavall, és el compromís en la Catalunya postpujolista. [Cap dia de gràcia a l'Entesa Nacional pel Progrés]
En clau interna, el repte tampoc no era fàcil. Montilla [web] havia de guanyar l'autoritat que el càrrec de President es mereix però que no ha estat capaç d'aconseguir allà on s'ho havia proposat: a les urnes. Per tant, reforçar-se com a governant quan has fracassat com a candidat no és gens fàcil. L'estil Montilla demostra que una operació complicadíssima com aquesta és possible, almenys fins ara. Fredor, discreció i projecció d'un sentit de l'autoritat interna que ni Maragall deu haver somniat. El cordovès havia d'aconseguir el suport dels independentistes (dels dos bàndols, vull dir: del clan de l'avellana carotista i de tota la resta, amb l'aparell puigcercotista al capdavant). Ja tenia per descomptat el vist-i-plau de l'ecosocialista, amb qui simplement es tractava de tancar una negociació en termes de redefinició de quotes de poder, siguem sincers.
Fins a la data, només Joan Saura, a través de Jordi Guillot, ha trencat el disseny de silenci fins a la presa de possessió de Montilla. Potser estava pactat. Guillot va sortir a dir que Saura desplaçaria Montserrat Tura d'Interior, l'últim bastió del maragallisme, juntament amb Ferran Mascarell, a les institucions del país [Tura i Mascarell, els primers sacrificats?]. Iniciativa feia la feina bruta del PSC, que té la necessitat de renovar càrrecs en aquesta segona oportunitat al capdavant de la Presidència de Catalunya. La manca de feeling entre Tura i el sector baixllobregatí no és cap secret, o, dit d'una altra manera, és un secret a veus [Tribuna Catalana: L'adéu amarg de Montserrat Tura]. Descartada Tura com a responsable dels Mossos (n'ha fet balanç), desbancada, doncs, la consellera més mediàtica dels governs (breus i accidentats) de Maragall, la resta era pura feina de recol·locació. Saura ja va per feina.
Fa una colla de dies que sabem que hi haurà Govern, anomenat d'Entesa Nacional pel Progrés. Però no sabem gairebé res més. Es manté un silenci polític i mediàtic sense precedents a Catalunya els últims anys. I això no és cap broma. Alguna cosa gruixuda tenim entremans. Només sabem que els puntals dels partits que formen la reedició del tripartit en versió lifting seran al partit i al govern alhora. Parlo de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós (una aposta que equilibra moltes coses, i que d'entrada genera estabilitat preventiva), parlo de José Montilla i Joan Saura i potser també d'Antoni Castells i Joaquim Nadal. No en sabem res més. I això és bo? És diferent, per començar.
L'única filtració periodística, la de l'esboç de programa de govern publicat per La Vanguardia, apunta a les files ecosocialistes. [La Vanguardia desafia Montilla i el seu govern] Ni els socialistes ni els republicans, causants de les crisis del maragallisme interruptus, hi tindrien a veure. Curiós. Al PSC i a ERC potser hi ha algun conseller en funcions, pels primers, i algun exconseller, pels segons, dolgut per la seva no-continuïtat o retorn al Govern. Però a part de Tura, a qui no cal preguntar-li perquè amb la cara se li entén tot, la resta mantenen una mutisme inèdit. El que no prega per la continuïtat a primera línia de l'executiu, creua els dits per rebre algun premi de consolació institucional. I els que tenen algun número de figurar en les travesses, preguen, creuen els dits i callen, en un patiment personal sense precedents. És l'estil Montilla, capaç de fer patir tants i tants càrrecs polítics al mateix temps i durant tants dies.
Demà i divendres es farà al Parlament la sessió d'investidura. Montilla serà escollit President divendres a la tarda, i dimarts és probable que prengui possessió al Palau de la Generalitat. Hi serà Zapatero com fa tres anys, al balcó de la Generalitat? Sembla que l'austeritat montillista no ho recomana. No serà, doncs, fins dimecres o més enllà que Montilla donarà a conèixer els noms del seu govern. Ho farà ell, i no cada partit pel seu compte com fa tres anys. Vol projectar autoritat i cohesió. També té la necessitat de centrar l'atenció mediàtica fins a la presa de possessió, i després la pluja de noms.
Voldria pensar que l'anunci serà públic i solemne. Seria molt lleig que haguéssim de llegir l'exclusiva a El Periódico, per citar un mitjà...
Una altra cosa, ben diferent, és l'estil Montilla. Aquí la cosa varia. Aquí ja tenim (i tindrem) més matèria d'estudi. Més d'un universitari aprovarà la carrera analitzant l'estil Montilla en qüestió. De moment, l'objectiu de l'estil Montilla és trencar i marcar distàncies amb l'estil Maragall, un propòsit gens menyspreable, per altra part [Maligning Montilla]. La discreció, el secretisme i la prudència que envolten la cocció del plat anomenat Tripartit 2.0, és a dir, l'Entesa Nacional pel Progrés, bé mereixen una estrella Michelin per al xef major José Montilla. [L'Entesa neix al Parlament]
El dirigent socialista ha aconseguit el triple salt mortal [Setanta-dues hores històriques]. Reeditar el tripartit, que és allò que més ruptura podia produir a l'Espanya de Zapatero i a la Catalunya de Mas, destrossar qualsevol fonament que aixequessin aquests dos el famós 21 de gener [Mas fa dissabte a La Moncloa], però amb una sang freda, calma i mà esquerra que han estat capaces de tranquil·litzar l'empresariat (Rosell, Valls i Lara han obert boca, però per secundar el nou tripartit demanant confiança i prudència: molta feina i poc soroll), esmorteir el cop al comitè federal del PSOE, i involucrar Zapatero en el compromís amb la Catalunya postmaragallista, que, al capdavall, és el compromís en la Catalunya postpujolista. [Cap dia de gràcia a l'Entesa Nacional pel Progrés]
En clau interna, el repte tampoc no era fàcil. Montilla [web] havia de guanyar l'autoritat que el càrrec de President es mereix però que no ha estat capaç d'aconseguir allà on s'ho havia proposat: a les urnes. Per tant, reforçar-se com a governant quan has fracassat com a candidat no és gens fàcil. L'estil Montilla demostra que una operació complicadíssima com aquesta és possible, almenys fins ara. Fredor, discreció i projecció d'un sentit de l'autoritat interna que ni Maragall deu haver somniat. El cordovès havia d'aconseguir el suport dels independentistes (dels dos bàndols, vull dir: del clan de l'avellana carotista i de tota la resta, amb l'aparell puigcercotista al capdavant). Ja tenia per descomptat el vist-i-plau de l'ecosocialista, amb qui simplement es tractava de tancar una negociació en termes de redefinició de quotes de poder, siguem sincers.
Fins a la data, només Joan Saura, a través de Jordi Guillot, ha trencat el disseny de silenci fins a la presa de possessió de Montilla. Potser estava pactat. Guillot va sortir a dir que Saura desplaçaria Montserrat Tura d'Interior, l'últim bastió del maragallisme, juntament amb Ferran Mascarell, a les institucions del país [Tura i Mascarell, els primers sacrificats?]. Iniciativa feia la feina bruta del PSC, que té la necessitat de renovar càrrecs en aquesta segona oportunitat al capdavant de la Presidència de Catalunya. La manca de feeling entre Tura i el sector baixllobregatí no és cap secret, o, dit d'una altra manera, és un secret a veus [Tribuna Catalana: L'adéu amarg de Montserrat Tura]. Descartada Tura com a responsable dels Mossos (n'ha fet balanç), desbancada, doncs, la consellera més mediàtica dels governs (breus i accidentats) de Maragall, la resta era pura feina de recol·locació. Saura ja va per feina.
Fa una colla de dies que sabem que hi haurà Govern, anomenat d'Entesa Nacional pel Progrés. Però no sabem gairebé res més. Es manté un silenci polític i mediàtic sense precedents a Catalunya els últims anys. I això no és cap broma. Alguna cosa gruixuda tenim entremans. Només sabem que els puntals dels partits que formen la reedició del tripartit en versió lifting seran al partit i al govern alhora. Parlo de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós (una aposta que equilibra moltes coses, i que d'entrada genera estabilitat preventiva), parlo de José Montilla i Joan Saura i potser també d'Antoni Castells i Joaquim Nadal. No en sabem res més. I això és bo? És diferent, per començar.
L'única filtració periodística, la de l'esboç de programa de govern publicat per La Vanguardia, apunta a les files ecosocialistes. [La Vanguardia desafia Montilla i el seu govern] Ni els socialistes ni els republicans, causants de les crisis del maragallisme interruptus, hi tindrien a veure. Curiós. Al PSC i a ERC potser hi ha algun conseller en funcions, pels primers, i algun exconseller, pels segons, dolgut per la seva no-continuïtat o retorn al Govern. Però a part de Tura, a qui no cal preguntar-li perquè amb la cara se li entén tot, la resta mantenen una mutisme inèdit. El que no prega per la continuïtat a primera línia de l'executiu, creua els dits per rebre algun premi de consolació institucional. I els que tenen algun número de figurar en les travesses, preguen, creuen els dits i callen, en un patiment personal sense precedents. És l'estil Montilla, capaç de fer patir tants i tants càrrecs polítics al mateix temps i durant tants dies.
Demà i divendres es farà al Parlament la sessió d'investidura. Montilla serà escollit President divendres a la tarda, i dimarts és probable que prengui possessió al Palau de la Generalitat. Hi serà Zapatero com fa tres anys, al balcó de la Generalitat? Sembla que l'austeritat montillista no ho recomana. No serà, doncs, fins dimecres o més enllà que Montilla donarà a conèixer els noms del seu govern. Ho farà ell, i no cada partit pel seu compte com fa tres anys. Vol projectar autoritat i cohesió. També té la necessitat de centrar l'atenció mediàtica fins a la presa de possessió, i després la pluja de noms.
Voldria pensar que l'anunci serà públic i solemne. Seria molt lleig que haguéssim de llegir l'exclusiva a El Periódico, per citar un mitjà...
Saül, a un bon periodista com tu no se li poden escapar tres cosetes:
1/ Aquest no saber els noms del futur govern no es cosa nova a Catalunya. Potser ho és del darrer tripartit, però caldria recordar que Pujol va ser un mestre en aquest art: quans pre-consellers de CiU es van quedar a les portes en fer-se públic el seu nom... I això tots els periodistes -i el país- ho sabiem. Que ja no ho recordes?
2/ Com pots dir que no sabem els noms del futur govern si, com a mínim, ja coneixem la meitat? Saura, Baltasar, Carod, Puigcercós, Castells i Nadal ja son noms coneguts. Només ens en falten sis mes.
3/ I si ZP no és al balcó de la Generalitat no serà perquè "l'austeritat montillista no ho recomana", sinó perquè, com ja ha deixat ben clar Moncloa, no li convé al propi ZP.
Benvolgut Saül, comences molt aviat a lloar les suposades virtuts d'algú que, de moment, no ha sabut ni preservar el secret sobre el projecte de Govern, publicat recentment a La Vanguardia.
On és el famós "secretisme"? No és el caos comunicatiu maragallià, però si és el normal en un país normal, com Pujol va fer durant els seus anys de mandat.
Aquesta voluntat de voler dotar d'un "aura carismàtica" a qui no fa més que callar, però a qui ja se li ha filtrat la meitat del Govern, el contingut del programa i, fins i tot, el que va dir a la reunió amb ZP, és, com a mínim, sorprenent en un periodista que que, encara que escorat cap a una tendència partidista, sempre havia estat rigorós.
Per tant, què tens algun interès personal en fer-nos comulgar amb rodes de moli?
Collons, Tristany, això sà que és anar lluny...! Saber només per la forma de la cara que Montilla serà un bon President és, com a mÃnim, surrealista.
Tanta necessitat teniu els d'ERC de auto-convencer-vos de que es pot fer president a un home com Montilla (les seves virtuts espanyoles no les recordaré, només cal llegir el republicà Victor Alexandre...) i no passar a la Història per això? (Quina cara estaran possant ara Macià i Companys allà on siguin?)
I això de que s'assembla als alemanys, francament, només recordar alguns dels "fets i no paraules" que aquest poble va fer al llarg del segle XX (recorda el programa "Exilis" d'ahir) em possen els pèls de punta. Crec que hauries de buscar un sÃmil més afortunat
Perquè no t'esperes una mica ha iniciar el "peloteo" i que faci coses que les podem valorar de veritat?
Perque fins ara només ha demostrat que és capaç de perdre un 23% dels vots que li va deixar Maragall, ser el candidat del PSOE a Catalunya amb pitjor resultat de l'actual democrà cia (fins i tot Obiols va treure millors resultats) i arribar a la Generalitat abraçada a ERC, un partit que també ha perdut 1 de cada 4 vots respecte el 2003.
No és un bon curriculum per començar... i alguns suposats "independentistes" ja li feu la "pilota".
Quin paÃs, el nostre!
Per aquestes fredes contrades no he vist cap Montilla i ningú que se l’hi assembli.
El que m’agradaria matisar que si les eleccions fossin presidencialistes, no l’hagués votat , no perquè no ha nascut a Catalunya o no coneix el Virolai, sinó perquè malgrat que segur que ho farà millor que en Maragall, per mi no té el que jo crec que hauríem de demanar al president de Catalunya en les circumstancies actuals.
Però, si parlem dels altres, tampoc veig en el Mas , per mi te un perfil semblant al Montilla, es una persona que només a demostrat la seva vàlua política treballant com a càrrec de confiança i desprès de polític al govern d’en Pujol. No va mostrar cap interès real, treballant en associacions o en algun partit, fins que no va trobar feina a La Generalitat. En Mas no te pas una trajectòria de catalanista militant de ferro forjat, esta a on esta perquè va ser capaç de créixer sota a la ombra d’en Pujol, a on fins a les hores ningú havia sobreviscut més de 8 anys (be, amb la excepció de Macià Alavedra)
En Montilla te una trajectòria semblant, sempre ha viscut sota el paraigües de l'administració, en aquest cas municipal-diputació, ell no ha demostrat cap trajectòria catalanista, ja no dic de ferro forjat, ni tant sols de paper de fumar. El seu únic mèrit ha estat el de fer carrera política des de la base, amb el handicap de ser un immigrat, que no te estudis, ni parla i ni te la cultura del país a on vol fer carrera (es com si jo ara volgués fer carrera política a Alemanya !!!), però com a politic, tampoc de carisme i més a més no te cap dot de parlar en privat ni en públic.
Renoi, malgrat tot això, aquesta persona serà el nou president de la Generalitat.
Està clar que el nostre país no existeix tal com ens ho imaginem !!.
La estratègia d’en Carod del 2003 va ser una valenta decisió que anava en la direcció de que Catalunya no tindrà mai la independència sense que gent com en Montilla (no necessariament ell) no es creguin que son tant catalans com en Mas.
Aquesta estratègia de llarga durada, te molt de riscos, del que hi ha un que hem fa molta por: que malgrat que d’entrada els catalans no catalanistes (gent com en Montilla i no necessariament ell) puguin arribar a pensar més en clau catalana que espanyola , hem fa molta por que una part important dels catalans catalanistes de sentiments essencialistes, puguin derivar cap un catalanisme xenòfob, que ja ha començat apareixia en alguns articulistes i blocs (Sostres i companyia)
Això seria molt greu, perquè podria fotré enlaire tot el que es pugui aconseguir (si es que es pot!) en l'altre direcció.
Ara mateix, jo soc una mica escèptic de com anem i com ja he dic en algun comentari en els blocs de fa unes setmanes, ERC no ha tingut sensibilitat amb els militants de CiU i no ha escenificat be el procés de formació del nou pacte. Molt hagués canviat si CiU hagués tingut més temps per intentar forçar al PSOE a canviar la decisió astuta i ràpida d’en Montilla. A la vegada ERC hauria entrat en mes força amb el pacte si al final el PSOE no imposa la seva autoritat al PSC. Però esta clar que el que es va plantejar el 2003 com de llarga durada, ara teníem que seguir amb la mateixa línia.
Per ERC una estratègia de poc risc, amb més quota de poder , i amb mes recolzament civil, hagués estat més fàcil pactar amb en Mas i no amb en Montilla.
Però renoi, a les hores quina explicació li donem als catalans no catalanistes, que mai podran ser ciutadans de primera perquè no son catalans de veritat. (encara no se que vol dir ser català de veritat), es a dir, no voteu mai per Catalunya perquè sou Espanyols, que hauríeu de marxar si Catalunya for independent.
Aquesta via, només porta a un camí, el camí del terrorisme o de la reducció del catalanisme per arribar a ser un mer regionalisme.
Això no vol dir pas que ERC i CiU puguin algun dia pactar, però només quan la generació dels 60-70 i els seus fills , creguin que son més catalans que espanyols.
www.vegueriapropia.org