Si alguna cosa distingeix la poesia actual és la diversificació estètica i ètica dels seus autors. Tant és així que acaba enterbolint també les obres individuals, presses d’unes ànsies d’originalitat que durant molt de temps havien estat impròpies de la literatura. Aquesta situació confusa agraeix l’existència de poetes que intenten evolucionar dins les mateixes coordinades.
És el cas, des dels primers llibres, de Ramon Guillem. Poeta i narrador d’obra lenta i mesurada, que sempre ha perseguit amb els seus versos un retrat crític de la contemporaneïtat, però sense oblidar que la poesia és una eina que ens hauria d’aportar bellesa, que el seu vehicle és el llenguatge sensible de les coses. Així, ja des de D’on gran desig s’engendra (1985), assistim als primers tempteigs d’una idea que persegueix representar l’ésser humà en relació als seus desigs més àlgids, als somnis que troba en una realitat sovint plena d’incerteses...
Amb vint anys d’ofici a l’esquena, quan han quedat enrere reculls d’importància cabdal per entendre què va significar la generació dels 80 –Les ombres seduïdes (1990), Terra d’aigua (1993) o Maregassa (2002), entre d’altres- Guillem ens ha lliurat un nou llibre que arrodoneix encara més la seva intenció poètica. Celebració de la mirada, que va merèixer el premi Octubre, presenta la vessant de l’autor més propera a l’exigència de llenguatge, a aquesta comunió entre fons i forma fruit d’un treball intens i acurat de la matèria que conforma l’art de la poesia. Són versos que celebren la vida, que hi cerquen la bellesa, sense deixar de banda tots els aspectes que enterboleixen el nostre trànsit.
Partint d’aquestes premisses bàsiques a la seva obra, bellesa del llenguatge, intenció crítica, l’art com a una manera distinta d’expressar el desig, Guillem arriba amb Celebració de la mirada a un moment cabdal de la seva obra i, a la vegada, marca el camí d’una de les opcions més intenses que té la poesia actual: la tradició com a referent per al bastiment d’un vers càlid però també poderós i colpidor, sempre des d’una interpretació subtil de la modernitat que, no obstant això, sigui capaç de sacsejar-nos. Celebració de la mirada és un llibre dels que marquen el punt d’inflexió d’una època.
Ramon Guillem, Celebració de la mirada,
València, Tres i Quatre, 2005, 47 p.
(Publicat a l’Avui)
Fotografia: Enric Monforte.
No he llegit la Celebració... Dels seus poemaris, jo triaria "Terra d'aigua" i, d'aquest llibre, el poema "Pont de fusta". Per cert que, sense arguments encara, el títol "Celebració de la mirada" l'he connectat de seguida amb l'Eugènio d'Andrade i les seues "Vertientes do olhar", no em preguntes per què... São muito vastas as noites de insónia, quase sempre atravessadas por um rio.
Jo vaig llegir fa temps "L'hivern remot" i recordo que em va agradar molt. Però ja no m'havia trobat de nou amb cap llibre seu. El teu escrit me l'ha recordat. Potser calgui llegir aquest que dius, el títol em sembla adequat per un llibre de poemes, espero que l'interior també ho sigui. Ja tornaré a passar si el trobo.
Ramon Guillem és, sens dubte, un dels poetes actuals valencians més importants juntament amb Marc Granell, Enric Sòria, Isidre Martínez Marzo, Joan Navarro, Teresa Pascual, Josep Ballester o Gaspar Jaén (només per citar uns pocs), que amb poemes com La bicicleta Blava demostra la seua capacitat de contenció i de profunditat. No he llegit tota la seua obra, però del que he llegit, aquests són els poemes més lluminosos i lúcids. Enhorabona.
M'he adonat Xúlio que al llibre ENQUADRES, del Grup 10, compartim autoritat.
Una abraçada.
Doncs molt d'acord amb els noms que dius. Potser afegiria Manel Garcia Grau i segur que hi ha noms que ens queden per dir. Això dels llistats sempre és una mica injust, tot i ser necessari.
Saps que no tenia cap notícia de la teva participació a ENQUADRES? Per una raó que entendràs de seguida: mai no m'han fet arribar cap exemplar d'aquest llibre. Sí, em van demanar de molt bones maneres que hi col·laborés, però una vegada fet sembla que tothom s'ha despreocupat. Bé, ja passen aquestes coses.
M'alegra, però, compartir l'espai amb tu, malgrat que per a mi sigui imaginari.
Gràcies per les teves visites.