joseppinyol |
diumenge, 19 de novembre de 2006 | 21:32h
Riada inevitable?. L'any 1971 al final del franquisme, després de les inundacions de Cornellà, aquest va ser el titular de la revista local que un grup de joves, entre ells en Joan Tardà, editàvem. El missatge era evident: no eren les forces ineluctables de la natura les causes de la catàstrofe, sinó que amb previsió, amb la canalització del Llobregat, aquesta s'hagués pogut evitar.
La nit de 1 de novembre també semblava inevitable el dilema d'ERC: haver de decidir entre Mas i Montilla. Però amb una estratègia política correcte aquesta tria no s'hagués ni tant sols plantejat. Per coherència, des del moment que ERC va decidir votar “no” al referèndum estatutari, havia d’abandonar el Govern perquè no podia governar amb els partits que havien retallat l’Estatut, ni amb CiU que estava a l’oposició. Després del triomf del “si” al plebiscit Esquerra havia d’afirmar que el poble havia donat la raó als partits que havien traït l’Estatut aprovat pel Parlament, però que, en els propers quatre anys, la realitat demostraria que les afirmacions de convergents i socialistes sobre els principals aspectes del nou Estatut (reconeixement com a nació, competències, finançament, etc.) eren un engany. Per tant Esquerra, en la propera legislatura, no podria fer altra cosa que denunciar la incapacitat del nou marc estatutari per afrontar els grans reptes del país. Per tant estaria a l’oposició a Catalunya i a Espanya. I quatre anys d’oposició sistemàtica i ben argumentada i de mobilització al carrer, seguint el camí obert amb la manifestació del 18 de febrer, portarien a un salt gegantí del sobiranisme a les eleccions del 2010.
La nit de 1 de novembre també semblava inevitable el dilema d'ERC: haver de decidir entre Mas i Montilla. Però amb una estratègia política correcte aquesta tria no s'hagués ni tant sols plantejat. Per coherència, des del moment que ERC va decidir votar “no” al referèndum estatutari, havia d’abandonar el Govern perquè no podia governar amb els partits que havien retallat l’Estatut, ni amb CiU que estava a l’oposició. Després del triomf del “si” al plebiscit Esquerra havia d’afirmar que el poble havia donat la raó als partits que havien traït l’Estatut aprovat pel Parlament, però que, en els propers quatre anys, la realitat demostraria que les afirmacions de convergents i socialistes sobre els principals aspectes del nou Estatut (reconeixement com a nació, competències, finançament, etc.) eren un engany. Per tant Esquerra, en la propera legislatura, no podria fer altra cosa que denunciar la incapacitat del nou marc estatutari per afrontar els grans reptes del país. Per tant estaria a l’oposició a Catalunya i a Espanya. I quatre anys d’oposició sistemàtica i ben argumentada i de mobilització al carrer, seguint el camí obert amb la manifestació del 18 de febrer, portarien a un salt gegantí del sobiranisme a les eleccions del 2010.
Però no s’ha seguit el camí de la coherència sinó que s’ha persistit en l’estratègia equivocada de definir ERC com a “partit de govern”, com a partit homologable a la resta de forces. En aquesta estratègia estar al govern s’ha convertit en l’objectiu del partit i la idea ha penetrat profundament entre la militància i la direcció d’Esquerra. Fins i tot en persones titllades de radicals, i bandejades de la direcció per aquesta raó, com el diputat Joan Tardà. Aquest amic, al que professo una admiració sincera, un dia del passat agost m’interrogava: “no creus que l’objectiu d’ERC és estar al proper govern per a desenvolupar polítiques favorables als treballadors?”. Li vaig contestar que estar al govern no pot ser mai un objectiu; els objectius són la supervivència de la nostra nació, l’alliberament nacional, el benestar de les classes populars, l’educació i la cultura dels joves. El govern, en tot cas, és un mitjà; un mitjà poderós en les condicions necessàries, per obtenir aquests objectius, però mai un objectiu en ell mateix.
La gent que té una actitud reverencial envers el poder creu que la simple estada al govern revesteix als líders del partit i al partit mateix d’una aurèola majestàtica que proporciona credibilitat a Esquerra Republicana, que es tradueixen després en vots. De moment aquesta estratègia ha provocat que 130.000 electors hagin deixat de votar ERC.
Ara el pacte amb el PSC ha provocat una divisió entre ERC i la majoria del moviment sobiranista. També l’hagués generat l’aliança amb CiU. Fa dies Vicent Partal assenyalava que aquest partit havia travessat el “Rubicó” en una direcció que no compartia; Eduard Vallory va escriure un article demolidor en contra del pacte amb el PSC; Salvador Cardús, que va estar amb Carod Rovira en el seu moment més difícil després dels fets de Perpinyà, també deplora l’actual actitud d’Esquerra. L’obsessió dels dirigents d’ERC per acaparar poder, ha portat a reclamar l’adscripció de les Universitats al departament de Comerç, Turisme i Indústria, fet sense precedents en cap país del món. Aquest capteniment causa un desprestigi irreparable en els ambients universitaris, i deixa perplexes les persones que havien començat a apropar-se al sobiranisme en la campanya contra les retallades de l’Estatut.
Un moviment que vulgui transformar la seva nació per la via democràtica ha de combinar la lluita a llarg termini en les que tenen prioritat els plantejament ideològics i les estratègies de llarg abast, amb la gestió dels interessos concrets del dia a dia i els resultats electorals. Només amb professors, intel•lectuals i artistes fent un discurs polític generals no es pot aconseguir una base social sòlida, com es va demostrar amb Nacionalistes d’Esquerra, de la que vaig formar part, als anys 80.
En els últims deu anys Esquerra Republicana ha aconseguit una base territorial que és decisiva per al moviment sobiranista, amb 400 seccions locals, més de 1.000 regidors i uns 200 alcaldes. Aquesta és una fita importantíssima, que cal valorar adeqüadament. Aquests càrrecs territorials s’inclinen per la naturalesa de la seva acció política per la gestió dels interessos més a curt termini dels seus electors i tendeixen a obviar els plantejaments més generals. El pes que té en la marxa del partit el que en l’argot intern d’ERC s’anomena “el territori” és aclaparador.
En front d’aquest, el paper de les sectorials, que podrien elaborar polítiques generals a mig i llarg termini en el camp de l’economia, els serveis públics, el camp de la cultura, entre d’altres, està molt mal estructurat i és residual. No actuen com a “think tanks” ni com a fornidors d’especialistes. A més no tenen representació en els òrgans de govern, ni en els grups parlamentaris, ni a Barcelona, ni a Madrid. Si hi ha alguns economistes, per exemple, és perquè són càrrecs municipals.
Aquest enorme desequilibri a favor de l’estructura territorial fa que no s’elaborin horitzons a llarg termini i que s'imposi el tacticisme de més curta volada. Per aquesta raó la renovació del pensament del nacionalisme d’esquerres i les polítiques sectorials del moviment sobiranista l’elaboren persones que no militen a Esquerra, ni hi tenen cap mena d’influència en la presa de decisions. Aquest fet es repeteix a tots els altres partits catalans, que pateixen la mateixa aguda falta d’elaboració intel•lectual i de debat intern. Aquest enorme desequilibri entre un partit bàsicament territorial abocat a gestionar els interessos a curt termini i les persones capaces d’elaborar polítiques més generals i a més llarg termini provoca un cisma virtual, que l’actual estratègia de pactes per tal d’acaparar poder a tota costa només pot fer més profund.
La gent que té una actitud reverencial envers el poder creu que la simple estada al govern revesteix als líders del partit i al partit mateix d’una aurèola majestàtica que proporciona credibilitat a Esquerra Republicana, que es tradueixen després en vots. De moment aquesta estratègia ha provocat que 130.000 electors hagin deixat de votar ERC.
Ara el pacte amb el PSC ha provocat una divisió entre ERC i la majoria del moviment sobiranista. També l’hagués generat l’aliança amb CiU. Fa dies Vicent Partal assenyalava que aquest partit havia travessat el “Rubicó” en una direcció que no compartia; Eduard Vallory va escriure un article demolidor en contra del pacte amb el PSC; Salvador Cardús, que va estar amb Carod Rovira en el seu moment més difícil després dels fets de Perpinyà, també deplora l’actual actitud d’Esquerra. L’obsessió dels dirigents d’ERC per acaparar poder, ha portat a reclamar l’adscripció de les Universitats al departament de Comerç, Turisme i Indústria, fet sense precedents en cap país del món. Aquest capteniment causa un desprestigi irreparable en els ambients universitaris, i deixa perplexes les persones que havien començat a apropar-se al sobiranisme en la campanya contra les retallades de l’Estatut.
Un moviment que vulgui transformar la seva nació per la via democràtica ha de combinar la lluita a llarg termini en les que tenen prioritat els plantejament ideològics i les estratègies de llarg abast, amb la gestió dels interessos concrets del dia a dia i els resultats electorals. Només amb professors, intel•lectuals i artistes fent un discurs polític generals no es pot aconseguir una base social sòlida, com es va demostrar amb Nacionalistes d’Esquerra, de la que vaig formar part, als anys 80.
En els últims deu anys Esquerra Republicana ha aconseguit una base territorial que és decisiva per al moviment sobiranista, amb 400 seccions locals, més de 1.000 regidors i uns 200 alcaldes. Aquesta és una fita importantíssima, que cal valorar adeqüadament. Aquests càrrecs territorials s’inclinen per la naturalesa de la seva acció política per la gestió dels interessos més a curt termini dels seus electors i tendeixen a obviar els plantejaments més generals. El pes que té en la marxa del partit el que en l’argot intern d’ERC s’anomena “el territori” és aclaparador.
En front d’aquest, el paper de les sectorials, que podrien elaborar polítiques generals a mig i llarg termini en el camp de l’economia, els serveis públics, el camp de la cultura, entre d’altres, està molt mal estructurat i és residual. No actuen com a “think tanks” ni com a fornidors d’especialistes. A més no tenen representació en els òrgans de govern, ni en els grups parlamentaris, ni a Barcelona, ni a Madrid. Si hi ha alguns economistes, per exemple, és perquè són càrrecs municipals.
Aquest enorme desequilibri a favor de l’estructura territorial fa que no s’elaborin horitzons a llarg termini i que s'imposi el tacticisme de més curta volada. Per aquesta raó la renovació del pensament del nacionalisme d’esquerres i les polítiques sectorials del moviment sobiranista l’elaboren persones que no militen a Esquerra, ni hi tenen cap mena d’influència en la presa de decisions. Aquest fet es repeteix a tots els altres partits catalans, que pateixen la mateixa aguda falta d’elaboració intel•lectual i de debat intern. Aquest enorme desequilibri entre un partit bàsicament territorial abocat a gestionar els interessos a curt termini i les persones capaces d’elaborar polítiques més generals i a més llarg termini provoca un cisma virtual, que l’actual estratègia de pactes per tal d’acaparar poder a tota costa només pot fer més profund.
Sóc miltant independentista desde els 16 anys, i d'això ja en fa molts, vaig fer campanya i vaig votar per primer cop amb el No a la Constitució espanyola.
Sóc força critic, per això sovint comparteixo, les teves opinions, amb la direcció d'ERC, de fet la teva segona part del `post, sobre l'excesiu poder municipal dintre d'ERC( sistema copiat dels sociates) estic força d'acord, crec que sense restar importancia al territori ( com per exemple fa CyU), caldrià un sistema més compensat, un punt mig.
La questió d'anar a l'oposició que exposes, és de fet el que deia en Carretero( del que tinc en gran estima), i hagues vist bé, si s'haguessin complert les seves prediccions, bon resultat al referendúm i amb 30 escons a l'oposició.
Molts em direu, que la culpa és no sortir de bon principi del govern i defensar un no rotunt a l'estatut, però si som realistes veiem que no és veritat.
Vaig fer campanya, com no feia desde els meus temps juvenils, contra aquest estafatut, en les contrades més sobiranistes del nostre país, i com a molt vaig conseguir, que davant el dubte, la gent s'abstingues( fora de la gent, més polititzada que som una minoria), i el problema no va ser, la postura "cagadubtes" inicial d'ERC , sino que tots els mitjans, comunicadors i tota la resta de partits ens anaven en contra( excepte el PP, per més INRI).
Aquesta és la situació, qu'ens trobariem a l'oposició, el Montilla no sap parlar, però de "tonto" no en té un pél, hagues recolzat CyU sense entrar al govern( al contrari era un suicidi), per tant a ERC li hauria tocat el paper dels folloneros( junt amb PP i Ciudadanos), i no el de cap de l'oposició, i amb tots el Media i opinadors matxacant-nos.
L'aposta d'ERC és realment arriscada i valenta, però donades les circumstàncies l'única possible, aquesta és exactement l'opinió de Batasuna( declaracions de Barrena al Punt), i crec que totalment encertada, altra cosa és si la direcció d'ERC, estara a la altura de les circumstàncies, ara mateix no ho podem jutjar, però més els hi val doncs si juguen molt, són perfectement conscients que tindran que pasar comtes al proper Congrès i a ERC som l'únic partit parlamentari, on les propostes de la direcció, no sempre guanyan a les votacions.
Sí l'aposta surt bé, farem un pas de gegant vers el sobiranisme, pertant ajudare amb totes les meves forces,de la mateixa manera que si la direcció la caga, fare tot el posible per canviar-la, però el país, sempre ha d'estar pel damunt de les nostres preferencies personals, per tant desitgo de tot cor que l'aposta funcioni.
Efectivament, tu ho has dit, el País hauria d'estar per damunt de tot. I aquest no ha sigut el cas, ja que (la presència d'Esquerra en) el Govern ha estat per damunt de tot.
A mi les opinions (contradictòries) de Pernando Barrena (Batasuna) o d'Iñaki Anasagasti (PNB) no m'interessen ni poc ni molt, sinó gens, quan es tracta de temes que afecten al meu interès, de la meva incumbència, a les coses de menjar col·lectives dels tots els catalans, com són les de la meva nació, la catalana. Per tant, cada cosa al seu lloc i a cadascú el que li pertoca.
De tot el teu escrit, em disposo a reproduir l'únic "argument" -l'únic- que has exposat per justificar l'estada d'ERC en el Govern. Se circumscriu al següent paràgraf:
-"Aquesta és la situació, qu'ens trobariem a l'oposició, el Montilla no sap parlar, però de "tonto" no en té un pél, hagues recolzat CyU sense entrar al govern( al contrari era un suicidi), per tant a ERC li hauria tocat el paper dels folloneros( junt amb PP i Ciudadanos), i no el de cap de l'oposició, i amb tots el Media i opinadors matxacant-nos".
Discrepo de tu. Primera: tu saps molt bé que ERC -per molt que estigui a l'oposició- no té ni punt de comparació amb l'oposció que puguin fer PP o "Ciudadanos". Si ho saps molt bé, el primer que has de fer és creure-t'ho, interioritzar-ho tu mateix, i després, si ve al cas i calgués, explicar-ho cap a l'exterior. Si ho expliques, ¿oi que no diras cap mentida?
Escrius textualment que ERC no seria "el cap de l'oposició", o sigui en altres paraules, que no seria el partit majoritari de l'oposició... Cert.
Però igual com això que dius és cert, oblides que ERC sí que seria el primer i més majoritari partit de l'oposició, en clau sobiranista -en clau sobiranista- o independentista
Et diré més encara, hauria sigut l'únic -reitero: l'únic- partit de l'oposició des d'un punt de vista sobiranista i progressista.
I això, la gent, el poble, l'electorat, ho acaba visualitzant i adonant-se. No es pot tractar al poble català de "tonto" perquè no ho és.
Els mitjans de comunicció, els medias o tertulians a sou per interessos, potser no..., però la gent, el poble al capdavall ho sap distingir i diferenciar, destriant el gra de la palla.
Per tant, amb CyU en el govern amb suports "puntuals" del PSC-PSOE/Montilla, constituiria una sociovergencia tàcita.
Per tant ERC quedaria com a primer (i únic) partit a l'oposició de facto, a la pràctica, ja que el que vol el PP i àdhuc Ciudadanos (=una Catalunya a dintre de l'Estat espanyol) és el mateix que volen CyU i PSC-PSOE (=una Catalunya a dintre de l'Estat espanyol)..
I amb ERC a l'oposició, quan d'aquí dos, tres o quatre anys, comencessin a "fluixejar", a minvar els calés que retornen de Madrid cap aquí..., i el govern sòciovergent conseqüentemnt governés malament per pressupost insuficient, amb estretors per l'asfíxia econòmica del govern estatal (encara que Montilla en una teòrica, simulada i de cartró-pedra oposició)..., aleshores ERC pujaria com l'escuma........
No només creixeria ERC, sinó també acompanyat d'un creixement de major consciència social de la gent, de la necessitat de tenir Estat propi, l'independentisme sociològic.
Aquestes mans lliures les podria tenir ERC des de l'oposició.
A l'interor del govern ERC està lligada de mans i peus.
Llegeixo comentaris i pensaments de votants i gent propera a ERC, favorables a la idea que Esquerra hauria d'haver-se quedat a l'oposició i deixar que Zapatero i Mas decidissin els propers quatre anys el govern de Catalunya. A la política els símbols són importants, però crec que s'ha de saber ser pragmàtic. El discurs de quedar-se a l'oposició per treballar des d'allà i guanyar les eleccions del 2010 és molt bonic, però penso que massa idealista i poc realista. Encara que els hipotètics resultats en quatre anys fossin certs, no crec que sigui manera de treballar; algú fins i tot podria interpretar-ho com actuar per l'interès de partit en lloc de l'interès de país (deixo que es "carreguin" Catalunya, consenteixo que es portin a terme accions que considero incorrectes, i el 2010 em presento com el salvador del país i faig que creixi el meu partit).
Jo formo part de la Secció Local d'ERC d'un poble del Camp de Tarragona, i sé què és tenir regidories a l'ajuntament i també, en una mateixa legislatura, estar a l'oposició. I creieu-me que això últim és molt dur, veient que no se't considera ni se t'escolta, que no pots aplicar el teu programa i que es fan coses de manera oposada a com un les faria, de vegades coses que malauradament són irreversibles, com el creixement urbanístic desmesurat.
Si CiU i PSOE haguéssin pactat, ERC hauria d'haver assumit el seu paper, i trobar la part positiva al fet d'estar a l'oposició. Però en cap lloc del món un partit amb possibilitat de governar preferiria estar a l'oposició abans que poder aplicar part del seu programa dins el govern. Penso també que es podria entendre com un engany als electors: si jo voto un partit, és per a que apliqui el seu programa en la mesura que sigui possible.
De qualsevol manera, deixem que passi el temps i d'aquí quatre anys jutgem. M'agradaria que la gent fos més crítica i realista, i intentés entendre la situació des del meu punt de vista (que no necessàriament compartir, és clar!) i hi reflexionés. Però, per favor, que ningú perdi l'espurna d'idealisme i utopia dins ERC ni el seu entorn, per treballar cap a una Catalunya lliure i progressista!
ERC ha deixat d'exercir com a partit independentista per la via dels fets. La seva acció no constitueix pragmatisme en direcció cap a l'autodeterminació nacional, sinó pragmatisme cap a una Catalunya "encaixada" dintre de l'Estat espanyol, i pragmatisme particular/laboral dels que fan dels càrrecs de la política en el govern el seu modus vivendi, la seva professió, la seva principal font d'ingressos personal, ja sigui tinents d'alcalde, directors generals, delegats territorials de departaments, consellers, etc, etc i etc.
Es podria resumir com que en en els càrrecs en el govern es guanyen uns sous més alts que en els de l'oposició.
Aquesta no és la lluita que va amb mi. I crec modestament que no hauria de ser-ho tampoc la d'un poble, la d'una nació que aspira a la seva llibertat i independencia nacional........, és a dir col·lectiva......, i no pas la sortida personal d'un, d'un grup, d'un partit o d'uns pocs.
Conseqüentment, considero que no li manca pragmatisme, en el millor sentit del terme, a l'article d'en Josep Pinyol.
Pragmatisme nacional, evidentment.
"ERC ha deixat d'exercir com a partit independentista per la via dels fets". Sento dir.te que això és només una opinió; respectable com totes, però només una opinió. Potser hi ha gent que considera que per ser independentista s'ha de sortir al balcó de la Generalitat proclamant la independència. N'hi ha d'altres que no. Una estretègia a llarg termini (o la seva obsència, si fos el cas) no es pot jutjar inmediatament: s'ha d'esperar i veure si funciona.
El problema és quan no funciona, ja que el temps juga en contra nostra. Ara bé, l'eina més important amb que compta la nostra nació per, no només sobreviure, sinó tornar a ser plenament sobirana no es troba al parc de la ciutadella sinó a tot el territori: el que necessitem és que la societat hi cregui, en la independència.
I aquí ve l'etern debat: és el Govern (o els partits) el que ha de canviar la societat? o al contrari és la societat la que ha de canviar els partits?
Una posició molt còmoda, la dels dirigents d'Esquerra, la que ve a dir: "Com que la majoria de la societat (suposadament) "no vol" la independència, nosaltres (ERC) des d'ara, baixem del carro, també deixem de voler-la, i per tant ens supeditem a un projecte, i un programa de Govern de la Generalitat espanyolista (PSC-PSOE, majoritari dins el govern i amb un Presidente revestit de renovada "autoritat", "que mana") i anti-independentista".
Voler la independència no és -com tu apuntes- sortir al balcó de la Plaça Sant Jaume i proclamar-la.
Voler la independència és, per començar, exigir el Concert Econòmic (els nostres impostos, recaptats al 100% a Catalunya) i, si l'Estafatut prohibeix explícitament el sistema de finançament conegut per Concert Econòmic, doncs llavors cal posicionar-se a l'oposició de l'Estafatut, que vol dir posicionar-se a l'oposició -recalco "a l'oposició"-, no pas posicionar-se en el govern del vaixell Estafatutari, .
El primer pas cap a la independència és l'obtenció del Concert Econòmic.
La primera renúncia d'ERC al seu passat recent independentista és pretendre governar essent conscient que no podrà governar més enllà dels límits i de les cadenes de l'Estafatut..., i s'haurà de limitar a governar les engrunes, les molles de pa, l'almoina financera que plagui "deixar anar" al govern estatal en l'onda de l'espoli que consagra l'Estafatut... Aquesta renúncia no és fruit de la una o altres subjectives "opinions", això són fets contrastables.
Són fets, perquè si ERC, estant en en Govern, pretengués anar més enllà de l'Estafatut i exigís explícitament posant-se forta per exemple el concert econòmic, i lluités obertament per ell, a ERC una altra vegada se l'expulsaria del Govern. Per tant, aquesta lluita, ERC no la portarà a terme, i hi renuncia de facto.
Per cert, això que el poble català no votaria "sí" a la independència en un referèndum d'autodeterminació, està molt per dir i està molt per veure. Només dir que no fa gaire en una manifestació pel Dret de Decidir es van mobilitzar pels volts d'un milió de persones entre Pça. Espanya i Pça. Catalunya de Barcelona.
La gent, la societat civil, hauriem demanat que l'únic partit parlamentari que anava d'independentista, hagués tingut les idees clares, hagués sigut ferm, hagués marcat el ritme als altres partits, al Parlament, i visualitzés un full de ruta que engresqués i canalitzés l'autodeterminisme latent i ja existent d'aquesta gran part de la societat (jo crec que molt àmplia, tal vegada majoritària) que vol la sobirania de Catalunya.
Però pel que s'ha vist i es veu, Esquerra està per altres "prioritats" que no són les aquí descrites.
Jo també hi estic d'acord. ¿Oi que l'Estaut en vigència és el que han aprovat CiU i PSC-PSOE? Doncs ara l'haurien d'haver desenvolupat o desplegat "ells". Si així hagués sigut, hauria governat, ni que fos tàcitament, la sòciovergència (que era el més lògic atenent-nos a resultats electorals i al joc de majories i minories), i com que ERC va dir "No" a l'Estatut perquè és una eina inútil que no serveix a les necessitats de la societat i del país català, ERC ho hauria d'haver denunciat i visualitzat des de l'oposició. D'aquí a entre 3 i 8 anys haurien aflorat els dèficits, "fuites o vies d'aigua" i mancances derivats d'aquesta pèssima llei estatutària i ERC, mantenunt la coherència, hauria guanyat -i molt- en credibilitat i suport social i electoral. Però bé, l'error de la direcció d'ERC (i de les bases per callar/atorgar) ja està fet.
Potser que de la societat catalana ens comencessim a plantejar la creació (o el reforçament d'algun ja existent) d'un nou partit clarament sobiranista i nítidament independentista, seriós i amb voluntat dels seus representants de servir al país (i no pas servir-se'n), amb programa social, que posés l'accent, per començar, en el Concert Econòmic, inversió en R+D, en el suport a les PIMES (empresaris i llocs de treball) i en les seleccions esportives nacionals com a fites mínimes i irrenunciables.
I em ve a la memòria la dignitat de l'ex-conseller Joan Carretero, l'Eladi Llop (president d'ERC-Penedès, l'únic que al consell nacional dels republicans va votar no a la supeditació a PSC o CiU, i que ERC estigués a l'oposició), el comunicat que acaba d'emetre la Plataforma pel Dret de Decidir, i tantes i tantes persones senzilles i anònimes que ara estem trists, silenciosos, compungits......
Mai serà possible la independència si prèviament no som normals.
I un país normal té dretes i esquerres.
Voler fer un partit sense ideologia i només amb un objectiu és com el partit de la marihuana o el partit anti-taurí.
Primer s'ha de fer politicament el país. Després, quan sumi una dreta independentitsa i una esquerra independentista es podrà pactar per l'objectiu compartit d'un referèndum d'autodeterminació.
Per tant, només hi ha espai al centre-dreta on no tenim cap partit independentista.
Si voleu anar fent partits i partidets sense ideologia ,no anireu enlloc.
La dreta i l'esquerra independentistes han de pactar només una vegada per l'objectiu comú, i res més.
No voleu ser normals?? Doncs perquè no us hi comporteu?
Hi estic d’acord. L’opció estratègica coherent a mig i llarg termini era anar ara a l’oposició. Per anar amb el PSC al govern a fer polítiques socials minses o moderades també hi podia portar de segur a CiU, collant-la una mica. El PNB, EA i Ezker Batua practiquen de fa temps polítiques industrials i socials de centre-esquerra més agosarades i coherents que les d’aquí i de les que practica ZP a l’Estat (habitatge, per ex. i sense enfangar-se en la corrupció). Quines polítiques industrials a endegat Montilla sent ministre?
Anant a l’oposició hagués obligat a fer real la sociovergència explícita o tàcita i en un cas o altre s’haguessin accentuat immediatament les contradiccions dins el PSC, a punt d’esclatar. Un dels resultats gens menyspreables (volgut o no) ha estat salvar-los de les més que probables guerres internes posteriors a la davallada. La divisió amb el moviment sobiranista i amb part del vot delegat, a canvi de salvar una possible divisió del PSC? Pel que fa a Montilla ho va tenir clar de seguida. I, ull!, perquè Montilla i els seus sectors, pel seu origen polític, organització i mètodes no són el mateix que el maragallime i, políticament (i en altres aspectes), són més perillosos. D’altra banda, el pretès obrerisme o esquerranisme social d’aquest sector anomenat l’aparell o els capitans és un miratge, els seus lligams amb els poders econòmics són tant o més intensos. Temps al temps.
La mobilització social, sobretot per la banda esquerra, els fa por. Ara també a ERC. No cal dir que el Sr. Rossell, de Foment, ja ha dit i confirmat que a partir d’ara a ERC seran “bons minyons”. Aquesta és una de les condicions per a ser acceptat com a “partit de govern” pel club dels poders fàctics.
Pel que fa a l’Estatut, era essencial la mobilització. El 18F, entenc que es va plantejar tard i malament, en la mesura que la no continuïtat del procés endegat, arran de les contradiccions dins de la Plataforma, que la van aturar en sec, van frustrar les expectatives.
La oposició no serveix de res. Només per mantenir-se purs i immaculats. Catalunya comença ara a ser normal, amb dretes i esquerres com arreu d'Europa.
Entre les esquerres,els que volem un Estat propi a la UE sumem un percentage significatiu. Ja anirem creixent si fem política en majúscules i anem convencent a més gent.
Entre les dretes,encara ni tenim cap partit que vulgui un Estat de Catalunya a la UE.
Quan sigui el cas, la dreta i l'esquerra independentista,si sumen, podran pactar pel seu objectiu compartit.
mentrestant,cadascú a treballar al seu sector.
¿Que Catalunya "comença a ser normal"?? No sé si vivim en la mateixa Catalunya.
És clar que hi ha d'haver dretes i esquerres. Sempre hi han siguit i mentre hi hagi desigualtats i classes socials, hi seran.
Però també hi ha d'haver govern i oposició.
Estar a l'oposició no és cap deshonra. No és cap delicte. No és cap desprestigi. No és cap vergonya ni indignitat. No és la"puresa" ni la "immaculadesa" com dius amb cert to de menyspreu cap a la noció d'oposició, però tampoc és l'infern ni és l'acció de cap pecat...
Prou criminalitzar el concepte d'oposició que, per interessos personals, fan alguns dirigents polítics. L'oposició és un element fonamental, imprescindible, necessari, insubstituïble, legal i innerent a tot sistema democràtic, sisplau.
Malaguanyats el països on no hi ha oposició (ni veus opositores que denunciïn i fiscalitzin allò que el govern de torn fa malament).....................
ERC mateixa ha estat bastants anys a l'oposició: ¿us tireu pedres a la pròpia teulada, intentant desprestigiar l'estada i concepte d'oposició?
I estant en l'oposició és quan ERC ha crescut més.
I estant en els governs, tant amb CyU (Hortalà 1984-86), com amb PSC-PSOE (Bargalló i altres consellers 2003-06), és quan ha fet les davallades més importants, perdut més en vots i en suport social.
En tots els països hi ha un component dreta-esquerra, ésclar.
Però a Catalunya, com a nació sense Estat que és, s'hi afegeix l'eix sobiranisme-espanyolisme.
I això és el que ara, ERC, obvia, oblida, omet, com si d'un atac sobtat d'amnèsia es tractés.
No oblidem que qui té la paella pel mànec, la posició de força dins la coalició, és el PSC-PSOE... No pas ERC, per ser-hi els socialistes força majoritària i pel fet que els dirigents d'ERC sota cap concepte voldrien deixar d'estar al govern.
Quan els pactes es fan en desigualtat de condicions, no és el gros que beneficia al petit. Sinó que és el petit qui acaba engreixant al que ja era més gros.
Amb tres anys de tripartit, ERC ha perdut 150.000 vots i dos diputats, quan les expectatives, fa tres anys, és que al 2007 arribaria als 30 o més diputats. L'independentisme d'esquerres ha perdut tres anys preciosos per al país, dins el govern, a canvi de cobrar-ho amb l'estafa política més gran des del referendum de la Constitució: l'Estaut Mas-Zapatero-Montilla de la Moncloa.
D'aquesta manera, en el terreny, flanc i en la banda de les esquerres, ERC no podrà donar el "sorpasso" a l'esquerra espanyolista (PSC-PSOE), a aquest pas ERC no podrà superar en vots als socialistes i per tant no serà el gros que engreixarà al petit, sinó que serà el gros espanyolista qui creixerà mentre ERC seguirà.... baixant. com en els darrers tres anys.