Bo, la qüestió és que l'estil Albena és al teatre això que en la música moderna s'anomena AOR: rock adreçat a un públic adult, estil posterior al MOR i -je dirais plus même- anterior a un més que hipotètic folk adreçat a un públic adult, encapçalat ací a València per Miquel Gil (er 'kixo de Catarroha) i altres conjunts de l'estil d'I Muvrini...
...i 13 és, també, l'exemple paradigmàtic d'allò en què s'ha convertit el teatre hui en dia: una successió més o menys connexa de trellats (ara en diuen esquetxos) que fonamenta el seu èxit en uns diàlegs humorístics d'una certa quotidiania surrealista; un format bastard importat del teatre a la televisió i reglotat de nou als escenaris amb més o manco sort. Parlant d'això, i com ja intuïreu pel títol, eixe és un dels leitmotivs d'esta funció: el 13, el número de la sort (siga bona o mala).
Al remat, la sort de la funció és comptar amb l'actriu alcoiana en l'exili Maria Juan i les seues mamelles, que potser siguen també les del cartell de l'obra (què penseu?). Per cert, i parlant del cartell, no sé si deuria haver inclòs d'entrada l'etiqueta de «No recomanat a menors de 13 anys» que li havien afegit ací; clar que, amb tant de tretze i tanta simbologia...
I no parlaré d'Autoindefinits perquè l'única cosa ressenyable és l'escot de la Noèlia Peres, i encara gràcies...
Només escric per advertir-vos que Maria Juan no és alcoiana, com dieu al vostre post, sinó d'Ontinyent. Que me l'estime molt, i ho sé de ben de veres.
Manolo