Crec que la degana dels blocs femenins és Hipèrboles mínimes, si més no, ella hi és des de fa molt de temps.  Té l’enorme mèrit d’haver-se obert camí gairebé en solitari.  Quan llegeixo Hipèrboles ho faig a càmera lenta.  No puc escanejar el posting en un minut i decidir si me’l llegeixo sencer.  He d’anar paint el contingut i l’estètica.  Potser per ser bloquisme femení pur que m’hi he d’esmerçar especialment i gaudir-ne lentament.  És una pena que na “Ginsberg” no ens actualitzi sovint.

Registres Particulars ha canviat Vilaweb.  Jo em declaro un absolut incondicional i admirador de la Registres.  És l’únic bloc pel qual puc deixar de treballar pel matí per obrir-lo quan apareix al “top 30”.  Crec que l’aportació de Registres és realment profunda i mereixeria un posting sencer i una comparació en paral·lel de l’evolució d’altres blocs des de la seva aparició.  Ha fet que alguns descobrim una dimensió diferent del bloquisme, molt poc explorada anteriorment a Vilaweb.

La seva força és a estones salvatge, la seva intensitat pot arribar a incomodar-me, a fer-me remenar sobre la cadira, a forçar-me a empassar saliva mentre rellegeixo el posting.  Algun cop he pensat que la Registres és una mestra guionista que es pixa sobre tots nosaltres fent-nos creure que és real el que ens diu.  No ho sé, segurament no voldria saber-ho.  M’estimo més donar-li veracitat i pensar que als blocaires masculins de Vilaweb ens ha tocat la loteria de que una dona sigui capaç de llençar-nos a la cara la visió d’allò desconegut que hi ha a l’altra banda del Stargate.

Coc Ràpid és el meu bloc favorit d’un polític professional.  Reconec que a Vilaweb és un luxe i un èxit periodístic de primer ordre (potser el principal èxit...) el poder comptar amb “companys blocaires” com Soy, Ciurana, Romeva, Guardans, Vives, Vilalta....   (personalment trobo a faltar algun sociata).  Però no són realment “companys blocaires”, no ens enganyem.  Ni cal que ho siguin.  El bloc és un instrument de comunicació política, diguem-ho clar, a estones de legítima propaganda o justificació política.

Per això penso que Coc Ràpid és diferent.  Sempre m’he sentit company blocaire de na Carme-Laura.  Potser, no ho sé, per la seva condició de dona, que el seu bloc té un altre estil.  Mai no he vist justificacions ni històries en clau electoral, que, per altra banda, serien perfectament legítimes.  Té el punt culinari òptim de senzillesa, de caliu, d’humanitat i de sinceritat.  Tot el que habitualment costa de trobar en un polític professional.

És prou coneguda la meva fília per PsicoApunts, la meva veïna, com ella mateixa es defineix (i reconèixer-se veïna d’un bloc com el Bloc Botxí és més que una simple anècdota, entra ja en la categoria d’audàcia).  PsicoApunts també ha representat un punt destacable a la història de Vilaweb en 2.006.  Aquest bloc no se sembla a cap altra cosa a la vilawesfera.  És del tipus de blocs que aporten un punt diferenciador, molt necessari.

Algun dia la Reyes ens explicarà per què va anar a espetegar a la galàxia Vilaweb, perquè els riscos que ha pres com a blocaire són notables.  Va superar una rebuda una mica irregular, a sobre jugant sovint en camp contrari.  Ha triomfat en un estil difícil i minoritari, per això tinc admiració per ella.  Per això, i per la seva capacitat intel·lectual, la seva fam de coneixement, i pels nassos que li posa.

Tinc la sensació (no comprovada) que si es posés a fer postings personals i intimistes també ens arribaria a sorprendre i a enganxar.  No crec que mai ho faci, però.  No a Vilaweb.  Però me l’imagino amb algun altre pseudònim i en algun altre cercle...

Indústries i caminars mereix també un reconeixement.  En un mes i mig crec que s’ha guanyat un meritori lloc a un entorn tan “competitiu” (permeteu-me l’expressió).  La Sílvia ha demostrat que quantitat i qualitat poden anar plegades.  Ha pres riscos, perquè una producció prolífica pot caure fàcilment en la repetició, en els tòpics, en el monotema.

M’agrada Indústries perquè fa bloquisme femení (si existeix) però gens tradicional.  Uns dies ens aporta interessants opinions estil Vilaweb (vull dir, polítiques...), i l’endemà ens obre el cor amb filosofia o temes del seu interès personal.  És aquesta versatilitat de bona qualitat el que més m’agrada.

L’ Alba M. és un sol de xiqueta i no podia parlar de bloquisme femení sense esmentar la nostra nebodeta.  Amb els dibuixos que ens fa hi ha per omplir-la de petons.  Alba, de vegades m’he posat a riure en veu altra en obrir el teu bloc.  I que un Botxí digui això no és fàcil.

I, naturalment, queda la Mireia.  Amb la Mireia no sóc imparcial.  Amb la Mireia em guanya l’hormona masculina.  Ahir mateix, sopant amb el meu cunyat, comentàvem el fenomen Mireia.  Realment, la pròpia existència de la Mireia és una incògnita :  pot ser certament real, o també pot ser un equip de guionistes, o potser un paio catxondo de 50 anys i molta brega...  Però algú que manté un bloc amb una mitja de 500 visites diàries, com fa ella, ha de ser algú molt especial i que transmet coses molt especials.

Sí, d’acord, la Mireia té en el sexe una bandera per allistar nous soldats per la seva causa.  Però no tot és sexe a Mireia.  Si només fóra la història de la seva figa el seu bloc es pansiria en unes poques setmanes.  La Mireia sap com arribar-nos directament al cor, és una veritable mestra en el domini del tempo blocaire i de la necessària administració de les dosis de seny i rauxa.  Belluga la vàlvula de la intensitat, tant per fer-nos creure el que no és, com perquè no ens importi saber que no existeix.

No sé si existeix el bloquisme femení.  No voldria caure en tòpics.  Només sé que la majoria de blocaires, els conreats de testosterona, tenim molta sort de que hi hagi altres blocaires amb altres pautes, amb altres valors.  Existeixi o no, no sé si importa...