Fa un temps que em començava a ensumar que la reacció que provocava el president d'ERC entre una part de la població catalana i espanyola, no pertanyia al terreny de la racionalitat sinó a un terreny més profund, camp propi de l'Antropologia, la Psicologia o la Filosofia. Ho he pogut comprovar en alguna de les anades esporàdiques a Madrid. El dies irae post-electoral d'una part del nacionalisme nostrat, no ha fet sinó confirmar-m'ho.
L'explicació me la dóna en aquest
cas el pensador francès René Girard i les seves obres "La violencia y lo
sagrado" i "El chivo expiatorio". (Si algú té notícia que hi ha
versions catalanes li ho agrairé).
Simplificant
molt, ve a dir
Girard que en els pobles l'organització que s'hi estableix va destinada
sobretot a preservar un equilibri entre els membres que el conformen. A
vegades amb l'exercici de la violència i el control social, a vegades a
través d'institucions que es presenten en el fons com a garants d'un
ordre tàcitament acceptat. Per molt ben lligat que estigui tot això,
periódicament i per raons diverses (escassetat de recursos, una
rebel.lió, una lluita pel
poder, un procés estatutari...) la violència es desferma i amenaça
l'existència d'aquest poble. S'ha trencat l'equilibri i per
restituir-lo cal oferir alguna mena de sacrifici, cal trobar un cap de turc sobre el que bolcar tota la culpabilitat, de manera que les parts enfrontades satisfetes amb el sacrifici puguin recobrar el camí de l'harmonia.
René Girard posava exemples d'aquesta forma d'actuar. El judaisme antic tenia el costum durant la festa de l'expiació de carregar simbòlicament sobre un cabrit tots els pecats del poble, i després s'expulsava a pedrades l'animal fins a abandonar-lo al desert (d'aquí ve allò castellà del "chivo expiatorio"). Curiosament el mateix poble jueu va fer aquesta funció de boc expiatori per una bona part de la població cristiana durant segles. La violència contra els jueus, explicada a vegades per motius econòmics, tenia però un fons ben irracional: carregar sobre algú la culpabilitat de les pròpies desgràcies. I es podria seguir fins els nostres dies. Quan hi ha alguna desgràcia s'ha de buscar un responsable que n'assumeixi la culpa. Quan es produeix un assassinat, en els països on hi ha pena de mort, un dels objectius de l'Estat és ràpidament reaccionar assassinant o empresonant algú que pugui tallar d'arrel qualsevol intent de violència. Quan es produeix un atemptat terrorista, has de córrer a etiquetar el culpable (recordeu "ha sido ETA"), i si després es demostra que és un altre una mica més difícil d'explicar i de pronunciar, continuar amb el culpable primer perquè és el que convé.
Salvant totes les distàncies que vulgueu, tinc la impressió que amb el president d'ERC s'ha deslligat des de fa temps un tipus de dinàmica de "cap de turc" sinó no m'explico res. No m'explico que vagi a Madrid a parlar de l'Estatut amb la mà estesa i li mosseguin el dit. No m'explico que pugui a ser l'enemic nº 1 de la unitat d'Espanya per uns i el successor directe de Felip V pels altres. No m'explico que sigui el que més s'ha esforçat per agafar un to institucional, moderat i liberal, i se'l consideri encara un radical perillós. No m'explico que, fins i tot dins el seu partit hi hagi tant gent esperant que l'equivoqui del tot per saltar-li al coll. No m'explico que se'l faci fora de conseller primer i encara a fora se'l continuï matxucant durant tres anys i mig.
Es a dir hi ha una desproporció entre errors i reacció que provoca fins al punt d'atribuir-li (projectar-hi, en dirien els psicòlegs) coses que no li pertoquen. Ja no hi ha racionalitat, ja no se li escolten les raons, ja pot posar-se cap per avall i explicar-se: està marcat amb l'estigma del cap de turc. En el fons va bé tenir un cap de turc perquè evita l'autocrítica, perquè el personal hi veu un enemic concret amb potes i bigoti i això uneix molt, i perquè canalitza aquella energia personal i col.lectiva que podria dedicar-se, per exemple, a altres coses bastant més útils com pensar.
De moment però el cap de turc resisteix l'envestida contra dels pronòstics del mateix Girard. Caldrà veure fins quan continuarà la fixació, o el que és més important, fins quan la violència, el to tràgic i la irracionalitat que s'han instal.lat a casa nostra donaran pas a l'autocrítica i a la discussió raonada de propostes polítiques necessàriament diferents.
l'única realitat és que els polítics només saben eredar a la gent (els tontets del poble ras) que gràcies a la nostra bona fe fan i desmaneguen com volen, i tot gràcies a nosaltres. Després no m'estranya que hagi tants vots blancs i tanta abstenció. Uns, ERC, deien que només pactarian amb algun partit que no es "baixés els pantalons davant Madrid"....i ara què? en Montilla va a Madrid a celebrar la "Constitució d'ells" i obliga al segon d'ERC, en Puigcercós, ha col.locar la bandera "rojigualda"....que vagin vigilant, ja que em fa l'efecte que els únics que s'hauran de baixar els pantalons davant "Pepe" Montilla seran ells mateixos.
I mentre tant, el partit d'uns "intel.lectuals" que no coneixen la realitat catalana aniran pujan dia a dia, tot per culpa del desgavell "nacionalista" dels partits catalans.
És senzill i comprensible. El que no entenc són els disbarats d'alguns comentaristes, sadollant-ho tot, defora el test, amb pixum.
Rep una cordial salutació des de València, Santi.
Molt bons els apunts de l'estada a la Metròpoli tentacular.
La gent com tú, fa que les mentides es converteixin en veritat.
La rebaixa de l'estatut, i alhora de les possibilitats lingüistiques del nostre país, van ser retallades per gent com tú, acompanyats de l'amic Zapatero.
En l'Estatut una de les fites més importants que han aconseguit ha estat l'obligatoreitat explíta del castellà, per si no n'hi havia prou. De això el constitucional segur que no ha dit res.
Ara amb l'escusa de la cohesió social i nacional, s'amproxima un altra derrota del catalanesca.
De derrota en derrota fins la victòria final, del espanyolisme.
Almenys CiU sempre pactava avanços nacionals puntuals amb lleis als parlaments, noves transferències o formes de financiació, sense tant d'enrenou, desgast ni desanim pel catalanisme.
Deia Rodríguez Zapatero que ell volia aconseguir en el fons el mateix per Espanya que José Maria Aznar, però no en les formes, amb "talante".
Que amb les posicions de centre-esquerra del PSOE era més facil atraure el nacionalismes periferics cap l'espanyolisme que amb les posicions de la dreta del PP de José Maria Aznar.
Doncs amb la direcció de Carod-Rovira i Joan Puicercós és més facil dur cap a posicions més espanyolistes als simpatitzants d'Esquerra.
Exagerant un poc és podria que dels falangistes de la FAES del PP de José Maria Aznar han estat substituits pel speudofalangites d'ERc.
Suposo que qui diu que el rei va nu, sempre el faran cap de turc.
Amb tot això, nomes podem dir que realment res no ha canviat des de principis del segle passat, cal no caure en els mateixos errors.