Despres d’un llarguíssim, inacabable, parèntesi electoral recupero el plaer d’escriure per mi mateix. Aquests dies atrafegats no m’han permès masses estones pròpiament pròpies però les satisfaccions que m’han donat les il·lusions compartides son de veritat la gasolina d’aquest motoret.
Començarà aviat l’operació fred i les llums dels carrers s’encendran suntuosament per fer-nos mirar amunt. Entre tant els veïns invisibles que dormen a baix, a les escales del metro, als caixers automàtics, a les portes de les galeries comercials tapats amb els cartons de les caixes buidades pel comerç diari rebran les visites dels educadors de carrer, els treballadors socials o les policies municipals que intentaran, com puguin, evitar-ne senzillament la mort.
Afortunadament al nostre país aquests treballadors no aniran ni amb el xec a la ma que prometien uns, ni amb el carnet de ciutadà per punts, ni amb les manilles i la porra per excloure de la vista als exclosos.
Però amb tot facin el que facin no n’hi haurà prou i això és d’una certesa inqüestionable.
Jo mateix ara no em sento gens còmode acabant aquestes línees de la primera entrada postelectoral en el bloc. Recordo aquella vella, bella, canço de Silvio Rodriguez que ens diu “desde un mesa repleta cualquiera puede opinar...”
Escolto a la radio que Metges del mon, amb un parell de collons, ha endegat una actuació a Paris per atendre aquesta situació. Amb una doble línea de treball, una assistencial i un altre de visualització. S’atén a tots els que es troba al carrer, es controla i estabilitza en la mesura del possible la seva situació física i emocional i, en tots aquells que o no poden o no volen anar a un alberg se’ls facilita un altre aixopluc : una tenda del tipus igloo amb color estridents. D’aquesta manera a vianants i turistes se’ls fa més i més difícil mirar cap a un altre banda.
De moment a Paris ja han col·locat 400 tendes i jo mentre començo a preparar el vermut dominical em demano: a que estem esperant?
