L'entrega del Palau de la Generalitat a José Montilla, això que alguns manifestants titllen de traïció, es va gestar en poques hores. Entre 48, 72 o 96 hores. Els serrells de la negociació encara estan per resoldre, amb disputes incloses. A diferència de fa tres anys, amb el primer tripartit, que no va pas provocar discrepàncies reconegudes amb Zapatero, ara la discreció és major. L'estil Montilla és això. Negociar als despatxos amb el cul de ferro, si cal. Mantenir-ho tot en secret fins al moment oportú. Que el futur executiu (cuinat abans?) sigui encara un misteri, i que els negociadors de les tres forces [entrevistes a VilawebTV] s'hagin conjurat per evitar les fuites informatives és la millor prova que el futur President de la Generalitat vol tancar l'etapa de l'ensurt diari maragallista.
Amb tot, hi ha relliscades notables. La més sonada es va produir dilluns al migdia, quan Jordi Guillot va comparèixer davant la premsa a la seu d'ICV per anunciar, entre d'altres coses, que Joan Saura assumiria el Departament d'Interior, és a dir, el comandament polític dels Mossos d'Esquadra i la corresponsabilitat de la seguretat pública en aquest país. L'entorn de la consellera Montserrat Tura i ella mateixa es van assebentar pels periodistes. Tura encara no ha paït la decisió dels montillistes de sacrificar-la, almenys apartant-la del departament que dirigia amb gran èxit mediàtic. [Biel Barnils: La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura]
Ferran Mascarell, conseller en funcions de Cultura, també serà sacrificat, en aquest cas no per satisfer l'augment de la quota de poder ecosocialista sinó per cedir la cartera als republicans. Josep-Lluís Carod-Rovira (que es compara amb CiU) havia promès en campanya que ERC ocuparia aquesta conselleria en cas de governar. Dit i fet. Alguns diuen que Mascarell ha estat el millor conseller de Cultura de la Generalitat democràtica, però em sembla massa agosarat tractant-se d'un mandat tant breu, el de l'exregidor barceloní. Mascarell es deu estirar els cabells blancs que té només de pensar que haurà estat un breu conseller de Cultura circumstancial quan bé podria haver ocupat la vacant de Joan Clos a l'alcaldia de Barcelona, en lloc del delfí nicaragüenc Jordi Hereu.
Tura i Mascarell són segurament les víctimes més sonades d'entre l'executiu bipartit que Pasqual Maragall té per exhaurir el seu mandat com a President de la Generalitat. Tots dos catalanistes i maragallistes. Tots dos amb projecció i molts números, ella com a possible candidata a la Presidència i ell com a possible candidat a l'alcaldia de Barcelona.
La reflotació de la nau socialista, molt en hores baixes per un fracàs de resultat electoral (Artur Mas li ho retreu) que quedarà dissimulat per la continuïtat al poder, no està exempta de tensions internes. Montilla és discret, seriós i ferm, en la negociació de l'anomenat Govern d'Entesa Nacional pel Progrés. No hi ha tant de soroll com si al capdavant hi fos Maragall. [Aquest dijous, Maragall i Montilla s'han reunit al Palau.] A més, l'empresariat més conservador ja li llença floretes, mentre ERC fa de CiU al Congrés omplint el cove i CiU amenaça amb fer d'ERC al Senat.
Però la seva derrota a les urnes no li permet treure gaire pit. S'ho haurà de guanyar a la Presidència, allò que no va guanyar l'1-N. Haurà de demostrar que la imatge d'home fet a si mateix, treballador i obstinat, és certa. Haurà de demostrar això, i no pas que és un gran conspirador. Perquè el PSC no es pot permetre anar deixant cadàvers com Tura i Mascarell per les cantonades. Amb un cadàver, el de Maragall, ja n'hi ha hagut prou. Diria jo...
[Joan-Josep Isern: ZP-Mas: el pacte que no fou]
Amb tot, hi ha relliscades notables. La més sonada es va produir dilluns al migdia, quan Jordi Guillot va comparèixer davant la premsa a la seu d'ICV per anunciar, entre d'altres coses, que Joan Saura assumiria el Departament d'Interior, és a dir, el comandament polític dels Mossos d'Esquadra i la corresponsabilitat de la seguretat pública en aquest país. L'entorn de la consellera Montserrat Tura i ella mateixa es van assebentar pels periodistes. Tura encara no ha paït la decisió dels montillistes de sacrificar-la, almenys apartant-la del departament que dirigia amb gran èxit mediàtic. [Biel Barnils: La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura]
Ferran Mascarell, conseller en funcions de Cultura, també serà sacrificat, en aquest cas no per satisfer l'augment de la quota de poder ecosocialista sinó per cedir la cartera als republicans. Josep-Lluís Carod-Rovira (que es compara amb CiU) havia promès en campanya que ERC ocuparia aquesta conselleria en cas de governar. Dit i fet. Alguns diuen que Mascarell ha estat el millor conseller de Cultura de la Generalitat democràtica, però em sembla massa agosarat tractant-se d'un mandat tant breu, el de l'exregidor barceloní. Mascarell es deu estirar els cabells blancs que té només de pensar que haurà estat un breu conseller de Cultura circumstancial quan bé podria haver ocupat la vacant de Joan Clos a l'alcaldia de Barcelona, en lloc del delfí nicaragüenc Jordi Hereu.
Tura i Mascarell són segurament les víctimes més sonades d'entre l'executiu bipartit que Pasqual Maragall té per exhaurir el seu mandat com a President de la Generalitat. Tots dos catalanistes i maragallistes. Tots dos amb projecció i molts números, ella com a possible candidata a la Presidència i ell com a possible candidat a l'alcaldia de Barcelona.
La reflotació de la nau socialista, molt en hores baixes per un fracàs de resultat electoral (Artur Mas li ho retreu) que quedarà dissimulat per la continuïtat al poder, no està exempta de tensions internes. Montilla és discret, seriós i ferm, en la negociació de l'anomenat Govern d'Entesa Nacional pel Progrés. No hi ha tant de soroll com si al capdavant hi fos Maragall. [Aquest dijous, Maragall i Montilla s'han reunit al Palau.] A més, l'empresariat més conservador ja li llença floretes, mentre ERC fa de CiU al Congrés omplint el cove i CiU amenaça amb fer d'ERC al Senat.
Però la seva derrota a les urnes no li permet treure gaire pit. S'ho haurà de guanyar a la Presidència, allò que no va guanyar l'1-N. Haurà de demostrar que la imatge d'home fet a si mateix, treballador i obstinat, és certa. Haurà de demostrar això, i no pas que és un gran conspirador. Perquè el PSC no es pot permetre anar deixant cadàvers com Tura i Mascarell per les cantonades. Amb un cadàver, el de Maragall, ja n'hi ha hagut prou. Diria jo...
[Joan-Josep Isern: ZP-Mas: el pacte que no fou]
Hem quedo amb la reflexió final que fa avuí Marc Vidal al seu bloc. Diu que ja està. Ja no toca parlar de pactes, ni de politica en majuscules, ara toca gestió i lideratge. No confia gaire, però coincideixo en que ara per ara són els que representen el poble de Catalunya i els hi debem un respecte, encara que sigui institucional.
El podeu llegir a: http://www.marcvidal.cat/marcvidal/2006/11/dosi_de_metapol.html
M.G.
Vés pensant què pensen i fan a hores d'ara els Ciutadans de Boadella.
Pensa si en les municipals,en Trias pot ser alternativa (i sense socis!)...oi que no?
Pensa si en les eleccions a l'Estat, en Duran anirà al notari per sobreviure...oi que no?
I sobretot pensa que ningú té majoria i el Govern farà una molt bona tasca amb polítiques progressistes amb un comú denominador.
Amunt Esquerra!
Lo que ha fet esquerra es el seguent. Existeix una casa (catalunya) i te dues opcions quedar-se amb la casa (nacionalisme) i després ja veurem de quin color la pintem (politica d'esquerres o de dretes, millor de centre si ha CIU. es la opcio que aglutina mes CATALANS, ja que si em permet no considerar catalans aquells que viuen a catalunya i no tenen cap mena d'interes de formar part. Gran exemple el baix llobregat) Aixo si la opcio ha estat anar a la casa de lloguer (pacatar amb els que viuen a catalunya pero no es consideren catalans) a mans del POSE per fer una suposada politica d'esquerres q no es reflexe de la realitat del pais.
Au salut , farem comptes a les municipals, a veure cuants regidors treus al baix llobregat i cuants en perds a girona.
Visiteu:
www.soncomson.blogspot.com
www.tripartit-watch.blogspot.com
El primer sacrificat és el votant majoritari de les eleccions catalanes...No fotem!
els turas, maragalls, serras, obiolss, raventoss...etc...tan catalans i catalanistes ells, MAI van contredir el PSOE, MAI!!!!!!!
Ha calgut un altre "castellà" (andalús, ho se...), per engegar-los a pastar fang... i encara l'acuseu de carregar-se el sector "català"...no serà que confoneu origens i actes-posicionaments?? no serà que doneu molta més importància als primers que als segons??
quan el Montilla va votar contra la unitat de la llengua catalana. És curiós que els filòlegs catalans ahgion donat la Presidència a algú que considera el valencià una llengua independent del català.
Els cadàvers que deixa pel camí Montilla són uns quants més. S'ha carregat Maragall i Clos sense cap problema.La Tura és la següent, ningú pot tenir més poder mediàtic que Montilla. Els següents en caure seran TV3, Catalunya Ràdio i Catalunya informació, ja que Catalunya Cultura ja va passar a millor vida. Saura caurà sol, és impossible que aguanti una Conselleria com Interior. Carod serà dissolt en una Vicepresidència buida de contingut amb el beneplàcit de Puigcercós.
Aquesta valoració em sembla prou encertada, tot i que potser una mica tremendista a dia d'avui. Veurem el proper mes, no farà falta esperar quatre anys és evident. Nicaragua no s'ha revelat contra Ferraz, per dir-ho d'alguna manera. Temps al temps. ERC: se us ha girat molta feina, massa feina per tapar comunicats, rectificar declaracions... etc; massa coses per tenir temps de governar amb tranquilitat. El Dragon Khan no s'atura. Penso que amb CIU + ERC tot aquest soroll no hagués sortit amb tanta facilitat als mitjans. Les qüestions identitàries són les que causen més portades i en conseqüència més columnes d'opinadors, i amb el pacte CIU - ERC s'haurien estalviat certs desgavells. Sí, volem que el soroll mediàtic disminueixi a Catalunya, a Madrid que diguin missa. Del contrari l'abstenció, els vots en blanc i els nuls seguiran creixent.
Aquesta situació, donat que efectivament sí hi ha un sector social espanyolista, ens hagués dut al punt en què es troba Euskadi, a on les grans reformes no es poden dur a terme -pla Ibarretxe- per culpa de l'etern empat tècnic.
Si CiU vol continuar creixent, no ha de competir amb ERC en ocupar l'espai catalanista, sinó que ha de competir amb el PP a ocupar l'espai del centre-dreta.