Dotze mil nou-cents i escaig. I jo era un d’ells. Anar al partit inútil anual ja s’ha convertit en una tradició i, entre els companys, passem llista dels que no ocupen el seu seient a la grada. És una espècie de prova d’amor adolescent que hem de superar any rere any. I cal reconèixer que ens agrada. (continua)
La Copa de Rei –què és la principal promotora del partits inútils- és rància (com la monarquia), anacrònica (com la monarquia) i una despesa innecessària (com la monarquia).
Gimnastica de Torrelavega, una eliminatòria contra las Palmas després d’haver guanyat 0-4 a Canàries, Benidorm, Zamora... tots ells han estat els convidats al partit inútil de l’any i s’han pogut dutxar on s’ensabonen els Drogba, Maldini, Raul o Villa. Però, d’entre tots els bodris que ens hem empassat amb alegria, n’hi ha un parell que demostren la nostra absoluta malaltia i abnegació culer.
La segona experiència va ser la primera etapa de l’il·lusionant Camí a Goteborg contra el mític Matador Puchov mentre queia el diluvi universal sobre el Camp Nou. Per si fos poca la tortura, havíem de patir la versió de Gimme, Gimme d’ABBA cantada per la Berta amb estrofes com "lluitarem per buscar una victòria, mil onades ens recolzen, un sol cor ens fa aixecar del nostre lloc" (si voleu llegir tota la lletra entreu aquí). Menys mal que Ronaldinho ens va obsequiar amb un hat-trick.
I com que no sembla que ningú estigui afilant les guillotines perquè rodin caps a la Zarzuela i a la REFEF, l’any que ve ens tornarem a trobar tots. Bé, els 12.000 matats de torn.
...... i en els moments de més malaltia culer de la meva vida (segueixo malalt, però amb els anys tot es calma) en recordo un increible. Deuria ser a finals dels 70, doncs el Camp Nou encara no estava ampliat. Era ple mes de febrer i feia un fred d´aquell que apretava abans. Un dimecres se´ls hi va ocorrer fer un amistós que no podria assegurar si era amb el Twenty holandés o amb el Brugges Belga, dos equips totalment desconeguts en aquella época que estaven de vacances d´hivern per aquí i van demanar un partidet per seguir amb la seva preparació.
No erem més de 400 persones. A general, és a dir, als actuals gols segona graderia, que llevors eren drets, algú va trobar materials per fer un foquet, doncs era difícil aguantar el fred. Al final, els pocs que erem vem saltar les tanques i vem anar cap a tribuna per veure si aconseguiem estar un pel més protegits.
Bé, ho deixo aquí que ja semblo l´abuelo Cebolleta i tampoc tinc tants anys....
Doncs no és una mala opció. Totes les generacions han de tenir el seu partit inutil de l´any, s´han de viure per saber lo bons que són!!!!!
És una manera més de fer equip!!!!!