Pactes postelectorals. Aventurar-me amb possibles pactes (fem una altra porra?;-)) no ho faré, perque res m’indica que estigui tot dit. Amb tot, hi ha algunes alternatives obertes: Si ZP actua amb contundència i el PSC calla vilment, és possible la sòciovergència (en Desfilosofant ho té molt clar, fins ara l’ha encertat de ple!); el Tripartit és més que factible, considerant les intencions que van portar a ERC a pactar amb Maragall; i, el Pacte Nacional és volgut per molta gent, tot i que xoca amb les intencions d’algunes cúpules dels partits de provocar un canvi d’escenari encara molt més radical. La sociovergència seria la continuació del Pacte Mas-ZP, seria molt trist veure com es porta a terme un guió tant ben perfilat. El Tripartit té moltes ganes de tenir una segona oportunitat i, sobretot, ERC encara no ha acabat la feina que va iniciar amb un pacte tan arriscat (i, els resultats li donen certa part de raó). El Pacte Nacional és molt desitjat per les bases tant de CIU com d’ERC (en aquest segon cas, no està tant clar).

Si parlés amb el cor a la mà, jo em posicionaria per un Pacte Nacional, no hi ha dubte. Però, de vegades cal pensar una mica més fredament i amb visió de futur, per tant no tinc tan clar que aquesta fos la millor opció. De totes formes, crec que tornem a partir de zero, per tant està tot molt obert.

Canvis substancials en 7 anys. Del 1999 al 2006 hem viscut 3 eleccions al Parlament que han comportat canvis substancials en l’arc parlamentari català: del 56-50-12-12-5, al 46-42-23-15-9 i, finalment 48-37-21-14-12-3. S’han acabat les majories i el bipartidisme, s’ha acabat l’oasi català (bo per a alguns, dolent pels objectius sobiranistes) i tornem a començar amb unes regles de joc ben diferents. A partir d’aquí pot passar de tot, cal jugar bé les cartes.

L’efecte Montilla ha fracassat, i me n’alegro molt. No tant pel què això comporta en d’altres partits, que també, sino més aviat perque demostra una vegada més que aquest país nostre no es regeix exclusivament per qüestions d’origen. Som un sol poble i actuem com a tal. Només cal veure la patacada que s’ha fotut el PSC al malanomenat “cinturó roig”. Ni tots els electors provinents de la immigració voten immigració pel simple fet de ser-ho, ni el PSC pot tirar endavant sense comptar amb el seu sector catalanista que, en gran part ha anat a parar a ICV i a l’abstenció. Si a algú ha afectat aquest personatge i el què significa, és a ERC, ja que molts possibles votants del partit republicà no els han donat suport a causa d’una autèntic temor a veure de President a Montilla.

No es pot dir que el traspàs de vots i diputats ha estat linial al 100%, però queda clar que els 2 que perd ERC els guanya CIU, i els 5 que perd el PSC i el que perd el PP han passat a engreixar ICV amb 3 i ha permès a Ciutadans (3) entrar al Parlament. Per tant, els equilibris de la disjuntiva identitat/ideologia han actuat a la perfecció.

Ciutadans de Catalunya, ja els tenim aquí! Doncs, si, algun dia havia de passar, i dos anys de debat identitari causat pel tema estatutari hi han ajudat, a més dels grans esforços emprats per la brunete perque això cuallés. Personalment, crec que hem d’utilitzar aquesta situació nova per engreixar el sector sobiranista, i tenim tot l’as de guanyar. Per una banda, no cal fer-ne massa cas, ignorant-los podrem frenar les seves ànsies de divisió i notorietat. Amb tot, caldrà aprofitar el debat identitari que de ben segur que augmentarà cada cop que aquesta gent obri la boca per escopir demagògia barata. La irrupció de Ciutadans en l’escenari polític català està provocat, també, pel què ja havia dit en alguna ocasió: El cansament i el desànim de la societat catalana, després d’un període tant llarg d’elecció rere elecció i grans titulars a la premsa que feien de petites pífies grans derrotes col·lectives, ha provocat un augment considerable dels vots de protesta (nul, blanc i partits testimonials), d’abstenció, del “votar amb el nas tapat al menys dolent de tots”, i tot plegat ha comportat el què no podia retrassar-se massa més: L’entrada del populisme a la política de l’oasi que ja no és. Si l’abstenció no hagués estat tan alta, de ben segur que no haguessin entrat. L’electorat de Ciutadans prové tant del PSC com del PPC, sino no s’entendria els bons resultats obtinguts tant als feus d’uns (Sta. Coloma de Gramanet 4,7%, Barcelona 4,5%) com dels altres (Sarrià St. Gervasi 5,8%). Però, veient la resistència que ha tingut el PPC -tot i els notaris-, queda clar que prové en major mesura del PSC.

Les enquestes. Any rere any ens passa el mateix, però hi tornem a caure. Seguim donant massa importància a les enquestes, fins al punt que ja no serveixen per res més que per crear opinió, i ni això. El descrèdit d’aquestes és tant gran que per molt titular que ens clavin a la cara, acaba sense donar els resultats esperats. Crec que és el moment de posar a l’ordre del dia polític alguna decissió que reguli la publicació de les enquestes amb una exhaustiva explicació de la metodologia emprada i explicant minuciosament com s’ha arribat als resultats finals. De les més de 20 enquestes que vaig penjar a la Porra de les eleccions, cap s’acosta massa als resultats finals de l’1N. Evidentment que això era difícil, però les immenses diferències entre unes i les altres fa pensar amb el pitjor: La cuina catalana no és tan bona com ens pensàvem! Les que més s’hi han acostat -és bo tenir-ho en compte de cara a les pròximes conteses electorals- han estat les següents: La del CIS (tot i engreixar una mica els dos partits grans), la d’Antena 3 (TNS-Demoscopia) (passant-se per molt poc amb els dos grans), la del Periódico (GESOP) (passant-se per molt poc amb el PSC), els Racòmetres de RAC1 (engreixant CIU per sobre dels 50), la de La Razón (Iberconsulta) (passant-se un pèl amb els PSC) i les del Grup Dossier Econòmic (Institut DEP) (gairebé clavant-la, però engreixant en 2 o 3 de més CIU).

Ens cal recuperar la confiança amb els polítics. No pot ser que seguim amb la màxima del “tots són iguals, tot és una merda, ja s’ho faran”. Si, ja s’ho faran, però mentrestant anem permetent que energúmens com els de Ciutadans entrin al Parlament i vulguin implantar la divisió del país. Ara més que mai, caldrà seguir treballant des de la societat civil, però alhora cal començar a tancar ferides dins del sobiranisme i aconseguir que “els polítics” no siguin considerats un excrement que ens faci passar de tot. Es pot començar a parlar de temes com la implantació de les llistes obertes i d’altres que permetin un millor control de l’activitat política des de la societat civil.

Comença la segona Transició, Catalunya segueix tenint un color predominantment convergent i d’una forma uniforme per tot el territori (Barcelona city inclosa. És bo recordar que les pròximes són les municipals). El PSC ha patit un revés brutal, tot i no ser els pitjors resultats obtinguts (1980, 33 amb un 22,43%; 1995, 34 amb un 24,88%), però a diferència d’altres vegades la correlació de forces polítiques ha canviat, ERC i ICV li poden retallar molt espai (depèn de com vagin les coses) i el PSC pot entrar en un greu conflicte amb el PSOE causat per múltiples factors: Mas president amb el suport de ZP, Tripartit amb ERC i el debat constant que provocarien els Ciutadans i el PP des de Madrid, desengany molt fort del sector Maragallista, etc... Pel què fa a ERC, tant si entra al Govern de la mà d’un Tripartit com si passa a l’oposició, com també en un hipotètic Pacte Nacional, té molts números de poder seguir pujant, i si arriba als 30 diputats ho farà trontollar tot moltíssim (recordem els més de 600.000 vots a les últimes eleccions estatals i com pot reaccionar la ciutadania moderada amb un debat identitari inflat per l’entrada de Ciutadans, les ganes del PP de tornar a Governar a l’Estat i algun que altre tema que podria sorgir (ex: reclamació del dret a convocar referèndums). El PPC té consolidat un espai relativament petit, però molt segur. I, Ciutadans, tant pot ser que sigui flor d’un dia com que tingui una mica de camp per córrer. Poden provocar moviments a tres bandes: PSC-PPC-Ciutadans que, per petits que siguin, poden ser molt rellevants.

En tot cas, tot plegat són hipòtesis que variaran conforme es vagin coneixent els pròxims pactes de govern i l’evolució del mateix. El què està clar és que aquí no s’acaba res, tot el contrari, tindrem tema de conversa per força temps, i res tornarà a ser com era fins fa ben poc.

Salut i llibertat!

Marcús Media

Actualització 3/11/2006: Una bona anàlisis política del politòleg Roger Buch a Tribuna Catalana.

_{PS: La foto és de la nit electoral que vaig passar a les instal·lacions de Vilaweb. Sóc el del polo negre de la dreta.}