Ja s'ha acabat, aquesta campanya esgotadora. Avui toca reflexionar. Caldria més d'una jornada per fer-ho. El desconcert és notori, i la política catalana s'ha allunyat de molts i molts ciutadans els últims mesos i setmanes. Cal afegir aquells que no interpreten els comicis al Parlament de Catalunya com a propis i, per tant, a l'abstenció endèmica se sumen els desenganyats, que no són pocs.
La primera legislatura sense Jordi Pujol [web] ha estat convulsa. No hi estàvem acostumats, a governs de més d'un parell de partits. No hi havia tradició de la cultura de coalició, per molt que CiU ho fos durant anys abans d'esdevenir federació. El relleu a la Presidència de la Generalitat, amb un Pasqual Maragall [web i bloc abandonat] allunyat de les maneres i costums del seu predecessor, i l'entrada de les esquerres després de 23 anys de governs conservadors han sacsejat el país i les seves institucions.
L'Estatut ho ha acabat de rematar. Un procés engrescador, promogut per Josep-Lluís Carod-Rovira [web], que va anar deixant massa ferides obertes pel camí, i va acabar amb massa desil·lusions col·lectives en el comput final. La reforma estatutària ha obert una ferida en el sobiranisme, entre els catalanistes. L'avançament electoral serveix per precipitar i liquidar el relleu generacional. Sense Pujol ni Maragall, aquestes eleccions són les primeres amb líders d'una altra generació. Però la campanya per entremig no ha estat la millor cicatrització possible per tancar les ferides.
El nivell de la campanya ha estat baix. Va arrencar amb el polèmic DVD de CiU contra el tripartit, ConfidencialCAT, va prosseguir mediàticament parlant amb les controvertides entrevistes d'un economista proper a la federació nacionalista com Xavier Sala-i-Martín a La Vanguardia, la primera de les quals va ser accidentada amb un José Montilla [web] que va demostrar poca cintura, per acabar amb l'esmorzar sorpresa del president del Barça, Joan Laporta, amb el candidat Artur Mas [web]. L'estrateg de CiU, David Madí, ha marcat el ritme i el contingut de la campanya en la pugna amb el PSC. Ha guanyat la batalla al seu homòleg socialista, José Zaragoza, de qui s'esperava una campanya més valenta.
Contràriament al que seria previsible, CiU ha apostat per l'agressivitat. Guanyar no els és suficient. Necessiten golejar els socialistes fins apropar-se a la majoria absoluta per avortar una reedició del tripartit. Aquest ha estat el seu autèntic leit motive de la campanya. O tripartit o CiU. "O desgovern o bon govern". El DVD va ressuscitar un cadàver polític, que era el tripartit i el Tinell. L'expulsió d'ERC del Govern havia donat pas a un executiu bipartit, amb clar domini socialista. Ja els últims mesos abans de l'inici formal de la campanya havien tirat sorra sobre el cadàver del tripartit. Però l'estratègia de Madí ha consistit en reviure'l per plantejar el dilema a l'electorat: més aventura d'esquerres o retorn a l'estabilitat de sempre.
Demà, dia de Tots Sants, amb unes eleccions que se celebren en un festiu entre setmana, circumstància de la qual no tenim precedents recents, sabrem si la campanya nacionalista ha funcionat. Sabrem si la bipolarització CiU-tripartit ha mobilitzat més l'electorat nacionalista fidel o si, pel contrari, ha despertat un votant d'esquerres que havia caigut en el desànim dels últims mesos. Sabrem si l'opa de Mas als votants de Carod, Montilla i també de Josep Piqué (amb l'atrevida visita al notari per comprometre's a no pactar amb el PP) fa fortuna.
CiU transmet moral de victòria. Algunes enquestes han apuntat un descens per a la candidatura del delfí de Pujol a mesura que evolucionava la campanya. No obstant això, Mas és el clar favorit a guanyar els comicis, en aquesta ocasió no només en escons sinó també en vots. Maragall se li va resistir. Eterns rivals. ¿Però què passarà en el duel amb un José Montilla que no tenia entre els seus plans d'optar a la Presidència de Catalunya? El factor Montilla també és una incògnita, en la cita de l'1-N. El socialisme català ha fet la renovació que tenia pendent de feia temps. Ho ha fet provocant un gran desànim entre els sectors més catalanistes del PSC, i amb episodis prou eloqüents d'aquesta mala maror interna com l'estripada del carnet de militant de l'esposa del President Maragall, Diana Garrigosa. L'assalt definitiu al poder del PSC dels capitans, amb la liquidació de Maragall, i l'aposta per un català nascut a Còrdova és el triple salt mortal. ¿Aconseguirà el PSC despertar els votants socialistes que opten per Zapatero a les eleccions estatals i que històricament han llegit els comicis al Parlament de Catalunya com una cita aliena a ells? Aquesta és la pregunta del milió de dòlars.
Ni la campanya apagada ni el candidat gris han servit per donar bons senyals en aquesta direcció. I ha estat llavors quan el PSC ha recorregut a l'as de José Luis Rodríguez Zapatero, gairebé suplantant el presidenciable. Inclús han recuperat in extremis Maragall. Calia vincular, és a dir, espanyolitzar, la contesa electoral perquè els votants de ZP el 14-M entenguessin que els socialistes catalans s'hi juguen molt. Però també calia presentar Montilla com l'hereu del llegat positiu del govern de Maragall, intentant deixar al marge les hipoteques i els errors del Tinell. L'equilibri no era fàcil, i el resultat segurament tampoc ha estat l'esperat.
Només el debat de TV3, amb un Mas excessivament confiat, va representar un punt d'inflexió. Mas va sortir del plató de Sant Joan Despí entenent que les forces d'esquerres no eren cap cadàver, sinó que havien ressuscitat per plantar batalla. Un discret Montilla havia superat una prova difícil per a ell, i a partir de llavors s'esperava que enlairés el vol. Però no ha estat així, i són molts els simpatitzants socialistes que poden optar finalment per castigar l'operació Montilla a base de reforçar els antics socis de govern: ERC i, principalment, ICV-EUiA.
El candidat ecosocialista, Joan Saura [web], ha estat l'únic que ha declinat l'equidistància i s'ha aferrat a la carta d'un nou govern d'esquerres com a fórmula per esgarrapar vots dels desil·lusionats del PSC i plantar batalla a ERC en la seva patrimonialització del vot jove, que és majoritàriament independentista. Saura ha jugat el seu partit, atacant el centre-dreta nacionalista i comprometent els socialistes per la seva submissió al PSOE i l'amenaça d'un acord sociovergent. La claredat de Saura servia per emfatitzar el doble joc de CiU i del PSC, mentre que tractava amb guants de seda els republicans. Han pres poc mal entre ells els líders de les esquerres no sucursalistes, el verd Saura i l'estelat Carod. La guerra, doncs, no era entre una Iniciativa que apunta a munt i una Esquerra que aspira a mantenir-se a l'entorn dels flamants 23 escons del 2003.
ERC arrencava molt tocada, de la graella de sortida. El desconcert del referèndum estatutari i la traumàtica expulsió del Govern, a més de la ruptura d'aliances amb Zapatero a Madrid, havia col·locat els dirigents de Villarroel a poc de l'abisme de la fractura interna. Un Carod tocat des de la seva sortida del Govern, per pressió de Ferraz i La Moncloa, havia de mantenir les opcions de repetir com a presidenciable sense les complicitats internes d'anys enrere. L'ombra allargada de Joan Puigcercós [bloc], presentada mediàticament com un motiu de divisió, com si a la resta de partits les pugnes Mas-Duran o Maragall-Montilla fossin cosa de nens, havia rebaixat el pes de l'Esquerra del 2003. L'escenari, per tant, no era el més còmode per a Carod però tampoc per a Puigcercós, que igual com Montilla havia de precipitar el seu retorn a la política catalana després d'haver tastat el poder amb majúscules a la capital de l'Estat.
Si alguna virtut ha tingut la campanya tranquil·la d'Esquerra, és que ha tingut un efecte balsàmic i cohesionador. ¿Algú se'n recorda ara de Joan Carretero? ¿Carre... què? El tiquet Carod-Puigcercós s'ha projectat com un tàndem electoral sòlid, que al marge d'haver evitat crisis internes pot servir per retenir el votant de fa tres anys i evitar la fuita, bàsicament cap a l'abstenció. ERC ha superat una prova de foc (com l'entrevista de Sala-i-Martín), en aquesta campanya, i encara es manté decisiva. Ha superat l'obsessió mediàtica pel bipartidisme, un bipartidisme sociològic i amb interessos que determinats poders i mitjans fomenten tant com poden. Ha eludit aparèixer com a protagonista involuntari de la campanya. L'andanada del DVD va aixecar les defenses dels independentistes. El debat moderat pel sobreactuat Josep Cuní va visualitzar que els candidats dels partits considerats "petits" tenen molt a dir-hi. I la resta ha consistit, pràcticament a veure-les venir i deixar que els altres s'equivoquessin, alguns per excés d'ambició i confiança i d'altres per manifestes limitacions pròpies. La campanya dels independentistes, doncs, pretén satisfer el propi electorat, fidelitzant-lo per la via de la proximitat (reunions del taperware) i el desmarcatge de la resta.
Finalment, al PP li ha interessat espanyolitzar la campanya per plantar batalla en la frontera amb els socialistes. Un cop el votant conservador espanyolista sabia de les intencions de Mas de no tornar a reeditar el pacte del Majestic ni d'apropar-se al parque nacional de Doñana (Confidencial) de l'època de José María Aznar, Josep Piqué havia de diversificar els atacs: més al tàndem Zapatero-Montilla. I en aquesta labor hi han tingut un paper protagonista els dirigents de Génova habituals per aquestes contrades en època electoral: Mariano Rajoy i Ángel Acebes. A Eduardo Zaplana se l'ha vist menys perquè Piqué va haver de vetar-lo. Així de clar.
Mentrestant, els intel·lectuals espanyolistes han acabat presentant a un advocat despullat com a candidat a la Presidència. Albert Rivera és el nom d'aquest vailet, que ha rebut el suport mediàtic de Pedro J. Ramírez, bàsicament, i algun gest de complicitat de mitjans del grupo Prisa. El taxidermisme té aquestes coses. Ni Arcadi Espada ni Albert Boadella, només Francesc de Carreras s'hi ha posat a la llista, però simbòlicament. Els autodenominats Ciutadans han estat una nota de color que només haurà servit per incomodar una mica el PP i el PSC. Poca cosa més.
Grosso modo, aquest és el retrat de la campanya i de l'escenari polític que veig al meu país, ara i aquí. No és el més engrescador (Mas i Montilla no són Pujol ni Maragall, per entendre'ns) ni és el més ambiciós nacionalment i socialment parlant. Però tampoc seria gaire recomanable promoure l'abstencionisme com a resultat d'un desengany col·lectiu. D'acord que l'Estatut retallat no és el text sobiranista del 30-S que alguns van inflar amb intencions contradites posteriorment a La Moncloa. D'acord que el tripartit i la transició del postpujolisme hauria pogut presentar un balanç més satisfactori. D'acord que la sucursalització de la política catalana i la zapaterodependència, amb candidatures socialcristianes a ministeris i pactes tàcits d'un stablishment que vol perpetuar l'status quo heretat del pujolisme, no conviden a la participació electoral i democràtica dels ciutadans.
Però cal mirar endavant amb optimisme, i creure'ns de debò —amb un punt d'ingenuïtat controlada, molt sana per a la salut mental— que el futur és a les nostres mans. Que demà, a través del vot, construïm alguna cosa. Que quedant-nos a casa resignats i emprenyats no arreglarem gaire. La generació dels Mas, Montilla, Carod, Piqué i Saura no està cridada a fer el gran salt endavant que volem. Alguns d'ells ho han demostrat amb l'Estatut.
Toca a la gent jove preparar-se i implicar-se per agafar-los el relleu. I això es pot fer sense quedanr-nos a casa demà, dia de Difunts. Si no, serem uns difunts més.
En aquest bloc: Eleccions 2006
Com a bon socialdemocrata i sobiranista, votaré ERC. M'espanten aquells que diuen que dretes i esquerres no existeixen, com ho fa alguns comentaristes filo-convergents. S´en adonen que aquesta teoria només la defensen José Antonio Primo de Rivera, Franco, Pinochet i militants del PP i de CiU?.
Ser d'esquerres és un grau superior de l'evolució humana. L'aplicació de la raó, la inteligència i la solidaritat a l'organització de la societat. La dreta és una reminicència medieval, la perllongació en el temps del concepte animal que naturalitza la teoria que els més forts sempre han de subjugar als dèbils. Tot això conjuminat en la defensa de pressumptes "valors" morals imposats per sectes de pensament obscurantista i totalitari, com són les religions. CiU és la simbiosi d'aquest dos factors d'endarreriment humà. Per una part la seva submissió al poder ecònomic (clar exemple n´és el sopar d'en Mas amb auqests grans catalanistes que són Lara i cia i les seves ordres de pactar la destroça de l'estatut amb el gran mentider sr.ZP), l' altre factor negatiu és UDC. Qui és en Duran Lleida per decidir qui es pot casar i qui no, amb qui ha de viure cadascú...qui és aquest lliberticida per donar lliçons de moral quan ell desconeix totalment el precepte "no robarás".
Amb CiU Catalunya ha passat de ser la primera comunitat en renda per capita disponible, a ser la sisena. Les infrestructures del pais estan a la cua d´europa, la indústria ha perdut pes, la inversió en cultura ha estat ridícula, l'ús social del català ha reculat...
Tampoc vull que la corrupció torni.
Per què serà que PSC i CiU són contraris a l'Oficina anticorrupció proposada per ERC?
Per què ambdós partits defensen aferrissadament els "donatius anònims".
En fi, no votaré CiU perquè no vull veure Garcia Albiol conseller de la Generalitat. O govern d´esquerres o anar a l' oposició, això és el que defenso. En Mas i en MOntilla es declaren espanyols no independentistes (llegir entrevistes a Mas a la premsa de Madrid), els dos es declaren seguidors de la selecció espanyola, ambdós parlen espanyol a casa seva (en Mas es deia Arturo fins fa poc). Regionalisme per regionalisme, millor un que no estigui lligat a UDC i als casos Pallerols, Treball, Comerç, Turisme...
Tristany, que ens has copiat el manual de l'independentista de la primera república? Sembla un versicle del nou testament d'en Carod Rovira!
Crec que a ERC li sobra la R de Republicana. Doncs sembla que la monarquia ja no us influeix en el vostre pensament. Així doncs, quin és l'objectiu d'ERC? Repartir el pastís amb els que a Madrid donen suport a la monarquia parlamentària! Quins principis! Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra!
jaumeciurana | dimarts, 31 d'octubre de 2006 | 15:24h
Un bon amic meu va anar al míting dels socialistes al
Palau Blaugrana. No sé si és l'únic cas, però l'home,
indecís, hi va anar perquè té una certa admiració a
Zapatero i li feia gràcia veure'l en directe. Ara fa
una estona me l'he trobat i estava esparverat. " Tenia
la sensació que estava en un míting del PSOE o en un
partit de la selecció espanyola de futbol. Els crits
eren els mateixos: A por ellos, oe; Este partido lo
vamos a ganar i Presidente, Presidente".
Dedueixo que aquest "ellos" som nosaltres. No acabo
d'entendre la irresponsabilitat i la dèria del PSC
d'intentar dividir el país ara, després de trenta anys
d'haver-lo intentat - i gràcies a tots aconseguit -
unir. Em ve al cap el passatge bíblic del judici del
Rei Salomó.
Canvi d'opinió
Francesc | dimarts, 31 d'octubre de 2006 | 18:04h
En un post del seu blog del passat 14/9, amb títol
"Opcions" li expressava la meva decisió de no
participar-hi, en aquestes eleccions. Li he de dir que
en rectifico, i votaré (això sí, amb el nas tapat) per
posar el meu gra de sorra per intentar evitar
l'arribada del lerrouxime a la Presidència de la
Generalitat. El sr Montilla és un lerrouxista que
treballa per la regionalització d'aquesta Nació, i no
ho és pel fet dels seus orígens. El bateig per part
del sr. Zapatero (mentider compulsiu i cínic
reconegut) com el Lula dels treballadors d'Iznajar ha
estat clar i entenedor. Un bon bateig per qui "ells"
volen l' encarregat del magatzem (Catalunya).
I dic tot allò amb l'autoritat moral que em dóna el
fet que jo pertanyo a la immigració extremenya de
començament dels anys setanta. Però a diferència
"d'ells" jo he après estimar aquesta terra i fer-la
meva, fer el català la meva llengua pròpia i familiar
(amb accent segarrenc) i, en definitiva, aquesta és la
meva Nació. Jo sí puc dir-los, al sr. Montilla, al sr.
Corbacho, i a molts altres que són lerrouxistes. Jo no
vull saber res dels seus guetos impermeables
lingüístics, sindicals ni d'estómacs agraïts,
s'anomenin Baix Llobregat o Vallès. En definitiva, jo
no sóc "d'ells". Senzillament, sóc independentista.
Fins ara havia votat ERC, ara votaré CiU, amb el que es diu aki sobre em sembla que keda prou explicat.
No cola que un segarrenc independentista voti CiU. Perquè? Perque a la Segarra, amb CiU s'ha mantingut al poder bona part la mateixa "casta" que tenia el poder durant la Dictadura del General Franco. CIU sobiranista? A la Segarra més aviat no.
Au home au.
Per cert, una de les crítiques d'un filoconver que ronda per aquí blasmava la reunió del Carod amb la cúpula d'ETA. Si bé puc estar d'acord en que les formes no van ser les adequades i les conseqüències nefastes (excepte per CIU, que va aconseguir descavalcar el Carod amb l'atac mediàtic combinat espanyolista i regionalista), sempre li agrairé al president d'ERC el que no puc agrair-li al Jordi Pujol, un gest important per la pau al País Basc. Ingènuament pensava que l'expresident de Catalunya tenia l'autoritat moral suficient per fer alguna acció (quina no ho sé), però no ha fet res. De fet encara m'estranya com el PNB segueix recolzant les crides fotogràfiques de CiU. M'estranya relativament, que ja sé que l'Opus tira ...
http://blocdecampanya.blogspot.com/
Saul,
espero amb molt d'interès la teva porra...
http://joanlleonart.blogspot.com/2006/10/porra-poltica.html
Joan.
El senyor Zabatero ha posat el senyor Montilla, perquè li dóna peixet al senyor Mas, que és el seu candidat.
A llarg termini, la candidatura d'un no catalanista (ni català) déu ésser estratègia guanyadora per als socialistes, per tal com el mateix senyor Zabatero ja va avisar que el nou Estatut era l'últim (ell volia dir el darrer) que hi hauria.
Sobirania transversal és la solució, mitjançant un referèndum per l'autodeterminació. Les eleccions són poca cosa.
Tots hem vist la gran limitació de CIU a l'hora de negociar un estatut ambiciós. En aquesta legislatura cal desenvolupar el que es va refrendar i aprovar però amb serenitat, ja que aquesta lluita sobiranista/autonomista ha esgotat bona part de la població i l'Estatut nou tampoc permet meravelles, més aviat al contrari.
Un pacte CIU-ERC té la raó des er en una lluita per una major autonomia/sobirania. I aquest moment ha passat, ara toca desenvolupar el text i se suposa que primarà l'eix social. I entenem-nos, en aquest eix CIU només té un aliat, el PP, els quals comparteixen similars polítiques liberals.
Només hi ha, per tant, tres opcions:
Bipartit: CIU+PP (a l'ombra o al sol).
Grossen koalitionen: CIU+PSC(a l'ombra o al sol).
Tripartit: PSC+ERC+IC.
Roger, quan parles de polítiques socials et refereixes a les reunions socials amb ETA a Perpinyà? O als informes socials que parlen dels mitjans de comunicació? O a la crisi social del Carmel? O a la imposició de la social corona d'espines? O al vot NO social a l'estatut? O a la manipulació social dels càrrecs de la Generalitat? O a la primera vaga social de la sanitat pública? O a tantes altres vergonyes socials que ha fet el tripartit?
Perquè si és així et dono la raó.
Benvolgut Jordi / Xavier /,
Em referia, estrictament, al desterrament de les polítiques socials elitistes practidades pel PP i CIU (Espanya) i per CIU i PP(Catalunya).
Benvolgut Roger,
Dius que CiU no ha sabut negociar a l'alça l'Estatut. Deixarem de banda les afirmacions d'ERC previes a la seva aprovació ("entidad nacional ya me parece bien" -Puigcercós, nov. 05- "la proposta de finançament de Castells és la d'ERC" -Carod, juliol 05-). Si ZP els hagués cridat a ells en lloc que al Mas, no haguessim vist massa diferències, doncs el ZP ja no podia anar més lluny.
Però això ara no toca: vol desenvolupar l'eix social i ho vols fer amb el PSC-PSOE, que són els qui al dia següent del 30-S ja deien (Montilla) que presentarien a Madrid les esmenes rebutjades al Parlament. I que quan es negociava l'Estatut a Madrid, seien al costa de Madrid, no de Catalunya.
Aquests són millors que CiU?
Doncs jo ho tinc clar. A Catalunya, patriotes catalans al capdavant.
Optar per un suposat "eix social" és vendre's a Madrid i iniciar una reculada històrica -qui sap si irreversible- en la nostra catalanitat. O és que no has vist que han fet amb TV3 malgrat que ERC tenia, suposadament, la clau del tripartit?
Patriotes catalans? Si per patriotes catalans s'accepta CIU, recordo prefectament el seu "patriotisme" (amb l'Estatut, amb ERC i fins i tot amb el Maragall) i el mal que fa.
No t'esforcis en vendre motos, a CIU us interessen els vots d'ERC però no ERC, encara que de tant en quant heu de donar aquesta imatge "conciliadora" perquè sabeu que hi ha electors de CIU propers a ERC.
Però a part de l'eix nacional, ho rebla l'eix dreta i esquerra, precisament. Naturalment jo també vull CIU lluny de la roba.
Deixar la caixa de la Generalitat en mans de la gent del Duran-Lleida, Puig, Teixidor...???
maiiiiiiii
Per a tots els que dubteu a l'hora d'anar a votar o tingue coneguts que dubten, penseu que cada vot (sigui en blanc o per algun partit) fa més dificil als CIUDADANOS entrar al Parlament.
Cada vot és important per que aquesta gentussa no ens dongui la tavarra amb el seu victimisme cada dia dels propers quatre anys.
Que ningú no es quedi a casa!
Salut,
Marc Arza
www.catalunyafastforward.blogspot.com
Has picat. Han guanyat. ERC ha aconseguit en 3 anys molt més que ningú es podia imaginar. Ha forçat als altres partits a acceptar un nou estatut, que per molt que CiU l'hagi retallat continua sent millor que allò que pretenien els altres. Ha desenmascarat el PSOE sota la pell del PSC. Ha desenmascarat UyC sota la pell de CDC. I tot indica que aconseguirà que gran part del suport cec que tenia el psc-PSOE vagi a mans d'ICV-iu.
I, si tu els votessis, optarien a presidir la Generalitat. Però la caverna t'ha convençut. Han guanyat. Hem perdut....
O no?
Drake,
Per més que repeteixis una falsedat, aquest no es convertirà en veritat. Qui va retallar l'Estatut fou el PSOE. A CiU se la pot acusa d'haver-ho acceptat a Madrid, no d'haver-ho promogut (tots sabem qui va pujar el llistó el 30-S, i no fou ERC). Recordes Montilla dient al dia següent del 30-S que presentarien a Madrid les esmenes rebutjades al Parlament? O seient al costat del Gobierno de Madrid i no de la Generalitat en la negociació a Madrid?
Recorda que són aquest qui vareu pujar al balcó del Palau al 2003 i amb qui voleu reeditar el tripartit per poc que aquest sumi a partir de demà.
Però no ho serà amb el meu vot i amb el de milers de patriotes que aquesta vegada ja no ens hem cregut la falsa equidistància.
Gracies a Déu no conec cap votant de CiU que digui les rucades que dius. Els vostres votants (mig)-defensen la retallada a l'Estatut (acord Mas-ZP i np acord Montilla-ZP) com a mal menor i no n'hi ha ni un que negui l'evidència (per cert, pren nota, estan fins als dallonses de la campanya estil Acebes que heu portat, no va gens amb ells). Clar que treballen al sector privat i compten seguir-hi després de dimecres. Dubto que puguis dir el mateix...
Reconec en el teu post un dels greatest hits de la factoria Madi: el del pressumpte exvotant d'ERC que es converteix de la nit al dia en un taliban convergent.... algo així com el conte de Dr. Jekill convergent i Mr Hyde esquerranós. Molt suat, aquest, a veure si us renoveu, que teniu menys continguts que la web d'Enron. Aprofita la jornada de reflexió, home!
Seriosament.... a qui compteu convèncer amb aquestes megatroles? Us penseu que els vostres votants són tan burros com vosaltres??
Aneu a votar catalanista, tot i lo cutres que són els de la cúpula de Ciu algun dia veuran la llum, tot i les passades de rosca i el mesianisme d'en Carod algun dia n'aprendrà.
Sí Tristany, vota ERC.
Però en votar ERC faràs president al Montilla, aquell que volia retallar l'Estatut ja al dia següent del 30-S. Aquell que acabava la seva intervenció post-eleccions del 14-M amb un "Viva España!", aquell que ha acabat amb la mínima ànima catalanista del PSC...
A aquest vol fer president?
Doncs endavant, noi. Però després no ens queixem, doncs les cartes, aquesta vegada, estan molt clares: ja no hi ha equidistància que enganyi a ningú.
http://blocdecampanya.blogspot.com/2006/10/els-perqus-duna-victria-de-ciu-imatges.html
Un extracte: "CiU pensa només en el poder, no en l'Estatut, que si porta alguna cosa, millor, però no és allò que compta per a ells. El que conquereix Mas amb aquesta operació és recuperar la Generalitat. Mas pensa que si a les properes eleccions treu la majoria de vots, que presidirà la Generalitat. Aquest és el tracte amb Zapatero, no l'Estatut de Catalunya. I Duran possiblement desitja ser ministre a Madrid..."
El mateix Rodriguez Ibarra celebrava el pacte Mas-Zapatero com una derrota de Catalunya:
"El presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha declarado que está "francamente contento" con el resultado del acuerdo entre el Gobierno y CiU sobre el Estatuto de Cataluña "porque los nacionalistas han perdido", ya que no han conseguido ninguna de "las cosas diferenciales que plantearon”.
Jordi, l' únic vot nacionalista català digne és el que es dona a ERC.
No hauríem de perdre energies intentant de convèncer a algú de CiU. Som diferents.Radicalment diferents.No tenim res a veure.Molts de nosaltres ens sentim més a prop d'algú com nosaltres castellanoparlant habitualment,votant del PSC,amb qui compartim problemes i il.lusions, que no pas amb els catalaníssims de CiU amb qui ni compartim problemes diaris ni compartim il.lusions.
Som diferents. Molt diferents.Mireu la gent que va als mitings de CiU i els que van als mítings d'ERC. Som diferents. Molt diferents. La mateixa diferència entre la gent del PP i el PSOE a Espanya.
El PP i el PSOE quan cal voten junts, per interés nacional espanyol: sempre!
Algun dia CiU i ERC, si fan això, vol dir que existirà no només esperit català, sinó interessos nacionals catalans per damunt de tot.