Però, a veure, centrem-nos amb les eleccions de l’1N. En primer lloc es pot percebre un cansament, un desinterès, una desconfiança i un pessimisme immensos. Aquest fet, juntament amb el descrèdit dels partits polítics, les moltes eleccions viscudes (patides) en poc temps, la tragectòria de l’Estatut i la falta de costum de governs multipartidistes, a més de la sempre complicada disjuntiva esquerra-dreta / Catalunya-Estat Espanyol, ha creat una situació molt complexa en la política catalana, fins al punt que ja no es busca quin partit t’agrada més, sino intentar veure què t’interessa més votar per tal que no sorgeixi el diable en forma de Govern de la Generalitat.

La veritat és que no sé com aniran les eleccions, tot i que sembla ser que la previsió del 50-40-20 pot ser la que passarà. Amb tot, un parell de diputats amunt o avall pot fer canviar molt les coses, per tant, ja cal esmolar bé les calculadores que la cosa no serà gens fàcil. Per una banda sembla molt clar que el Full de Ruta Mas-ZP està escrit molt minusiosament. Però, per l’altra, res fa pensar que un nou Tripartit no es pugui reeditar. Pensem que CIU juga al tot o res, enemistant-se amb tothom i, que tres anys són pocs per comprovar que l’aposta estratègica d’Esquerra ha donat els fruits esperats.

Observant al meu voltant, he pogut comprovar que els que van votar ERC les darreres eleccions es poden passar amb gran facilitat a l’abstenció o al vot en blanc. Els que van votar al PSC posen molt en dubte la marxa forçosa de Maragall i l’arribada de Montilla, i tiren moltes floretes a ICV. Per tant, poden ser dos factors importants en els resultats d’aquests tres partits. Pel què fa al meu entorn convergent, noto que les vísceres dels més convençuts estan a punt de rebentar, però no percebo massa nous votants, per tant, si és així, la campanya agrassiva de CIU haurà servit per unir molt als convençuts, però no tant per aconseguir masses de vots noves. No sé com reaccionaran aquestes vísceres si no recuperen el poder.

ICV podria donar la sorpresa pujant molt, però això potser només passarà a Barcelona, i no a les altres tres circumscripcions electorals, ja que allà Esquerra hi té molta força, i el debat identitari hi predomina per sobre l’ideològic. El PPC no crec que es bellugui massa, tot i que no en tinc ni idea si pujarà una mica, es quedarà igual o baixarà. La veritat, tampoc m’importa massa, sóc dels que creuen que parlem massa d’aquest partit. Ignorant-los en treuríem més profit. Alhora, sóc contrari de satanitzar-los. Això que ha fet CIU del notari, és ben patètic, no ho entenc. CIU i el PP tenen moltes polítiques en comú, i trobaria bé que si sumen les apliquin. Parlo de polítiques d’immigració, econòmiques,... no de polítiques d’interès nacional.

A la gent de CIU i ERC que estan dubtant d’anar a votar, si que els diria algunes coses: Tant la majoria absoluta com la possibilitat d’aprovar lleis està en 68 diputats (ara sumen 69). Sense posicionar-me pel Pacte Nacional -no té perque ser la millor opció- el què si que em faria il·lusió és que CIU i ERC sumin més que fa tres anys i que el PSC no arribés a 40 diputats [Aquests dos resultats, em farien valorar positivament els resultats]. Si CIU i ERC no arriben a sumar 68 diputats, prescindint de qui governi, no podran aprovar lleis conjuntament, no tindran la paella pel mànec en els grans temes d’interès nacional, i això si que podria ser un gran daltabaix. Són molts els que dubten entre anar a votar, fer-ho en blanc o escollir una d’aquestes dues opcions, per tant, potser val la pena mullar-se i votar amb el nas tapat una d’aquestes dues opcions, però és que cal votar per evitar mals majors. I, sino, pregunteu als francesos d’esquerres com ho van haver de fer quan van votar Chirac per evitar un govern de Le Pen. Doncs, a votar, encara que sigui amb el nas tapat. I, ja arribaran nous temps i millors. I, no patiu, que rodaran caps en la pròxima legislatura.

No votar no servirà. La premsa en parlarà l’endemà, però no se’n farà cas i es córrer el perill de fer sorgir amb força el populisme a través de nous partits frikies. I, votar en blanc -preferible a no votar- tampoc crec que aporti gran cosa, tot i que és un vot molt lloable.

Tornant a la legislatura que deixem enrera, no accepto que sigui tant nefasta com ens volen fer creure. En sóc crític, sí, però és mentida que hagi estat tant nefasta. De relliscades quotidianes se n’han fet titulars als diaris, això és el què ha passat. Els mitjans de comunicació i altres poders fàctics, a més d’un cert descontrol partidista dins del Govern, han creat aquest estat d’opinió generalitzat. Però jo no ho veig tant negatiu.

Per altra banda, hi ha l’efecte Montilla. Ja vaig dir en el seu moment, per activa i per passiva, que no es tracte de l’origen sino del projecte de país que té. Per sort, em sembla que no ha cuallat el tema de l’origen, per tant, si realment baixa respecte els resultats de Maragall, s’haurà donat un toc d’atenció a la gent que vol posar sobre la taula un problema que no és. Tot i això, tampoc estic d’acord amb els que tenen un autèntic temor existencial a la possibilitat que Montilla acabés sent President. Dependria de molts factors que aquest fet fos nefast per Catalunya. Suposant que es reedités el Tripartit, amb ERC i ICV més fortes, per exemple, es podria collar més al PSC. Tampoc ens hem d’oblidar que aviat hi haurà eleccions a l’Estat Espanyol i, si ZP aconsegueix la majoria absoluta, moltes coses podrien canviar.

Relacionat amb Montilla, sovint m’han arribat veus que diuen que l’origen andalús d’aquest farà despertar molta part de la immigració de l’àrea metropolitana. No hi estic d’acord. Possiblement algú se senti cridat a votar Montilla pel seu origen, però considero que la intel·ligència dels immigrants (i, encara més la dels seus fills) està massa infravalorada. L’immigrant no és imbècil, només ha nascut en un altre país i prou! Com qualsevol persona, el que vol es que s’apliquin bones polítiques, no pas que es crein guetos representatius al Parlament. Tant de bo no m’equivoqui, no tant per haver-la encertat, sino perque voldria dir que som un sol poble, amb diferents objectius polítics, però un sol poble. Cal recordar que no és el mateix votar a les eleccions catalanes que a les espanyoles. Per tant, qui es pensi que el PSC pot aconseguir tants vots en aquestes eleccions com en les espanyoles, va errat. Per una simple qüestió: Aquí hi ha cinc partits amb representació parlamentària, mentre que al Congrés -tot i haver-n’hi molts més- només n’hi ha dos que acaben decidint. En les eleccions al Congrés, és normal votar PSOE, com a alternativa al PP. Aquí, hi ha molt més a escollir.

Per altra banda, sóc dels que pensen que no s’ha de combatre cap enemic extern, en tot cas reaccionar des de dins i, sovint, qui posa més pals a les rodes no prové de la immigració, sino que té un llinatge impecable, però prioritza els interessos particulars i desborda un autoodi immens. Confio molt més amb el criteri dels malanomenats immigrants que amb el despreci de molts catalans de socarrel.

Per últim, voldria fer un esment al què es cou fora dels partits polítics. Em sembla que no m’equivoco si dic que la societat civil està molt activa en temes de reconstrucció nacional. Ens trobem en un moment de molta activitat, tot i que difícil d’articular, a causa de la mà llarga dels partits polítics i de les constants comteses electorals. Però, l’activitat hi és, i molt activa. Per tant, a mesura que la cosa partidista es vagi calmant, aniran cuallant aquestes múltiples iniciatives en fets concrets. Personalment, algunes coses que veig necessàries són: Reclamar el dret de convocar referèndums, reclamar les llistes obertes (serà el poble qui fiscalitzi la feina feta pels polítics), reclamar el concert econòmic i la publicació de les balances fiscals i internacionalitzar les reivindicacions nacionals. No crec que sigui demanar la lluna, simplement una mica més d’activitat democràtica.