Cada dia que passa fa la impressió que CiU perd pistonada respecte l'inici de la campanya, mentre que els partits d'esquerres van a l'alça (alguns més que d'altres). Si la campanya durés una setmana més, ja veuríem quins recursos o trampes hauria de fer servir David Madí per sortir-se'n. El DVD i el debat a TV3 no crec que hagin ajudat Artur Mas. L'última és quedar per esmorzar amb algú a soles i convocar una legió de càmeres per deixar-ne testimoni.
Aquest dissabte llegia l'Avui Aprenent de bruixot, d'Oriol Bartomeus. Ho feia en una cafeteria de Ripoll, on hem pujat a passar el dia (fins al Many). Allà veus que la pugna electoral és entre CiU i ERC. Entre Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira, en clau nacional, mentre que en clau local és entre Eduald Casadesús (CiU) i Joan Puigcercós (ERC), ambdós fills de Ripoll. La batalla sobiranista és aquesta, desenganyem-nos.
A Mas, l'irreverent Josep Piqué li fa la guitza. Amb Carod, això seria impensable. En la disputa pel vot sobiranista, hi ha un estira-i-arronsa pujadet de to. No obstant, la gesticulació a l'entorn d'un possible pacte CiU-ERC va fent via. Mas descarta un govern de coalició amb el PSC. El convergelisme pot ser dissimulat: CiU en minoria al govern, amb suports externs del PSC, a canvi de la sociovergència de la crossa nacionalista al PSOE al Congrés. No és "govern de coalició", però el poder quedaria repartit entre tots dos igualment.
[Joan Puigcercós (ERC): Ara és l'hora d'Esquerra]
En l'àmbit aliè al nacionalisme, les batalles van per un altre costat. José Montilla lluita contra l'abstenció, bàsicament. Com que la campanya tampoc li acaba de funcionar del tot, el PSC pretén aturar la fuita de vots cap a ICV-EUiA. Maragallistes decebuts que faran l'opció ecosocialista o republicana com a mal menor, descontents amb el presidenciable socialista, el sucursalisme del PSC i el sacrifici públic del President Maragall. A la Catalunya metropolitana, segurament l'opció Joan Saura serà més seguida entre els socialistes desenganyats, i per això treuen la figura d'un exdiputat d'Iniciativa, José Luis López Bulla. Al rerepaís, a la Catalunya rural, per simplificar-ho, l'opció Carod-Puigcercós pot recollir vots del maragallisme orfe. Deu ser per això que l'ambiciós Carod afirma: "Les grans víctimes hem estat Maragall, jo i l'Estatut"
Conec més d'un, de dos i de tres votants del PSC que agafaran la papereta ecosocialista. És un vot de càstig, però a mitges. No voten Montilla, però tampoc no es queden a casa. La fórmula és, doncs, anar a votar l'anomenada marca blanca del PSC, una idea que irrita els amics d'Iniciativa però que ha arrelat en un cert imaginari col·lectiu. Els ecologistes només poden manar i influir al costat dels socialistes. En resum: si tot va a parar al mateix pot, a la llarga, més val expressar el teu rebuig al soldat Montilla, el dolç, per la via del suport a un Saura envalentonat, que s'inspira en Fraga. Tard o d'hora sumaran, ve a dir la gent. Però de moment salten guspires.
Montilla lluita contra l'abstenció, deia. Doncs això explica el tàndem Montilla-Zapatero, que aquest dissabte ha fet el míting a Tarragona. L'últim amb el president espanyol i secretari general del PSOE. El Montilla candidat del PSC al Congrés combat contra si mateix amb el Montilla candidat del PSC a la Generalitat. ¿Despertarà el votant del PSOE abans de dimecres? El pitonisso Zapatero (más chulo que un ocho) respon que sí: el PSC guanyarà àmpliament. En el doble joc zapatista, ara entra l'atac a l'arrogància del rival convergent. Rival ara i aquí. Però fidel aliat a Madrid ahir, avui i demà. Si tu fas tremendisme perillós, amic, jo t'acuso de poc democràtic.
[Miquel Iceta (PSC): Mas perd els papers]
[Josep Martorell (UDC): "El PSC ha mort, llarga vida al PSOE"]
Falten poques hores perquè això s'acabi, i els grans apel·len al vot útil.
A la desesperada.
Anotacions relacionades als blocs (o no)
[Antoni Soy (ERC): Les entrevistes de Sala i Martín]
[Ferran Falcó (CDC): Xavier Sala i Martín a La Vanguardia]
[Carles Sala (UDC): L'incident Benach-Sabaté-Sala a Catalunya Ràdio]
_______________________
Continuïtat lògica (o no): Eleccions 2006
Aquest dissabte llegia l'Avui Aprenent de bruixot, d'Oriol Bartomeus. Ho feia en una cafeteria de Ripoll, on hem pujat a passar el dia (fins al Many). Allà veus que la pugna electoral és entre CiU i ERC. Entre Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira, en clau nacional, mentre que en clau local és entre Eduald Casadesús (CiU) i Joan Puigcercós (ERC), ambdós fills de Ripoll. La batalla sobiranista és aquesta, desenganyem-nos.
A Mas, l'irreverent Josep Piqué li fa la guitza. Amb Carod, això seria impensable. En la disputa pel vot sobiranista, hi ha un estira-i-arronsa pujadet de to. No obstant, la gesticulació a l'entorn d'un possible pacte CiU-ERC va fent via. Mas descarta un govern de coalició amb el PSC. El convergelisme pot ser dissimulat: CiU en minoria al govern, amb suports externs del PSC, a canvi de la sociovergència de la crossa nacionalista al PSOE al Congrés. No és "govern de coalició", però el poder quedaria repartit entre tots dos igualment.
[Joan Puigcercós (ERC): Ara és l'hora d'Esquerra]
En l'àmbit aliè al nacionalisme, les batalles van per un altre costat. José Montilla lluita contra l'abstenció, bàsicament. Com que la campanya tampoc li acaba de funcionar del tot, el PSC pretén aturar la fuita de vots cap a ICV-EUiA. Maragallistes decebuts que faran l'opció ecosocialista o republicana com a mal menor, descontents amb el presidenciable socialista, el sucursalisme del PSC i el sacrifici públic del President Maragall. A la Catalunya metropolitana, segurament l'opció Joan Saura serà més seguida entre els socialistes desenganyats, i per això treuen la figura d'un exdiputat d'Iniciativa, José Luis López Bulla. Al rerepaís, a la Catalunya rural, per simplificar-ho, l'opció Carod-Puigcercós pot recollir vots del maragallisme orfe. Deu ser per això que l'ambiciós Carod afirma: "Les grans víctimes hem estat Maragall, jo i l'Estatut"
Conec més d'un, de dos i de tres votants del PSC que agafaran la papereta ecosocialista. És un vot de càstig, però a mitges. No voten Montilla, però tampoc no es queden a casa. La fórmula és, doncs, anar a votar l'anomenada marca blanca del PSC, una idea que irrita els amics d'Iniciativa però que ha arrelat en un cert imaginari col·lectiu. Els ecologistes només poden manar i influir al costat dels socialistes. En resum: si tot va a parar al mateix pot, a la llarga, més val expressar el teu rebuig al soldat Montilla, el dolç, per la via del suport a un Saura envalentonat, que s'inspira en Fraga. Tard o d'hora sumaran, ve a dir la gent. Però de moment salten guspires.
Montilla lluita contra l'abstenció, deia. Doncs això explica el tàndem Montilla-Zapatero, que aquest dissabte ha fet el míting a Tarragona. L'últim amb el president espanyol i secretari general del PSOE. El Montilla candidat del PSC al Congrés combat contra si mateix amb el Montilla candidat del PSC a la Generalitat. ¿Despertarà el votant del PSOE abans de dimecres? El pitonisso Zapatero (más chulo que un ocho) respon que sí: el PSC guanyarà àmpliament. En el doble joc zapatista, ara entra l'atac a l'arrogància del rival convergent. Rival ara i aquí. Però fidel aliat a Madrid ahir, avui i demà. Si tu fas tremendisme perillós, amic, jo t'acuso de poc democràtic.
[Miquel Iceta (PSC): Mas perd els papers]
[Josep Martorell (UDC): "El PSC ha mort, llarga vida al PSOE"]
Falten poques hores perquè això s'acabi, i els grans apel·len al vot útil.
A la desesperada.
Anotacions relacionades als blocs (o no)
[Antoni Soy (ERC): Les entrevistes de Sala i Martín]
[Ferran Falcó (CDC): Xavier Sala i Martín a La Vanguardia]
[Carles Sala (UDC): L'incident Benach-Sabaté-Sala a Catalunya Ràdio]
_______________________
Continuïtat lògica (o no): Eleccions 2006
En el compromís de Casp de 1412, els representants de València, Aragó i Catalunya van optar per Ferran d'Antequera com a nou rei de la corona catalanoaragonesa. Aquesta introducció de la dinastia castellana dels Trastámara, va representar el principi de la nostra decadència com a nació.
Salvant les distàncies, el possible accés de Montilla a la presidència de la Generalitat representaria un nou "compromís de Casp" del segle XXI. Representaria l'entrega efectiva (definitiva?) de la Generalitat al PSOE, la dinastia castellana moderna. Un desastre. L'anorreament de Catalunya. La única opció vàlida per evitar-ho és l'Artur Mas president.
altres han de millorar molt més.
Mas ha d’aprendre a anteposar el país a la
seva ambició política. El pacte amb ZP va ser una superba botifarra al país i
al seu parlament. L’estatut resultant no ha resistit ni els primers
pressupostos. El desori de
l’aeroport del Prat i de la
Renfe n’ha mostrat les vergonyes a la primera de canvi.
Montilla ha de millorar perquè sap d’on ve,
però no on viu. D’aquest país, just en sap el nom, però no els sentiments ni la
cultura que respira. Un detall ho diu tot: la foto de la seva filla vestida de
sevillana s’exhibeix sobre el seu despatx. Montilla em “des-montilla”.
Carod i la seva gent han fet la feina més
constructiva d’aquest anys: han estat el motor de l’Estatut del Parlament, han
aconseguit el Pacte per a l’Educació, han impulsat el petit comerç i han
rellançat la nostra moda a l’estranger, etc. També van tenir la gran relliscada
de no plantar-se quan ZP va demanar la dimissió de Carod, van deixar que els
socialistes controlessin la CCRT i no han sabut fer front
a les envestides dels mitjans.
Carod ha de millorar, però Carod és el millor.
En termes generals, el nacionalisme dominat per les grans empreses del país es converteix en regionalisme conservador. És el que li ha passat a CIU.
Els interessos de la majoria dels catalans no són els mateixos que els de La Caixa i els de La Vanguarida, tot i que els interesssos de La Caixa i de La Vanguarida són interessos, també, catalans.
La qüestió és quins interessos han de primar, si els del conde de Godó i els de les grans famílies de potents del país o els de la majoria dels catalans. ERC defensa aquests darrers, CIU prima els dels potents. CIU, amb aquests aliats garanteix suport brutal al seu govern i per tant estabilitat. Però això no és bon govern.
Si La Caixa i les empreses del conde no entenen que el Govern ha defensar els interessos de la majoria dels catalans ens trobarem en la CIU dels darrers anys. Però en una democràcia no són lamajoria dels catalans els que han de canviar, sinó que al contrari, els nuclis de poder són els que s'han d'adaptar a la societat i això ara per ara només és possible amb l'avenç d'ERC.
Divendres vaig fer un sondeig-estudi a la feina, amb els que se són votants del PSC-CpC a les anteriors eleccions. Aquí teniu els resultats del que votaran:
PSC-CpC
-Català nascut a la Val d'Aran amb cognoms catalans, dona espanyola, parla en castellà amb la dona i la filla. Comentari "Votaré PSOE per què és necessari"
Abstenció
-Espanyol nascut a Extremadura, cognoms espanyols, dona espanyola, parla en castellà amb la dona i els fills. Comentari "Montilla nos ha bajado a los suelos, Zapatero se ha equivocado con el Montilla, nos ha dejado a la altura del betún"
-Català nascut al Baix Llobregat, cognoms espanyols, dona espanyola, parla en castellà amb la dona i català amb el fill. Comentari "El PSC ha desaparegut, no m'agrada Montilla i no entenc el que han volgut fer"
ERC
-Espanyol nascut a Andalusia, cognoms espanyols, dona catalana, parla en castellà amb la dona i català amb els fills. Comentari "La primera vegada que no votaré PSC, però ens han enganyat. Jo sóc d'esquerres, IC sembla un monaguillo i tampoc el votaré, aquesta vegada votaré ERC"
-Espanyol nascut a Andalusia, cognoms espanyols, dona catalana, parla en castellà amb la dona i castellà i català amb els fills. Comentari "Nací en Andalucía, soy espanyol pero también me siento catalan y Montilla me dice que solo ahora y vontando a él podré ser catalán, ¿Y en las otras elecciones que mi voto era PSOE?. Que se vaya a tomar por c...! Votaré ERC"
No saben a qui
-Espanyol nascut a Andalusia, cognoms espanyols, dona catalana, parla en castellà amb la dona i amb castellà-català amb el fill. Comentari "No tengo idea de quien votar esta vez, en lugar del PSOE a lo mejor lo hago por Iniciativa o hasta me atrevo por Esquerra Republicana"
-Català nascut al Barcelonès, cognoms espanyols, solter. (No vol parlar en català per res del món). Comentari "O sigo con el PSOE o voto PP. Montilla me desanima"
Els comentaris són textuals de cada persona. N'hi ha molt mala maró amb el tema, dins els votants del PSC-CpC a la feina. Els comentaris de la campanya són a diari, entre ells.
Potser tens raó, cada cop falta menys per veure com els superindependentistes d'Esquerra fan president de la Generalitat a un espanyolista! Quin camí més estrany aquest de la independència?
Estic convençut de que farà president a un espanyolista, ja ho veuràs! I després tornarà a passar-se els tres anys següents anant de víctima innocent, som com som!
A mi em fa la impressió que CiU està aprop de la majoria absoluta, la irrupció de ZP per tal de salvar la cara a Montilla és molt revel.ladora. Que el tripartit no sumi ja ho deien algunes de les darreres enquestes que han estat amagades sistemàticament pels mitjans afins al tripartit, com aquest bloc, vilaweb, i els mitjans de comunicació públics.
Dubto molt això de que CiU està aprop de la majoria absoluta.
Estic amb en Saül, CiU i PSC-CpC estan perden pistonada.
Com molt bé dius, les irrupcions d'ultima hora fan que pensar. La del president del govern espanyol amb el Montilla, que potser no pensaven en perdre tants de vots, i la del Mas buscant la foto amb el President del FCBarcelona, que potser què les enquestes els afavoreixin massa.
Atenció amb veure totes les irrupcions...
reflexionem-hi encara no només els indecisos sinó també els votants d'erc. HO ESCRIU VICENÇ VILLATORO AVUI 29 D'OCTUBRE A L'AVUI.
Si jo no tingués ja decidit el meu vot de dimecres que ve per raons ideològiques profundes, un exercici que segur que faria en aquesta última fase electoral -i un exercici que recomano per tant als indecisos- seria imaginar-me els dos candidats reals a la presidència de la Generalitat en diverses situacions en què haguessin d'actuar com a presidents. No tan sols asseguts a la taula del consell executiu. Per exemple, imaginar-los rebent uns dirigents europeus, tenint amb ells entrevistes privades. O reunint-se amb empresaris i amb sindicats del nostre país o de fora. O sent entrevistats a la CNN o la televisió francesa, posem per cas. O presidint l'acte de lliurament dels Premis Nacionals de cultura. O intervenint -això és somni, però seria fantàstic!- en una Assemblea General de les Nacions Unides. O fins i tot reaccionant la nit d'un 23-F, i això ja no és somni sinó malson. Vull dir, me'ls imagino fent de presidents, donant imatge de Catalunya, encarnant les nostres institucions, en actes que no són simplement administratius.