Un cop explicada la dificultat de saber on està cada un dels
partits que es presenten a les eleccions, cal posar sobre la taula alguns dels
temes importants pel nostre PaÃs, i a partir d’aqui decidir, què farem el dia
1?.
L’ensenyament segueix patint problemes molt importants,
destacant el del fracàs escolar, i jo no veig que les coses millorin en un
futur massa immediat, ja que prà cticament tots els partits defensen més o menys
una manera igual de anar passant i passant el temps, fins que ja no hi puguem
fer res.
En salut la cosa marxa pel mateix camÃ. El fonament de la
polÃtica convergent dels darrers anys no veig que hagi canviat massa amb el
tripartit, ans al contrari, crec que ha empitjorat, la llistes d’espera no han
millorat gens, els protocols restrictius han augmentat i si algú pensava que els
nostres diagnòstics serien rà pids i concluents s’ha equivocat, doncs, ara per
ara, cada dia costa més veure un especialista (però, n’hi han?) i les visites
es dilaten en el temps de sis mesos en sis mesos. I això cap partit ho
qüestiona, tots pensen igual o similar. És el cas de l’enderroc del Trueta de
Girona, tots ho veuen bé? Com és possible? I el poble què en diu? Ens ho han
preguntat o tot s’ha fet a esquenes dels professionals i els usuaris?
La MAT, és un fart de riure. Des de Madrid ens la volen
encolomar, la majoria de partits sempre acaba dient que com a molt la
Generalitat ha de procurar que l’impacte ambiental sigui el mÃnim possible,
però l’accepten.
El desdoblament de la N-II, ja fa pudor. A hores d’ara
encara hi ha trams per decidir, alguns passen pel lloc que no volen els
ajuntaments i tot plegat s’està endarrerint molt més del que necessita la
nostra economia, tot i que, per la majoria la nostra connexió amb Europa és
fonamental. Però tot ho decideixen des de Madrid i ja se sap..
El conjunt del territori està amenaçat per milers i milers
d’edificis, per satisfer la demanda de sòl que reclamen els promotors. Per això
necessitem més d’un milió de treballadors de fora, als quals ningú garanteix
continuitat en la seva feina quan la vorà gine constructora faci fallida.
Mentre, l’accès a un habitatge digne i a preu digne està absent del nostre
mercat, igual que la feina garantida i ben pagada. I tots miren cap un altre
costat mentre ens diuen que ho arrenjaran, això si no ho defensen
aferrissadament com ho fa algún membre destacat del govern.
Tot plegat ens porta a una conclussió força depriment, però
clara. El dia 1 de novembre només ens queda prendre l’opció nacional, la que
defensa clarament els interessos polÃtics, culturals i històrics del nostre
PaÃs, la que va defensar fins el final l’Estatut sorgit del Parlament, la que
segurament pot conduïr el govern d’una manera molt més ansenyada i que pot
redreçar, sense cap mena de dubte, molts dels temes que he exposat en aquest
escrit.
Jo, ja sé què faré l’1 de novembre. Votaré per defensar els
interessos de la majoria de catalans, sense dependències de Madrid i per seguir
exigint el dret a decidir per nosaltres mateixos.
És retro alimenta de la necessitat d'habitatge del milió d'inmigranst nou vinguts per complementar la demanda externa d'habitatges en busca de clima, lleure i certa estabilitat.
Amaga les crisis d'altres sectors economics en les cifres macroeconomiques i provoca l'augement de les desigualtats, donant peu a l'inflacció de preus.