joanvila |
dimecres, 25 d'octubre de 2006 | 09:51h
Fa unes setmanes va sortir a la premsa la posició de Medi Ambient respecte al desenvolupament eòlic de l´Alt Empordà. La notícia deia: «Medi Ambient no autoritzarà cap parc més fins que es faci un pla que detalli on i com es poden instal·lar aerogeneradors». Era l´anunci del bloqueig eòlic de l´Alt Empordà.Va ser la primera vegada que es coneixia la totalitat dels projectes dels parcs eòlics a l´Alt Empordà. Sovint havia fet servir en els meus articles una potencia instal·lada de 250 MW. La notícia deixa veure que la suma de potencia dels projectes presentats és de 460 MW. Bingo! Això sí que és potència renovable.
En un d´aquests articles havia escrit que volia veure al delegat de Medi Ambient a Girona resoldre el tema dels parcs eòlics. No sospitava que ho tindria tan fàcil. Ho ha resolt amb la mateixa resposta que amb la línia MAT. No i no.
Biel Jover diu ara que «és necessari un document de planificació que reguli els criteris que s´han de complir i la ubicació sobre el territori», que el departament no resoldrà cap projecte fins que no s´hagi redactat i aprovat un pla regulador. «Hem de tenir clar quanta energia eòlica podem assumir, pensar-ho bé...» Biel Jover reclama un acord supramunicipal, amb visió de comarca, per decidir quins són els «millors llocs per fer parcs eòlics», compartir les compensacions econòmiques entre tots els ajuntaments de la comarca, que no siguin solament per al municipi on s´hi ubica.
Fa dies Joan Boada va ser a la seu de Pimec per explicar-nos el programa d´ICV i per escoltar els nostres suggeriments. Va dir que el seu partit no estava d´acord a situar els parcs eòlics dalt les carenes, que era millor situar-los en els polígons industrials, i en llocs amb menys impacte ambiental.
Ja veuen. Ens barallem amb ells pel fet que el Pla d´energia no inclou prou energia renovable per arribar al 12% del total d´electricitat produïda, ens barallem perquè el Govern central només ens dóna un topall de 1.100 MW eòlics per a l´any 2008 a Catalunya, quan el Pla d´Energia en preveu 3.500 MW per al 2015 i, quan la pilota es troba al seu costat, tot són dubtes; que ara no ho veig clar, que ara ho hem de consensuar amb el territori, que hem de fer un Pla d´ubicació, que hem d´estudiar compensacions per a tothom,... Aquest és l´esperit del col·lectiu. Por de prendre decisions, dubtes permanents, frenar projectes, bloquejar polítiques. La implantació de parcs eòlics a Catalunya va ser regulada per un decret de l´11 de juny de 2002. Més endavant es va actualitzar el mapa de recursos eòlics de Catalunya, on es definien zones incompatibles, zones d´implantació condicionada a la declaració d´impacte ambiental i zones compatibles. Era el novembre de 2004. Aquest mapa va ser presentat amb bombo i platerets pel conseller Salvador Milà, el director general de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat, Jordi Cañas, i el director del Servei Meteorològic de Catalunya, Joan Pallissé. Sorprèn veure ara que amb el mapa anterior no n´hi ha prou i que s´han de canviar les normes, s´han de posar noves regles de joc.
En la mateixa polèmica, Jesús Llauró, conseller comarcal de Medi Ambient de l´Alt Empordà, va dir «Cal marcar el màxim, perquè l´Empordà no és la Terra Alta i l´atractiu més potent que tenim és el paisatge». O sigui, que els criteris a l´hora de planificar el territori no són els mateixos en una comarca que en una altra. A la Terra Alta, a les comarques de l´Ebre, els podem posar farcits de centrals nuclears, de cicles combinats i de parcs eòlics, ens cansem de cridar fins no tenir veu que no pot ser que l´energia elèctrica s´enviï des d´allà fins aquí amb una línia MAT, i quan ens toca resoldre el problema, ho frenem tot perquè ho hem de tornar a estudiar.
Em pregunto, què hem fet durant els tres anys que hem governat? No hem tingut prou temps per planificar? En què pensàvem quan es va redactar el Mapa eòlic? Se m´acudeixen un parell de respostes. La primera la hi vaig dir a en Joan Boada en la seva visita. Li vaig comentar la nostra preocupació pel fet de que sovint la classe política exercita polítiques de bloqueig, tan si està al govern com si esta a l´oposició; que aquesta política el que fa és alentir les solucions cap aquesta societat en la qual tots estem d´acord, moderna, amb llocs de treball qualificats, amb recerca i innovació; que tots, empresaris i polítics hem de posar els vectors en la mateixa direcció, evitant la dispersió d´energies apuntant uns cap a un costat i els altres cap a un altre. I que s´havia d´evitar, encara que l´estratègia de partit ho demani, posar pals a les rodes en les decisions dels que governen. En definitiva, evitar practicar la cultura del no. Em va respondre que ja voldria ell poder bloquejar alguns projectes, però que a vegades val més no prendre una decisió equivocada que una mala decisió. Aquesta és l´equivocació. Si sempre es té por de prendre la decisió correcta al final no se´n pren cap. S´han de poder prendre decisions encara que a vegades siguin equivocades. S´ha de poder rectificar. Les decisions han de ser madures, treballades, consultades, però s´han de prendre amb el risc de fer un error. No pot ser anar dubtant permanentment. Això ho poden fer a casa seva, però no amb la societat. El pitjor escenari per a l´economia és la incertesa i aquesta actitud frena el desenvolupament de noves inversions. Que els ho expliquin als promotors dels 20 parcs previstos per a l´Alt Empordà.
La segona resposta té a veure amb la capacitat per entendre les relacions econòmiques, per entendre com funciona l´economia de mercat i els mecanismes inversors, sense els prejudicis que tots els empresaris som uns criminals. Una vegada el delegat de Medi Ambient a Girona ens va venir a visitar a l´empresa. Quan li vàrem explicar el nou projecte d´ampliació de la fàbrica, ens va preguntar com es feia per fer encabir la nova producció dins un mercat que ja se suposa saturat, en equilibri entre l´oferta i la demanda. Li vaig explicar que a cop de colzes. Avui li puc explicar encara millor. Aquest any, de les 132 fàbriques de paper que hi ha a Espanya (53 a Catalunya amb el 19,9% de la producció), n´han tancat 8 fins avui; aquesta és la llei del mercat, els més febles moren i els millors guanyen quota. La llei del mercat demana millorar permanentment la productivitat, innovant, invertint, automatitzant. Per fer-ho fan falta idees clares, veure lluny en l´horitzó. I això no es pot fer si l´administració no té clar que vol un model industrial, si encalla els projectes, si amb la seva manera de fer deixa que el territori no tingui les infraestructures mínimes per anar avançant.
Aquests dies de campanya ens expliquen que fer polítiques productives és fer política a l´antiga. Recordo haver llegit a la història que l´economia no va ésser lliure, no va fomentar que la gent invertís, fins que les rendes que bloquejaven l´aigua, els terrenys i la fabricació van ser alliberades dels feudals. S´entén que qui no pot entendre les relacions econòmiques del nostre mercat tingui problemes per diferenciar el que és modern del que és feudal i giri els conceptes al revés qualificant la producció com a antiga.
Ha arribat l´hora de fer un pas endavant. Desitjo a Biel Jover que torni a la universitat a estudiar l´edat mitjana a Menorca que és la seva especialitat; i a Joan Boada, que té una retòrica excel·lent, que reflexioni que cal estudiar les infraestructures, però després s´han d´executar, encara que no agradin del tot; que ser ecologista passa per acceptar com més parcs eòlics millor, que no generen C02. També li agrairé que em demostri on ha trobat que França vol construir una central nuclear al Marroc. Penso que és una falsedat i, si m´ho demostra, acceptaré el meu error amb molt de gust. Rectificar també és sa.
Ja veuen. Ens barallem amb ells pel fet que el Pla d´energia no inclou prou energia renovable per arribar al 12% del total d´electricitat produïda, ens barallem perquè el Govern central només ens dóna un topall de 1.100 MW eòlics per a l´any 2008 a Catalunya, quan el Pla d´Energia en preveu 3.500 MW per al 2015 i, quan la pilota es troba al seu costat, tot són dubtes; que ara no ho veig clar, que ara ho hem de consensuar amb el territori, que hem de fer un Pla d´ubicació, que hem d´estudiar compensacions per a tothom,... Aquest és l´esperit del col·lectiu. Por de prendre decisions, dubtes permanents, frenar projectes, bloquejar polítiques. La implantació de parcs eòlics a Catalunya va ser regulada per un decret de l´11 de juny de 2002. Més endavant es va actualitzar el mapa de recursos eòlics de Catalunya, on es definien zones incompatibles, zones d´implantació condicionada a la declaració d´impacte ambiental i zones compatibles. Era el novembre de 2004. Aquest mapa va ser presentat amb bombo i platerets pel conseller Salvador Milà, el director general de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat, Jordi Cañas, i el director del Servei Meteorològic de Catalunya, Joan Pallissé. Sorprèn veure ara que amb el mapa anterior no n´hi ha prou i que s´han de canviar les normes, s´han de posar noves regles de joc.
En la mateixa polèmica, Jesús Llauró, conseller comarcal de Medi Ambient de l´Alt Empordà, va dir «Cal marcar el màxim, perquè l´Empordà no és la Terra Alta i l´atractiu més potent que tenim és el paisatge». O sigui, que els criteris a l´hora de planificar el territori no són els mateixos en una comarca que en una altra. A la Terra Alta, a les comarques de l´Ebre, els podem posar farcits de centrals nuclears, de cicles combinats i de parcs eòlics, ens cansem de cridar fins no tenir veu que no pot ser que l´energia elèctrica s´enviï des d´allà fins aquí amb una línia MAT, i quan ens toca resoldre el problema, ho frenem tot perquè ho hem de tornar a estudiar.
Em pregunto, què hem fet durant els tres anys que hem governat? No hem tingut prou temps per planificar? En què pensàvem quan es va redactar el Mapa eòlic? Se m´acudeixen un parell de respostes. La primera la hi vaig dir a en Joan Boada en la seva visita. Li vaig comentar la nostra preocupació pel fet de que sovint la classe política exercita polítiques de bloqueig, tan si està al govern com si esta a l´oposició; que aquesta política el que fa és alentir les solucions cap aquesta societat en la qual tots estem d´acord, moderna, amb llocs de treball qualificats, amb recerca i innovació; que tots, empresaris i polítics hem de posar els vectors en la mateixa direcció, evitant la dispersió d´energies apuntant uns cap a un costat i els altres cap a un altre. I que s´havia d´evitar, encara que l´estratègia de partit ho demani, posar pals a les rodes en les decisions dels que governen. En definitiva, evitar practicar la cultura del no. Em va respondre que ja voldria ell poder bloquejar alguns projectes, però que a vegades val més no prendre una decisió equivocada que una mala decisió. Aquesta és l´equivocació. Si sempre es té por de prendre la decisió correcta al final no se´n pren cap. S´han de poder prendre decisions encara que a vegades siguin equivocades. S´ha de poder rectificar. Les decisions han de ser madures, treballades, consultades, però s´han de prendre amb el risc de fer un error. No pot ser anar dubtant permanentment. Això ho poden fer a casa seva, però no amb la societat. El pitjor escenari per a l´economia és la incertesa i aquesta actitud frena el desenvolupament de noves inversions. Que els ho expliquin als promotors dels 20 parcs previstos per a l´Alt Empordà.
La segona resposta té a veure amb la capacitat per entendre les relacions econòmiques, per entendre com funciona l´economia de mercat i els mecanismes inversors, sense els prejudicis que tots els empresaris som uns criminals. Una vegada el delegat de Medi Ambient a Girona ens va venir a visitar a l´empresa. Quan li vàrem explicar el nou projecte d´ampliació de la fàbrica, ens va preguntar com es feia per fer encabir la nova producció dins un mercat que ja se suposa saturat, en equilibri entre l´oferta i la demanda. Li vaig explicar que a cop de colzes. Avui li puc explicar encara millor. Aquest any, de les 132 fàbriques de paper que hi ha a Espanya (53 a Catalunya amb el 19,9% de la producció), n´han tancat 8 fins avui; aquesta és la llei del mercat, els més febles moren i els millors guanyen quota. La llei del mercat demana millorar permanentment la productivitat, innovant, invertint, automatitzant. Per fer-ho fan falta idees clares, veure lluny en l´horitzó. I això no es pot fer si l´administració no té clar que vol un model industrial, si encalla els projectes, si amb la seva manera de fer deixa que el territori no tingui les infraestructures mínimes per anar avançant.
Aquests dies de campanya ens expliquen que fer polítiques productives és fer política a l´antiga. Recordo haver llegit a la història que l´economia no va ésser lliure, no va fomentar que la gent invertís, fins que les rendes que bloquejaven l´aigua, els terrenys i la fabricació van ser alliberades dels feudals. S´entén que qui no pot entendre les relacions econòmiques del nostre mercat tingui problemes per diferenciar el que és modern del que és feudal i giri els conceptes al revés qualificant la producció com a antiga.
Ha arribat l´hora de fer un pas endavant. Desitjo a Biel Jover que torni a la universitat a estudiar l´edat mitjana a Menorca que és la seva especialitat; i a Joan Boada, que té una retòrica excel·lent, que reflexioni que cal estudiar les infraestructures, però després s´han d´executar, encara que no agradin del tot; que ser ecologista passa per acceptar com més parcs eòlics millor, que no generen C02. També li agrairé que em demostri on ha trobat que França vol construir una central nuclear al Marroc. Penso que és una falsedat i, si m´ho demostra, acceptaré el meu error amb molt de gust. Rectificar també és sa.
Totalment d'acord amb el què planteges a l'article. Fa uns mesos que et segueixo i estic encantat amb els teus articles. Tant de bo més enginyers i d'altres tècnics fessin més articles i reflexions de fons com les teves més sovint!
Felicitats i continua endavant amb la feina!
Pere.