Títol: La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura
Autor: Carles Serrat (Barcelona, 1961) és periodista. Des del 1979 ha treballat en premsa escrita, en ràdio i en televisió. Coautor de La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL (1985). Coguionista dels documentals Granados i Delgado. Un crim legal (1996) i Winnipeg. Palabras de un exilio (1999) per a televisió, i Memòria negra (2006) per al cinema. Ha escrit, amb Ramon Solé, les novel·les Canya o mitjana (1998) i El fill de la Lola (1992).
Fotografia coberta: Marc Duran
Editorial: Dau
Apunt: "Per tant, quan em pregunten en quin moment em comença a interessar la política, se'm fa molt difícil situar-ho. Jo crec que hi vaig néixer, en aquest món. Per exemple, com ja he explicat alguna vegada públicament, el meu pare m'ensenyava a cantar Els Segadors quan munyíem les vaques, però em feia tancar la porta i em deia: "això només ho podem cantar aquí, a la quadra, tu i jo, sols i fluixet."
Fruit d'una sèrie de llargues entrevistes, Montserrat Tura evoca els records d'infantesa a la masia familiar i la precoç militància política, i parla en profunditat de les seves dues grans passions: la medicina i la política. Així mateix rememora amb emoció les figures del pare i la mare, i descobreix detalls de la seva vida més personal."
[Vilaweb: Retrat atípic de Montserrat Tura]
m'ha agradat el llibre,
sobretot m'agrada veure que pesonatges rellevants vénen, com tant i tants d'un ambient rural, humil. Fa 50 anys, quí no estava emparentat amb la pagesia?
Gemma
El seu pas pel departament d'interior ha estat un desastre. Ha masacrat els ciutadans amb radars recaptatoris. Tova, molt tova amb els okupes i el compliment de l'ordre públic. No ha estat en canvi tan progressista amb els drets dels seus treballadors, ni els ha defensat amb tanta fermesa en el compliment de les seves funcions.
El col.lectiu de Mossos d'Esquadra té un conflicte laboral, que ha estat silenciat fins última hora pels mitjans de comunicació. Es clar, la premsa està subvencinada i per tant censurada. Aquesta consellera s'ha negat a negociar amb els sindicats, imposant les condicions que ha volgut amb els majoritaris UGT i CCOO, que sempre treballen domesticats al costat del poder. Temerosa de la força dels treballadors, ha impedit una manifestació pacífica i democràtica. Tranquil·la Tura, tornaràs a seure al Parlament de Catalunya i seràs consellera, però no en el meu nom.
Ei, avui he llegit un titular que és l'acudit més bo dels últims anys. No us el perdeu:
Joan Saura: "Sovint em diuen: «Sort que algú al govern tenia sentit comú!»"