Passejo aquest matí pels webs de la premsa madridista, veig contracròniques com “Tiembla Barça” i penso que trista és la vida del nàufrag que va agafant-se a qualsevol fusta encara que es digui Steaua. I ho penso amb el rum-rum del meu estòmac que m’avisa que, en poques hores, seure davant la tele per veure el millor partit de futbol que qualsevol habitant d’aquest planeta pot presenciar: un Chelsea-Barça.
Quan arriben dies com avui em sento afortunat. Qui sap si per alguna desgràcia del destí podria ser ‘perico’ i haver de viure sempre amb el rancor cap al Barça mentre el meu equip competeix per no baixar a Segona. O aficionat d’un equip trist tipus Ràcing que viu permanentment instal·lat a la meitat de la taula, sense penúries però sense aspiracions. També podria ser del Madrid i animar-me per haver guanyat a un equip de Romania mentre em canvio el bolquer perquè el diumenge em ve a veure el Barça.
Però sóc del Barça –gràcies a Déu!-, i aquesta nit podré viure el partit que reuneix més candidats a la Pilota d’or. Veure els dos millors equips del món i els bicampions de les competicions de lliga més exigents d’Europa (a Itàlia l’exigència és compra). És el partit que tothom vol veure. El volen veure els pericos, els del ràcing, els madridistes, els japonesos, els coreans, els àrabs, els magrebins, els americans, i qualsevol persona a qui li agradi aquest esport. Tots el volen veure però només dues aficions el podem viure. Aquesta és la nostra grandesa i la nostra gran sort.
Com va dir en un dia lúcid en Charly Reixach, al futbol pots guanyar, pots empatar o pots perdre. El que no va dir és que depèn on juguis no és igual guanyar, empatar o perdre. Avui a Stanford Bridge podem guanyar, podem empatar o podem perdre però cap resultat que aparegui al marcador podrà posar en qüestió que estem davant dels dos millor equips del món... per molt que n’hi hagi algun que marqui 4 gols a Bucarest.
Doncs ahir veient el partit per la tele em va venir la "morrinha" de l´any passat. Que genial va ser tota la jornada, el vol cap a Londres, el trajecte en metro cap a Stamford, l´ambient, l´expulsió de Del Horno, i els gols, amb visita de l´Eto´o al corner on erem (per les fotos que he vist tu també hi erets molt aprop Diariculer) i la tornada després d´una nit tirat a l´aeroport i posan-te a pencar a les 10 del matí amb una son brutal però un somriure d´orella a orella.
I potser és que res del que veus per la tele és realment igual que a la realitat que ahir Stamford Bridge em semblava més lleig i més gros del que realment és, i el Barça menys fort del que hauria de ser i el Chelsea celebrant haver guanyat un partit de la lligueta com si ja fos la final de la Champion.
La tele ho distorsiona tot o és que anem ben bés pel bon camí????
Que arribin ja les eliminatories que així tindrem escusa per anar-hi.....
Tens tota la raó, la gent fa de tot per veure al barça chelsi, sigui en un bar, sigui a casa d'un conegut, sigui per casa seva i molts piretajat per internet, aixo es una gran prova de que es un matx bonissim. En canvi ahir, molta gent no sabia que es jugava un bucarest madrit. Ara falta que guanyem nosaltres, pero segur que sera un partidas. JO DIC 1-2