Durant el Festival de Sitges, aniré penjant al bloc les notes, comentaris i articles que ja tinc fets, de films que he vist anteriorment; així com tinc la intenció d'anar penjant, mal sigui breus comentaris sobre, si més no, algunes de les pel·lícules que vagi veient al certamen.
El laberinto del fauno, de Guillermo del Toro, és la pel·lícula que inaugura oficialment el Festival de Sitges 2006. Ja en vaig parlar arran de la seva projecció a Canes i, per a facilitar-vos la lectura del que en vaig escriure, us ho reprodueixo.
El laberinto del fauno combina el cinema fantàstic i el relat històric ambientat a l'Espanya de 1944. L'argument ens situa en un indret arraconat, on el destacament de l'exèrcit a les ordres del temible capità Vidal (Sergi López) combat els resistents emboscats a les muntanyes. En aquell context de por, submissió forçada i lluita d'amagat, una noieta (Ivana Baquero) acabada d'arribar i que no accepta el casament de la seva mare (Ariadna Gil) amb Vidal, descobreix un antiquíssim laberint de pedra i tot de criatures màgiques que semblen sortides dels contes de fades que llegeix amb fruïció adolescent.
(Si voleu seguir, aneu a "Vull llegir la resta de l'article")
Guillermo del Toro trena amb eficàcia les seqüències dels dos mons paral·lels que confegeixen la pel·lícula. Per una banda, la realitat freda i tensa la reconstrueix a la manera d'un drama bèl·lic, amb ràfegues de cinema de terror. Per altra, l'univers oníric, i evasiu on s'endinsa la nena el tracta a tall de film fantasiós, xalant de valent amb insectes que es transformen, éssers mitològics, monstres, passadissos secrets, reialmes meravellosos... Gràcies al muntatge cinematogràfic, l'arriscada i subterrània gosadia dels combatents antifranquistes la lliga amb les no menys subterrànies, inicàtiques, aventures de la menuda. Però no aconsegueix establir-hi un pont temàtic prou sòlid. Les possibles metàfores sobre el somni de la revolució a Espanya i sobre la impossible pau reconciliadora en aquell moment històric, s'insinuen però no agafen cos. No sembla Guillermo del Toro el cineasta més adequat per a aquesta mena d' al·legories, per molt que hagi esmentat el Victor Erice d' El espíritu de la Colmena. En canvi, cal reconèixer-li la riquesa visual amb què ha dotat El laberinto del fauno, inspirant-se en Goya i en l'obra gràfica d'Arthur Rackham.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
