Que en fa de temps que tinc
pendent fer un escrit, més o menys elaborat, sobre aquest tema. Es tracte de
fer un símil entre un tema que està molt d’actualitat, la violència de
gènere, i un tema que sempre tenim
sobre la taula, el tracte que rep el poble català pel fet de “pertànyer”
als Estats espanyol i francès. Sé que és un tema molt delicat, però em sembla que és molt clarificador.
L’altre dia, en una discussió amistosa amb un amic li vaig deixar entendre que
el què necessitem per recuperar la dignitat i la llibertat, entre altres coses,
és autoestima i diners. El mateix que necessita una dona maltractada per a alliberar-se:
L’autoestima la va aconseguint mica en mica, i els diners, una feina, etc...
cada cop és més factible. [...]
Sobre el tema dels diners, sempre
n’hem estat parlant, i no és pas dolent això. Ara bé, la part de l’autoestima,
o el seu antònim, l’autoodi, no l’estem tractant prou seriosament, i crec que és fonamental. Un dels
personatges públics que més n’ha parlat és Víctor
Alexandre.
[Per cert, una cosa que no he arribat a entendre mai és per què les
esquerres cosmopolites es passen el dia defensant la llibertat, la dignitat i
el tracte igualitari de les persones com a individus, i deixen de banda els mateixos
principis quan es tracte dels individus en quan a col·lectius nacionals. O,
encara pitjor, només se’n recorden d’aquests col·lectius quan els cau lluny de
casa (penso en Chiapas, Palestina, etc...). Potser estan enmarcats dins d’una
aurèola d’autoodi? Ja és ben trist, ja. Sobre això, recomano un llibre de la Isabel-Clara Simó
que, em sembla que es titulava “El
nacionalisme explicat al meu nét”].
Doncs, avui a l’AVUI, hi ha una
carta de Daniel Vives Casals (Barcelona) que tracte més o menys aquest tema. Diu així:
“Les xifres de l'Estatut
Ha arribat el moment
d'aplicar l'Estatut. I, com sempre, la lletra diu una cosa i la música una
altra. Cal negociar-ho tot, i a cada bugada hi perdem un llençol. Això ens
passa per pretendre pactar quantitats. L'única aspiració útil del nou Estatut
hauria d'haver estat pactar el mètode de càlcul: el del PIB, les balances, etc.
Perquè cada vegada que fixem una xifra, canvien la manera de calcular-la. És
com l'IPC: si puja la benzina, li abaixen el pes, si baixa el calçat, llavors
sembla que tothom compra sabates.... Quan ens adonarem que no hi ha res a fer? Som una dona maltractada per un marit
malcarat que se'ns queda el sou i ens pega perquè treballem poc. Només parlar
de divorci ens fa por per les bufetades que vindran. I no ens adonem que ens
pega (perquè ho fa carinyosament) fins i tot quan li hem preparat un bon sopar.
Com més s'enfada, més submisos, i com més submisos, més ens pega, lògicament.”
Salut i llibertat!
Marcús Media (vídeos musicals...)
