Era l’estiu de l’any 2.002, estàvem prop de Xiang Rai camí del Triangle d’Or, trobàvem contínuament militars amb vehicles blindats que feien controls a la carretera, vam veure circulant camions on s’amuntegaven de peu un munt de dones abillades amb vestits tradicionals, dos militars ben armats vigilaven asseguts amb les cames penjant sobre l’asfalt. Vam preguntar al guia que teníem contractat el perquè d’aquelles detencions, ens respongué ben secament que eren dones dolentes i havien d’estar a la presó, posteriorment ja es va cuidar de vigilar que no ens moguéssim ni un centímetre del circuit turístic que ens tenia previst. Una vegada ja a Xiang Rai vam anar a sopar al restaurant de l’hotel, ens vam trobar amb la sorpresa que el menjador estava ple de militars, amb ganes de celebració i batalletes per contar, eren militars de molt alta graduació donat el munt de medalles que lluïen. Sopàrem apressadament per la incomoditat que sentíem de compartir àpat amb tan castissa companyia, així que ens dirigírem al karaoke de l’hotel per prendre una Singha –cervesa tailandesa-, en obrir la porta ens trobàrem amb el mostruari impressionant d’un centenar de bellissimes senyoretes vestides en roba de batalla, aviat descobrírem que ja tenien feina assignada aquella nit en comprovar la indiferència amb que ens miraven. Efectivament, al cap de poc vèiem com els militars es dirigien cap al karaoke, prenien alguna copa, escollien femella, i pujaven ben satisfets cap a la seva habitació. Així vam passar la nit, escoltant gemecs entre nyic-nyics i pensant que segurament aquella festa anava a càrrec del ministeri de defensa.
(Continua...)
Llegint les cròniques i anàlisis polítiques occidentals sobre el cop d’estat de Tailàndia he recordat molt l’anècdota de les prostitutes de Xiang Rai, fullejava el New York Times, mirava la CNN i la BBC i sentia estupor de la frivolitat amb que es tractava el tema i la justificació del cop com un fet positiu per acabar amb la corrupció –A la CNN per exemple et demanaven que et fessis fotos amb els militars i els hi enviessis per publicar-. L’exèrcit i la monarquia eren presentats com una font d’estabilitat, allunyar el corrupte Thaksin per fer neteja del prostituit sistema polític tailandès. Però a veure, a qui volen enredar? Si precisament la corrupció a Tailàndia és sinònim d’exèrcit i monarquia, i si calia portar Thaksin a la justícia, no era més fàcil esperar uns mesos si ja tocava fer eleccions? ¿Qui pot pensar a Europa què per portar Chirac i Berlusconi a la justícia caldria fer un cop d’estat?. Quina és llavors la raó de treure els militars al carrer, l’estabilitat? Estabilitat per a qui, per als prostíbuls de Puket, Pattaia, Bangkok, Xiang Mai. Estabilitat per continuar la repressió de les cultures del nord. Estabilitat per mantenir a ratlla la comunitat musulmana del sud –1.200 morts en 2 anys, producte de la repressió del nou primer ministre, com una guerra del Líban-. Estabilitat per continuar la repressió lingüística i ètnica del poble Esarn a l’est. Estabilitat per continuar desforestant el país per permetre més plantacions d’eucaliptus. Estabilitat per no pertorbar el negoci turístic i la inversió estrangera, àvida de salaris baixos i amb permís per contaminar tant com vulguin. En definitiva, estabilitat per continuar enriquint el monarca, per pagar les putes dels militars, i per fer creure milions de turistes que aquest país de cartró-pedra és un paradís. I a tot això les esquerretes que hi diuen? Com sempre, res, sense americans no hi ha res a protestar, una dictadura bona més, que el poble tailandès segueixi patint no importa a ningú.
Article recomanat: Bhumibol (d’Alfred Bosch), el més seriós que he llegit sobre el cop d’estat a Tailàndia.
