frechina |
dimarts, 26 de setembre de 2006 | 23:52h
Sant Gatxo, Si tanque els ulls, autoedició, 2006
Sant Gatxo són ja la gran sorpresa de la temporada
discogràfica valenciana. Si tanque els
ulls, el seu tercer enregistrament, suposa un llarguíssim salt endavant en
la seua trajectòria i els col·loca en una posició privilegiada dins la nostra
atapeïda escena musical.
En només tres discos, el grup de la Vilajoiosa ha efectuat
un pronunciat viratge del punk-rock sòlid i eclèctic que dominava els seus
anterior treballs al pop de clara afecció indie
i diàfana projecció comercial que es desplega en aquest. (continua)
Ben atents al que es cou en el mercat del pop
alternatiu contemporani, han optimitzat les seues habilitats i han treballat
minuciosament les estructures de cadascuna de les cançons que conformen el disc.
En totes passen coses: melodies ben travades; guitarres àgils i esveltes,
cargolades amb gust —buscant els recursos d’una pedalera que aconsegueix més
efectes que efectismes— i magníficament tractades en la producció; canvis
constants d’ambient sonor; tornades contundents i definitives...
Entre línies, l’oient pot arribar a discernir la tensió
suscitada entre la urgència de trobar una personalitat que els permeta
despuntar de la multitud guitarrera d’inèrcies poppies i la necessitat d’exhibir unes influències que avalen la modernitat
de la seua estètica, pròxima a la dels Placebo més melòdics, La Habitaciòn Roja
menys tova i Los Planetas d’Unidad de
desplazamiento ençà —l’inici de “Buscant el moment” sembla anunciar la irrupció
imminent de la veu desganada de J.
Només hi fa aigua la inclusió d’una cançó en
castellà —“Abril”— que tanca en fals un disc que no mereixia aquesta vel·leïtat1
i algunes lletres una mica febles per la simplicitat del discurs —els indies acostumen a ser o més críptics o més naïf. En
tot cas, dèficits menors en un disc on la veu cantant la duen les guitarres. I
aquí sí, l’idioma i les lletres són magnífics.
1. Curiositat: ells afirmen que “Abril” és una
cançó que els va eixir fabricada ja en castellà. Tanmateix, en la secció de
lletres de la seua web es pot veure una fotografia on, entre d’altres papers,
s’hi pot distingir l’esbós manuscrit de la cançó en català...
Hola, al fil del que parleu, que ho trobe interessant, us passe la resposta de l'ànima dels Antonia Font, Joan Miquel Oliver... per a mi es la clau, i el que fa que un grup tinga allò que el distingueix de molts altres ... ara, cadascú es cadascú:
P: ¿Seguís manteniendo como nos decía Joan Miquel en otra entrevista que no se os pasa por la cabeza cantar en castellano?
Joan Miquel: Sí, no tiene sentido. ¿Quizás tener más público? Yo creo que lo único intocable es la sinceridad de un artista y para expresarme yo uso el catalán. Entonces para expresar cosas de uno mismo y utilizar una lengua en la que no te sientes cómodo ni que representa bien tu propio mundo, entonces es una contradicción.
doncs a mi... què t'he de dir... a banda que el disc em pareix genial, si fiquen una cançó (que, per cert, no manté per a res la línia musical del disc) en castellà no seré jo qui no els hi aplaudisca... i més després de 12 anys tocant, crec que ja són prou grandets per a fer el que els isca...
és que a voltes la vetlla per la "puresa" ens fa tornar ximplets...
I tu pots aplaudir-los tot el que vulgues per cantar en castellà! Només
faltaria!
Però potser també en tenim dret a discrepar d'això... I a que ens semble que
"Abril" tanca el disc en fals sense que per aquest fet se'ns incrimine
en un cas de purisme o ximpleria...
De quina puresa parles? Jo parle d'estètica, de música i de política.
Estèticament, el castellà suposa una ruptura considerable
amb la resta del disc (que et pot agradar o no; ja ho deia Fuster, més o menys
així: "Sobre gustos no hi ha res escrit... Com que no? Tot el que s'ha
escrit és sobre gustos!").
Musicalment, "Abril" és un cançó resultona i comercial; carn dels 40
principales si el català de la resta del disc no hi fes massa nosa.
I, veus?, ja ha eixit la política: si cantes en català al País Valencià estàs
fent política tant si vols com si no vols; i si cantant en català, cantes
alguna cosa en castellà, també.
L’actual conjuntura domèstica marca aquestes regles del joc a
casa nostra i no som nosaltres qui les fiquem. És tan evident que tenen tot el
dret del món a cantar en castellà (qui els el podria negar?) com tenim nosaltres
dret a contrariar-nos.
Tot i això, seria ben trist que una cançó en castellà
capitalitzara tots els comentaris sobre un disc esplèndid que té arguments
suficients per tolerar, sense immutar-se el més mínim, els matisos dels elogis.
Hola, al fil del que parleu, que ho trobe interessant, us passe la resposta de l'ànima dels Antonia Font, Joan Miquel Oliver... per a mi es la clau, i el que fa que un grup tinga allò que el distingueix de molts altres ... ara, cadascú es cadascú:
P: ¿Seguís manteniendo como nos decía Joan Miquel en otra entrevista que no se os pasa por la cabeza cantar en castellano?
Joan Miquel: Sí, no tiene sentido. ¿Quizás tener más público? Yo creo que lo único intocable es la sinceridad de un artista y para expresarme yo uso el catalán. Entonces para expresar cosas de uno mismo y utilizar una lengua en la que no te sientes cómodo ni que representa bien tu propio mundo, entonces es una contradicción.
Be, queda dit. Au, salut.
doncs a mi... què t'he de dir... a banda que el disc em pareix genial, si fiquen una cançó (que, per cert, no manté per a res la línia musical del disc) en castellà no seré jo qui no els hi aplaudisca... i més després de 12 anys tocant, crec que ja són prou grandets per a fer el que els isca...
és que a voltes la vetlla per la "puresa" ens fa tornar ximplets...
I tant que poden fer el que els isca...!
I tu pots aplaudir-los tot el que vulgues per cantar en castellà! Només
faltaria!
Però potser també en tenim dret a discrepar d'això... I a que ens semble que
"Abril" tanca el disc en fals sense que per aquest fet se'ns incrimine
en un cas de purisme o ximpleria...
De quina puresa parles? Jo parle d'estètica, de música i de política.
Estèticament, el castellà suposa una ruptura considerable
amb la resta del disc (que et pot agradar o no; ja ho deia Fuster, més o menys
així: "Sobre gustos no hi ha res escrit... Com que no? Tot el que s'ha
escrit és sobre gustos!").
Musicalment, "Abril" és un cançó resultona i comercial; carn dels 40
principales si el català de la resta del disc no hi fes massa nosa.
I, veus?, ja ha eixit la política: si cantes en català al País Valencià estàs
fent política tant si vols com si no vols; i si cantant en català, cantes
alguna cosa en castellà, també.
L’actual conjuntura domèstica marca aquestes regles del joc a
casa nostra i no som nosaltres qui les fiquem. És tan evident que tenen tot el
dret del món a cantar en castellà (qui els el podria negar?) com tenim nosaltres
dret a contrariar-nos.
Tot i això, seria ben trist que una cançó en castellà
capitalitzara tots els comentaris sobre un disc esplèndid que té arguments
suficients per tolerar, sense immutar-se el més mínim, els matisos dels elogis.