Es presenta una nova reedició del llibre L’Onze de Setembre, de Santiago Albertí, amb una maquetació moderna i atractiva, dijous vinent, 28 de setembre, a les 19.30 a la llibreria Ona de BCN (Gran Via, 654)
Casualment aquest estiu he tingut l’oportunitat de rellegir aquesta mítica obra. La vaig llegir per primer cop l’any 1980. Aleshores me la van regalar quan em vaig fer subscriptor del Grup del Llibre. Es tractava de la tercera edició, de l’any 1977 i reservada als socis i les sòcies del Grup.
És curiós que, quan rellegeixes un llibre al cap de cert temps, experimentes sensacions molt diferents de les que vas sentir la primera vegada que el vas llegir. Un exemple molt il·lustratiu és el Werther, de Goethe; el vaig llegir als 16 anys i tot enamoriscadot d’una companya de batxillerat que m’ignorava completament, i em va semblar una obra mestra. El vaig rellegir als 33, en ple trienni de solter d’or, i la vaig trobar supercursilona, fins i tot pueril. I és que a mesura que madurem, tots i totes canviem, noves vivències s’incorporen al nostre bagatge vital i, en conseqüència, les percepcions sobre les coses (un llibre, una pel·lícula, una peça de teatre o una obra d’art) i les persones també poden sofrir alteracions substancials.
En un altre sentit molt diferent, però, amb l’Onze de Setembre d’Albertí ara m’ha passat una cosa molt curiosa. De l’adolescent catalanista que llegeix un llibre d’història i troba impactant la gesta èpica de tots aquells patriotes que es deixaren la vida en el camp de batalla malgrat la inferioritat numèrica més que evident (una visió historicista patriòtica), al jove madur que en fa una lectura política després de 25 anys de patir Espanya, i arriba a una conclusió fàcilment constatable: res no ha canviat en l’ànima d’Espanya des del 1700 respecte del poble català. (Hi ha més informació i algunes anècdotes del llibre)
Només us mostraré alguns exemples extrets de l’obra. En un dels capítols, podem llegir com a Sant Quintí de Mediona, una columna del brigadier Diego González va arrasar el poble (140 cases) i va matar-hi absolutament tothom, sense perdonar velles, dones ni infants. Informat de la matança, el duc de Pòpuli, comandant suprem de les forces espanyoles, escriví que es inexcusable aprobarla, pues la reincidente perfidia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y conmiseración, y precisa usar el hierro y el fuego para cauterizar a miembros tan dañados. Vaja element, el duc. Quan la guerra civil del 36, n’hi hagué uns quants amb el mateix tarannà.
En un altre capítol, es parla d’un coronel filipista, Palomino, que en trobar-se a Balsareny, envoltat per un nombre de forces austriacistes molt superior, va respondre aquell matí a l’enviat de l’arxiduc Carles: Mucho me admiro que sabiendo que es el regimiento de León el que está defendiendo la villa con su coronel Palomino, a quien toda Europa conoce, no consideren que antes de entregarse se quemará en vivas llamas. Sortosament no s’ho va prendre al peu de la lletra i es rendí a la tarda. Vaja fatxenda,el paio, segur que ara es faria del PP. Quins nassos, Palomino.
Capítol a banda mereix el protagonisme d’una dona, la dama aristòcrata Marianna de Copons, cunyada del comte de Torre de Mata i que vivia a Alella amagant la seva insospitada condició d’agent de la resistència. Marianna tractava amb gran familiaritat els oficials borbònics de la zona, passant per persona que havia fugit de la capital per no haver-se volgut barrejar a la lluita. Bella com era, havia encaterinat el coronel Le Querchois, cap de les tropes valones. Es trobava amb ell fent una berenada al camp quan el coronel rebé l’avís de sortir, i davant de l’enuig de la dama, el coronel li confessà que havia rebut l’ordre (secreta) de partir cap a Mataró. Quan la nostra Mata-Hari particular avisà el gran organitzador de l’espionatge català de l’època, Salvador Lleonart, salvà d’una mort certa més de 300 homes. Un gran personatge, la Marianna: quan gaudirem de la gran pel·lícula sobre Marianna Copons? O sobre tot l’episodi de l’Onze de Setembre plegat: quan tindrem la nostra versió nacional de Braveheart?
Sigui com sigui, Espanya continua traient pit i Catalunya amb una classe política majoritàriament mesella (només hi ha una força política clarament independentista al Parlament).
En qualsevol cas, la bona notícia és que cal continuar tenint memòria històrica i que hi ha una reedició d’aquesta magnífica obra de Santiago Albertí, que tracta un dels episodis fonamentals de l’atzarosa lluita de la nostra nació per les llibertats. Aquesta reedició serà presentada el proper dijous, 28 de setembre, a les 19.30 a la llibreria Ona de BCN (Gran Via, 654) per la filla de l’autor, Elisenda Albertí; el responsable de l’edició, Ròmul Brotons, i Xavier Hernàndez, republicà i exdirector general de Recerca de l’extint DURSI, a qui hem dedicat algun post de reconeixement de la tasca que va dur al capdavant de la direcció general, tan poc visibilitzada pel govern socialista.
