"Els socialistes estan molt espantats", em comenta un company periodista. Les enquestes dibuixen un escenari poc esperançador per a la candidatura de José Montilla. Aquest dijous El Periódico publicava una enquesta i animava a la mobilització de l'electorat socialista. Onze escons a favor de CiU no són cap broma. Però queda molta precampanya per endavant i ja veurem quina tendència prenen posteriors enquestes. Una tàctica és generar un clima de derrota i, després, una gran expectació victoriosa a mesura que s'acosti Tots Sants per arrossegar el vot a Montilla i plantar cara al fidel electorat nacionalista que optarà pel favorit Artur Mas. [Diari Republicà: ERC i l'enquesta d'El Periódico]
Els socialistes aproven les seves llistes d'equilibris interns, amb un Pasqual Maragall que dedica floretes al candidat Montilla, que surt amb mentalitat perdedora reconeixent la viabilitat d'un pacte contra el guanyador que el faci President. Però encara cueja la liquidació política de Maragall, i els encaixos, amb recol·locacions (com Caterina Mieras i Josep M. Rañé) i escasses novetats. Finalment, Montserrat Tura de quatre. I Ernest Maragall de 6, per darrere de Miquel Iceta, que ocupa el cinquè lloc per Barcelona. Consellers, home-dona i sensibilitats internes (Montilla i Castells, De Madre i Tura...), amb algun residu de Ciutadans pel Canvi (que posen condicions des de la feblesa) que han agafat carnet del PSC. Un exercici d'enginyeria complicat.
Mentrestant, Artur Mas promet ajudes a les famílies. Ell sí que està en precampanya, inclús prenent el victimisme pel ventilador electoral, arran del cas Fernàndez Teixidó o del cas que esquitxa Iceta, com a excusa per mostrar un perfil serè. [Vicent Partal: Teixidó, la màfia russa i una manera de fer política] Montilla, en canvi, no ha resolt la feina a casa i s'ha de donar a conèixer abans de llençar missatges.
Els altres candidats busquen el seu espai entre els (pocs) forats que els deixa la sociovergència mediàtica. El presidenciable republicà, Josep-Lluís Carod-Rovira [nou web], pren la insuficiència estatutària com a ganxo del seu discurs. Un discurs sobiranista en què, a més, es distancia de CiU i el PSC calculadament. L'actualitat i la reincidència li serveix missatge electoral en safata. Renfe fa campanya per Esquerra, sense saber-ho, és clar. També és cert que uns socialistes pidolaires com ara fa Castells, fent bo allò del "peix al cove" pujolista, facilita el discurs independentista enfront d'un Estat gasiu.
Si a tot això hi posem un ingredient de centralisme anacrònic com l'episodi Agresor del Poble, que no rep cap reprovació de ZP, el festival està servit. Enrique Múgica és inoportú per a uns i oportuníssim per a d'altres. No sembla, però, que incomodi a Zapatero. Inexplicable.
Mentrestant, el candidat conservador Josep Piqué fa de xerric del sector moderat del PP espanyol. No s'acaba la feina a Catalunya que s'ha de posar a donar consells als aznaristes que manen a Génova. Dispersió.
. si PSC recupera terreny el PSOE intervindrá per intentar enfonsar els seus "companys" socialistes catalans.
- ERC haurá de mirar de no ficar-se en cap merder, és allò que deia Santa Teresa, "en tiempo de tribulaciones no hacer mudanzas". O sigui, en Carod que no vulgui ser brillant, en Puigcercós que vagi fent i sobretot, sobretot que qui parli sigui la Llansana i en cas d'emegència que surti l´Huguet, sintetitza molt bé.