VWEuskadi |
Xavi |
dimarts, 12 de setembre de 2006 | 16:45h
(Xavi, Istambul, Turquia) Torno a Istambul catorze anys més tard. Era l'any 92, l'any del gos de tura. La Penya arribava als segons finals de l'Eurolliga com a virtual campiona. Però prous segons perquè Aleksander Djordjevic recorregués tota la pista i encistellés un triple increible. Una gerra d'aigua freda que vaig rebre des de les mateixes grades del pavelló Abdi Ipeczki. Precisament a principis d'aquest any en "Shasha" (com carinyosament l'anomenen en Canut i companyia) repetia exactament la mateixa jugada a l'homenatge a en Rafa Jofresa. Tot un exemple del tarannà serbi. Sort que, per compensar, a Istambul també vaig descobrir a una afició anomenada Demencia que em van ensenyar que les grades poden ser un lloc de festa per a tothom, tant pels guanyadors com pels perdedors. I ho feien cantant: "Ya nos vamos de Istanbul chim, pum, a Istanbul, chim, pum...".
(Xavi, Istambul, Turquia) Torno a Istambul catorze anys més tard. Era l'any 92, l'any del gos de tura. La Penya arribava als segons finals de l'Eurolliga com a virtual campiona. Però prous segons perquè Aleksander Djordjevic recorregués tota la pista i encistellés un triple increible. Una gerra d'aigua freda que vaig rebre des de les mateixes grades del pavelló Abdi Ipeczki. Precisament a principis d'aquest any en "Shasha" (com carinyosament l'anomenen en Canut i companyia) repetia exactament la mateixa jugada a l'homenatge a en Rafa Jofresa. Tot un exemple del tarannà serbi. Sort que, per compensar, a Istambul també vaig descobrir a una afició anomenada Demencia que em van ensenyar que les grades poden ser un lloc de festa per a tothom, tant pels guanyadors com pels perdedors. I ho feien cantant: "Ya nos vamos de Istanbul chim, pum, a Istanbul, chim, pum...".
