En tres mesos, el PSC ha renovat els seus dos càrrecs institucionals més importants del país: el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i l'alcalde de Barcelona, Joan Clos. Tres mesos per passar pàgina al maragallisme i imposar l'aparell allà on l'aparell no havia gosat mai d'arribar: la presidència de Catalunya i l'alcaldia de Barcelona. Clos era l'últim maragallista, i Maragall era (ja parlo en passat, pobre home) l'últim símbol del socialisme catalanista de les famílies de tota la vida.
Les coses han canviat. L'enrenou de la irrupció de José Montilla és indirectament proporcional a la seva discreció. Déu n'hi do la sacsejada política! Des que l'exalcalde de Cornellà de Llobregat, expresident de la Diputació de Barcelona i, a partir de la setmana vinent, exministre d'Indústria va decidir fer saltar Maragall com a presidenciable del PSC, els fonaments de la política catalana no han parat de trontollar. Estem, doncs, davant de l'autèntica segona transició, ja que el relleu de Maragall per Jordi Pujol va ser, en el fons, més del mateix: una prolongació del pujolisme.
L'aposta de l'aparell socialista té un abast incalculable. Si Montilla de presidenciable ha estat trencador, Jordi Hereu d'alcaldable tampoc és que sigui menys atrevit. Montilla té dos mesos per convertir-se en President de Catalunya, i deixar d'acumular càrrecs en "ex". Hereu, en canvi, disposa de nou mesos per conservar l'alcaldia de Barcelona revalidat a les urnes. L'embaràs de l'aparell socialista acabarà bé, per al partit i per a Hereu, d'aquí a nou mesos? Tot és més obert que mai.
M'ha sorprès (i no sóc l'únic) que el gran repte de l'alcalde in pectore Hereu sigui, segons ha reconegut aquest dimecres ell mateix, donar-se a conèixer. La ciutat, en un segon terme. Tot pel candidat, i l'embaràs-alcaldia s'entén gairebé únicament com una plataforma de promoció. Xavier Trias i Alberto Fernández s'han de pagar la campanya. Ara sembla que a Hereu, Jordi Portabella i Imma Mayol -que s'apunten a la barra lliure!- la campanya els hi paguen els ciutadans de Barcelona.
El modus operandi de l'aparell socialista és preocupant. Bàsicament per l'escassedat democràtica interna. Ja no s'enrecorden d'aquell invent de les primàries, ni de l'obertura a la societat, ni dels Ciutadans pel Canvi. Al PSC ha quedat molt clar qui mana, que és Montilla i el seu entorn, i com manen, amb mà de ferro i no sé si amb guant de seda. Això últim està per veure. En qualsevol cas, el comentari de les últimes hores és aquest. La sorpresa pel fons i la forma. Visualitzar tant desacomplexadament que tot -inclús les dues grans institucions del país- està al servei dels interessos del partit fa una certa por.
Ara sí que el PSC mana arreu -Generalitat, Diputació i Ajuntament de Barcelona, per resumir- i de quina manera. Missatge rebut.
Anotació anterior: Clos canvia Barcelona per Madrid
Més reaccions a la bloquesfera política
> Ramon Bassas (tinent d'alcalde de Mataró del PSC): Clos i Hereu
> Jordi Pedret (diputat del PSC al Congrés): Elogi del compromís
> Joan Ferran (diputat i primer secretari del PSC de Barcelona): Trias, descol·locat, patètic i amortitzat
> Jaume Pros (regidor del PSC a Valls): Xavier Trias: el candidat d'Alfredo Urdaci
> Albert Balada (militant del PSC a Lleida): El aparato
> Jordi Casals (regidor d'ERC a Torelló): La teoria de l'ascensor catapulta
> Josep Maria Aguirre (militant d'ERC a Girona): Estrany nomenament, estranyes amistats
> Pau Comes (dirigent d'ERC a Osona): Clos i el principi de Peter
> Roger Gispert (dirigent d'ERC a Gràcia): L'herència de l'Hereu
> Carme-Laura Gil (diputada de CiU): Pessics d'un coc ràpid (política tribal)
> Genís Boadella (president de la JNC a Barcelona): Abandonar el compromís
> Roc Fernàndez (regidor de CiU a Sant Feliu de Codines): Clos: patada cap amunt. Un altre home de Maragall fora. Més PSOE i menys PSC
> Jaume Ciurana (regidor de CiU a Barcelona i diputat provincial): L'Ajuntament dels prodigis
> Josep M. Tarrat (alcaldable de CiU a Tremp): El nou outlet del PSCla
> Sandro Maccarrone (dirigent de la Joventut Comunista): L'alcalde estètic
> Carles Benítez (militant de l'MDT): Dimissions i cultura política
> Eduard Batlle (El Punt): Reaccions a la desesperació
> Lluís Foix (La Vanguardia): Jugada de póker de Montilla
> El badiu dels Micacos: Ditcràcia
[Si la vostra anotació no figura en aquest recull, afegiu-la aquí amb un comentari.]
Prou de dictadura d'una politica per estrategas i no per ciutadans, estic d'acord amb Saül, sobre el fet que Jordi Hereu el preocupès el ser conegut, quina cara, us recomano una modesta pagina sobre el joc i les practiques del PSOE/PSC.
www.sa-palomera.blogspot.com
La crítica contrastada és molt interessant. Sovint els militants d'un partit polític no són prou objectius per poder valorar la feina pròpia i la del seu partit. Els resulta més fàcil criticar la dels altres.
Sóc amant de la crítica i encara més de l'autocrítica. Per contra, rebutjo i em decepciona l'insult sistemàtic que és tan freqüent. A més, acostuma a passar que aquells que critiquen tan a la lleugera i amb ironies a segons quin partit polític, pertanyen a un altre partit o tenen preferències per un altre, i són incapaços d'analitzar-se i veure la biga al seu propi ull.
Xavier
Això no és un insult: és la realitat posada en un titular. I jo no pertanyo a cap partit. Sóc independentista, això sí. I en conseqüència, uns partits em resulten més simpàtics que els altres, per més que siguin partits regits per la rauxa, la innocència política, un punt de petulància i tots els errors que es vulguin encolomar a ERC.
Per què el PSC és el càncer de Catalunya? La llista és llarga i el bloc no és meu, però podem mirar de dir-hi quelcom:
1. Perquè sota la pàtina de progressisme i esquerranisme de disseny hi viu l'òrgan de partit més pervers que sobre la Terra campa: censura de notícies, control aferrissat dels mitjans de comunicació públics dependents de les administracions regides pel PSC, manipulacions de la realitat noticiable ignorant, minimitzant o ridiculitzant qualsevol manifestació en perspectiva sobiranista catalana, rescissions de contracte i mobbing a periodistes amb consciència nacional contrastada, perversions i esmenes mefistofèliques a l'estatut del 30-S, l'Iceta canviant de bàndol en la negociació a Madrid... Quin gran aparell de partit!
2. Perquè sota els slogans grandiloqüents que presenten els candidats i el partit socialista com als polítics i el partit de les persones, només hi ha el mareig de la perdiu per esborrar el debat nacionalista -perdó: el nacionalisme és mort. Ara el debat és sobiranista. I això és el que al PSC-PSOE-CIUTADANS PEL CANVI DE GOSSOS AMB ELS MATEIXOS DOGALS no l'interessa ni en pintura. S'agafa un problema real (la violència de gènere, la marginalitat dels barris metropolitans, el preu dels habitatges, l'atur, etc...) i s'hi enfoca la lent d'augment fins que ocupa tota la pantalla, presentant a bombo i platerets el PSC com a l'únic partit que es preocupa de les persones, dels ciutadans... i a l'hora de la veritat no es fa res: quatre accions de cara a la galeria, maquillatge de primera -BCN posa't guapa-, els afectats a pringar com cada dia, però això sí, s'ha aconseguit eradicar del primer pla de la política el debat cabdal: la pertinença a un estat que ens xucla els recursos, que ens administra tan ineficientment com pot, que ens bloqueja el desenvolupament i decideix el que més convé a Espanya sobre les polítiques que afecten Catalunya. La Independència no és la pedra filosofal, però apa que no serien diferents les coses si Catalunya pogués gestionar els seus ports i aeroports, si pogués escollir lliurement quines companyies donen els serveis públics essencials, si pogués disposar a plenitud dels recursos que genera, si pogués decidir (DECIDIR!) a què i a qui dedica la seva solidaritat...
3. Perquè amb la presentació de Montilla per a president de la Generalitat no es pot perdre mai: Si guanya, perquè òbviament haurà guanyat i la Xeneralità passarà a ser un apèndix de la Diputació de Barcelona, però amb dret a estendre la seva nefasta inoperància per tot el territori. Catalunya morirà com a país i renaixerà per als segles del segles com a província espanyola (no regió: província), estil, posem per cas, Albacete -per dir-ne una de pròxima en sentit alfabètic.
Si Montilla no guanya, el PSC queda com un senyor amb el PSOE, perquè així s'acompleix el pacte de la Moncloa i es faculta a Mas la presidència -tal com es va quedar el 21 de gener a canvi d'enganyar Catalunya amb l'estatufet-, i a la vegada se li passa la patata calenta d'haver de fer bo un estatut que en tres setmanes ja ha mostrat el seu abast real. Mas, òbviament, es queixarà -amb mesura: el pacte ho fa constar ben clar- enraborant ben alt la senyera amb els pantalons a garró. I Catalunya sencera l'aplaudirà sense entendre res, orfes com estem, ja, de qualsevol criteri mediàtic mínimament lúcid.
Vet aquí les dues victòries del PSC. Tant si guanya com si perd, guanya. (Montilla, tu vales mutxo!) I vet aquí el càncer. Bon profit.
Em fa gràcia pensar que, havent-me considerat des de sempre un catalanista convençut, hagi d'escriure per retreure segons quins comentaris de gent que es considera independentista.
He rellegit el meu escrit i no he sabut detectar-hi res que pugui considerar-se un insult, a no ser que tinguis una sensibilitat tan pròxima al PSC que només de llegir-ne un comentari crític o una opinió radicalment contrària al seu modus operandi ja ho consideris un insult. Ho dius per això del "càncer"? No és un insult: és una metàfora, i segons el meu parer, ajustada a la realitat, per tot allò que enumero al darrere. Què és un càncer? Segons el diccionari de l'Enciclopèdia, és un "creixement tumoral dels teixits incoordinat amb les necessitats de l'organisme, de caràcter maligne i pertorbador de les funcions biològiques normals". Al marge de la sensació de rebuig que acompanya el mot "càncer" -sovint s'evita de pronunciar-lo i es substitueix per eufemismes-, on és l'insult? El PSC prolifera per les administracions de Catalunya, desplegant el seguit de virtuts que he apuntat al post anterior, i que contribueixen a anar diluint la identitat de Catalunya, gradualment i amb molta mà esquerra, això sí. Llegeix de nou la definició de "càncer". "Creixement del PSC incoordinat amb les necessitats de Catalunya com a país, de caràcter maligne i pertorbador de les funcions nacionals normals". Jo ho visc així. On és l'insult? L'insult és a la intel·ligència dels catalans quan llegeixes segons quins redactats de "El Periódico".
Potser també es pugui considerar insult allò d'en Mas amb els pantalons a garró (una altra metàfora fidel a la realitat), escriure Xeneralità (al·ludint perversament a la condició de xarnego de disseny d'en Montilla? És una broma, home, o un acudit, si t'ho estimes més. Igual que aquell que diu que abans hi haurà un negre a la Casa Blanca que no pas un català a La Moncloa. Nosaltres, però, en nom de la tolerància que caracteritza el poble català, hem no pas de permetre, sinó desitjar, que un polític com Montilla arribi a la presidència del nostre país, i se'l carregui subtilment seguint el programari de l'aparell del partit). No ho sé, vaig llegint, i enlloc veig que hagi dit que el PSC són uns porcs, uns fills de mala mare, uns bandarres, uns terroristes, uns cabrons, uns... Jo ho he dit, això?
"Aparell de partit pervers".Vols dir aquest. Tu creus que és un insult? Segur que si ho llegeix l'Iceta, es mostra encantat. "Perversitat = una de les formes de la intel·ligència. A la fi algú sap copsar la feina bruta i sorda que he anat fent tots aquests anys, a poc a poc i amb paciència de nan minaire... Llàstima que ho valori a l'inrevés, aquest! Mira que li costa, a la gent! Que no ho veiem, els catalans, que com més espanyols ens sentim, més còmodes ens sentirem a Espanya i menys traumàtica ens serà la nostra condició de catalans? ¡Con lo sencillo que es!"
Per tot això et prego que m'il·luminis, i em demostris que sóc un execrable insultador sense escrúpols ni mesura. Si ho aconsegueixes, et prometo que deixaré de ser independentista i em faré catalanista i prou.
D'entrada t'haig de dir que a mi m'agrada conversar amb gent que dóna la cara tot identificant-se. Ja veus que jo ho faig sempre i d'aquesta manera els meus interlocutors saben amb qui estan parlant. De totes maneres sóc molt respectuós amb tothom i és per això que en el meu blog accepto comentaris de persones anònimes.
És per això que hem d'aprofitar aquest espai del bloc d'en Saül, per mantenir la nostra conversa.
Quant al text, probablement tens raó que no ets pas la persona que més utilitza els insults, encara que t'haig de dir que la paraula "càncer" no m'agrada mai i menys referit a persones.
Com que no em coneixes personalment, et diré que sempre refuso apuntar-me a la moda, i més aviat intento posar-me a la pell dels que reben, ja siguin insults o crítiques contundents. Ho feia respecte a CIU quan era al govern i ho estic fent ara respecte al PSC, però no m'hi obliga cap tipus de compromís o defensa personal.
Segur que coincidiríem en apuntar molts errors i fins i tot actituds reprobables de responsables polítics del PSC, com també d'altres partits. Jo acostumo a dir-los-hi a la cara, i si pot ser, personalment. Practico sovint la crítica des de dins, perquè considero que és més efectiva que no pas des de fora.
Sembla que m'embolico una mica i fins i tot m'allunyo del tema en qüestió, però t'haig de deixar perquè me'n vaig a acomiadar a dues persones que durant 32 anys han treballat per al meu poble (Arenys de Mar), des de la seva vocació sacerdotal, com a rector i vicari. Dues persones que han rebut moltes crítiques i també els hi ho dit personalment, però que es mereixen el reconeixement per les moltes coses que han fet bé, i per haver dedicat 32 anys de la seva vida, en allò que creuen, estiguin o no equivocats.
En continuarem parlant.
Gràcies.
Estic content que el màxim que em puguis retreure sigui l'anonimat i el no dir les coses a la cara (que és una conseqüència de l'anonimat, no pas altra cosa). Si hi haguessin insults de debò, me'ls hauries subratllat, no ho dubto.
És certament d'agrair que la gent que procura ser objectiva com tu faci les coses a cara descoberta. He entrat més d'una vegada al teu bloc i tots els teus apunts estan regits per la moderació i un to assenyat. És el que escau a qui s'obliga a criticar a cara descoberta i ha de mantenir una convivència regular o esporàdica amb el criticat. En uns temps en què els polítics es burlen de la societat davant dels nostres propis nassos, ens enganyen massivament i fan tot el possible per mantenir-nos en la imbecilitat col·lectiva, jo aposto per una crítica més radical. Sense insults, com pots veure, però sense mossegar-me la llengua, i si pot ser, en un to que cogui. Quan cou, cura. I quan pica, madura. Cal fer madurar els nostres polítics. Els polítics del futur -s'entén- que potser ara estan llegint aquests blocs. Els d'ara ja no hi ha qui els salvi, perquè ja s'han venut tots al joc del poder. I si ells ens enreden a cara descoberta, però protegits per tota la teranyina de poders fàctics que els mantenen allà on són, a la plebs només ens queda l'anonimat -un anonimat de fireta, que ells poden desfer quan vulguin, ja ho sé- d'aquests apunts cibernètics per esbravar-nos i fer-els saber que encara no ens han ensibornat del tot.
Més enllà d'això, resto agraït pel teu esperit constructiu i dialogant. Però amb aquesta colla de sapastres (un insult? Ep!) que conformen TOTA la classe política catalana (repartim equitativament i l'insult es dilueix i queda massa tou i tot), el to moderat em sembla inocu. Per moderació, ja tenim la de tota la premsa llagotera. Però això és només la meva opinió. Salut!
He rellegit el meu escrit i no he sabut detectar-hi res que pugui considerar-se un insult, a no ser que tinguis una sensibilitat tan pròxima al PSC que només de llegir-ne un comentari crític o una opinió radicalment contrària al seu modus operandi ja ho consideris un insult. Ho dius per això del "càncer"? No és un insult: és una metàfora, i segons el meu parer, ajustada a la realitat, per tot allò que enumero al darrere. Què és un càncer? Segons el diccionari de l'Enciclopèdia, és un "creixement tumoral dels teixits incoordinat amb les necessitats de l'organisme, de caràcter maligne i pertorbador de les funcions biològiques normals". Al marge de la sensació de rebuig que acompanya el mot "càncer" -sovint s'evita de pronunciar-lo i es substitueix per eufemismes-, on és l'insult? El PSC prolifera per les administracions de Catalunya, desplegant el seguit de virtuts que he apuntat al post anterior, i que contribueixen a anar diluint la identitat de Catalunya, gradualment i amb molta mà esquerra, això sí. Llegeix de nou la definició de "càncer". "Creixement del PSC incoordinat amb les necessitats de Catalunya com a país, de caràcter maligne i pertorbador de les funcions nacionals normals". Jo ho visc així. On és l'insult? L'insult és a la intel·ligència dels catalans quan llegeixes segons quins redactats de "El Periódico".
Potser també es pugui considerar insult allò d'en Mas amb els pantalons a garró (una altra metàfora fidel a la realitat), escriure Xeneralità (al·ludint perversament a la condició de xarnego de disseny d'en Montilla? És una broma, home, o un acudit, si t'ho estimes més. Igual que aquell que diu que abans hi haurà un negre a la Casa Blanca que no pas un català a La Moncloa. Nosaltres, però, en nom de la tolerància que caracteritza el poble català, hem no pas de permetre, sinó desitjar, que un polític com Montilla arribi a la presidència del nostre país, i se'l carregui subtilment seguint el programari de l'aparell del partit). No ho sé, vaig llegint, i enlloc veig que hagi dit que el PSC són uns porcs, uns fills de mala mare, uns bandarres, uns terroristes, uns cabrons, uns... Jo ho he dit, això?
"Aparell de partit pervers".Vols dir aquest. Tu creus que és un insult? Segur que si ho llegeix l'Iceta, es mostra encantat. "Perversitat = una de les formes de la intel·ligència. A la fi algú sap copsar la feina bruta i sorda que he anat fent tots aquests anys, a poc a poc i amb paciència de nan minaire... Llàstima que ho valori a l'inrevés, aquest! Mira que li costa, a la gent! Que no ho veiem, els catalans, que com més espanyols ens sentim, més còmodes ens sentirem a Espanya i menys traumàtica ens serà la nostra condició de catalans? ¡Con lo sencillo que es!"
Per tot això et prego que m'il·luminis, i em demostris que sóc un execrable insultador sense escrúpols ni mesura. Si ho aconsegueixes, et prometo que deixaré de ser independentista i em faré catalanista i prou.
http://www.danielvives,cat/index.php?page=la_catalunya_del_psc
Resumint: des de posicions de govern, s'han dedicat sistemàticament a desfer símbols d'identitat, com ara l'escut de Barcelona, que ha perdut les dues banderes catalanes, o l'escut de la Generalitat, que ha perdut el fons i el marc daurats, o el logotip de TV3, que perd el fons groc que feia lligar el trianglet barrat amb la senyera. I curiosament, tots els símbols i logotips són vermells sobre blanc.
Mai m'havia semblat Maragall gaire catalanista. Però el PSC que l'arracona l'està tornant pràcticament independentista vist com queda la cosa.
Jo vaig escriure quatre línies just en el moment de coneixer la noticia que van en la línia del que ha escrit en Saül.
http://elliotfernandez.net/opinio/joan-clos-ministre.php
"...si Catalunya no és una nació ni un ens politic (a la práctica), SINÓ UNA GESTORIA".