S’ha mort Fernanda
d’Utrera i amb ella desapareix una forma de cantar pura, única, sense parangó, la
veu de la desolació més roent, de la devastació espiritual. Com Terremoto o
Agujetas, Fernanda coneixia el cau de l’ànima on s’embosquen els soníos negros, aquells que obren les
portes de la Pena
i deixen albirar-hi els atroços plecs d’un dolor ocult impossible
d’atacar amb recursos racionals. Actuava sempre en
companyia de la seua germana Bernarda, magnífica en les buleries festeres però
sense la capacitat d’expressió i commoció de Fernanda: totes dues conformaven
una barreja de joia i sofriment que, quan abandonaven una certa tendència a la
teatralitat excessiva i l’efectisme escènic, esdevenia un espectacle
inoblidable. No era Fernanda una cantaora ben dotada per bé que sempre
s’ha infravalorat l’escrupolós domini que posseïa de l’harmonia i el compàs.
Tampoc era una cantaora llarga:
practicava pocs estils, soleà,
buleria, tango, les cantiñas del seu
avi —el llegendari Pinini—, alguna tipologia sevillana de fandangos i poca cosa
més. Però la seua soleà era
incomparable: sorgia de l’entranya del temps amb una jondura estremidora mentre la cantaora
s’agitava impotent per expressar, amb la seua veu terrosa, esgarrada, obscura,
limitada en tessitura i col·locació, un abisme interior de dimensions
inabastables. Potser el seu secret raïa en aquesta impotència, en aquesta pugna
contra la insuficiència física, en aquesta exigència íntima i convulsa que l’obligava
a regirar-se internament per capturar, ni que fos estripant-ne un bocí amb les ungles, el
crit escaient, el gemec exacte, el jipío que
enceta el misteri i ens deixa aclaparats i vençuts per tanta emoció.
