Ingredients: una bona quantitat de "guiris”, amanit amb olors i colors de països exòtics, ben remenat, amb enciam com sempre.
(continua)
(continua)
Les vacances, s’acaben i hem decidit amb els nens fer la rematada. A la capital falten turistes (com no n’hi ha prou!). Bé doncs, una mica de "tall anglès” una mica de passejada per ciutat vella, al voltant de les rambles i al Tibidabo com mana la tradició; com que són massa coses per un dia, ens hem decidit a fer-ho ben fet, amb hotel i tot! Perquè no? Al cap i a la fi, ben mirat, és el que fan "els turistes” que es pategen la ciutat en dos o tres dies, oi? A petites dosis, millor.
La veritat és que té el seu punt, això de sortir al vespre per la porta de l’hotel –nets i polits– i trobar-se al mig de les Rambles, rodejat de "guiris"! No és com estar a Picadilly Circus, però bé, és Barcelona.
Anar amb els nens et fa veure les coses des d’una altra perspectiva. El contrast amb la gent que passeja i els "sense sostre” que estan tirats pels racons; la brutícia de bosses d’escombraries en alguns carrers i el famós lema "bcn neta”. No tot és arquitectura per ells! A la Plaça Reial una cosa ens ha cridat l’atenció: una cua llarguíssima davant d’un Restaurant (no recordo el nom), i una pila de taules buides pels voltants. Molt bo ha d’esser aquest restaurant per prendre tanta paciència, dic jo? Un altre detall dos bars d’aquests fast-food, –juntets, com dues cases adossades– amb unes piles d’entrepans als mostradors; tots iguals, tallats perfectament i sense crostó. Que en fan dels crostons? han preguntat, (misteri). Us ho imagineu, semblava un miratge!.
Ah! m’oblidava del català, inexistent! fa una mica de feredat, sincerament. A vegades has de repetir dos i tres cops per a que t’entenguin. "Formatge?, sí formatge! como? ah queso!” (sense comentaris).
I tornant a l’habitació (per acabar-ho d’adobar), posem TV3, que en aquell mateix moment, feien un reportatge sobre els medicaments del sida: nens que no resisteixen els tractaments per mala nutrició, i moren. Tanco els ulls i veig aquella pila d’entrepans. Quina pena! molt trist, i les empreses farmacèutiques forrant-se a costa de…tothom!.
Si, sí, ja sé, i nosaltres contribuint amb aquesta societat consumista (també sense comentaris).
Com que no tot han de ser tristeses, avui cap al Tibidabo que hi falta gent!, amb el Tibibus, ha, ha! Muntanya amunt i ahhhhh -(cap a la dreta) ohhhh, (cap a l’esquerre) ahhhhh, ohhhh, ahhhhh. Desestressant i cansat també, però divertit, portant la canalla. El millor per a mi: els miralls màgics, un fart de riure! Un record que encara guardo, de quan m’hi van portar els pares –ben petita–, i anar a Barcelona era tota una epopeia!
La veritat és que té el seu punt, això de sortir al vespre per la porta de l’hotel –nets i polits– i trobar-se al mig de les Rambles, rodejat de "guiris"! No és com estar a Picadilly Circus, però bé, és Barcelona.
Anar amb els nens et fa veure les coses des d’una altra perspectiva. El contrast amb la gent que passeja i els "sense sostre” que estan tirats pels racons; la brutícia de bosses d’escombraries en alguns carrers i el famós lema "bcn neta”. No tot és arquitectura per ells! A la Plaça Reial una cosa ens ha cridat l’atenció: una cua llarguíssima davant d’un Restaurant (no recordo el nom), i una pila de taules buides pels voltants. Molt bo ha d’esser aquest restaurant per prendre tanta paciència, dic jo? Un altre detall dos bars d’aquests fast-food, –juntets, com dues cases adossades– amb unes piles d’entrepans als mostradors; tots iguals, tallats perfectament i sense crostó. Que en fan dels crostons? han preguntat, (misteri). Us ho imagineu, semblava un miratge!.
Ah! m’oblidava del català, inexistent! fa una mica de feredat, sincerament. A vegades has de repetir dos i tres cops per a que t’entenguin. "Formatge?, sí formatge! como? ah queso!” (sense comentaris).
I tornant a l’habitació (per acabar-ho d’adobar), posem TV3, que en aquell mateix moment, feien un reportatge sobre els medicaments del sida: nens que no resisteixen els tractaments per mala nutrició, i moren. Tanco els ulls i veig aquella pila d’entrepans. Quina pena! molt trist, i les empreses farmacèutiques forrant-se a costa de…tothom!.
Si, sí, ja sé, i nosaltres contribuint amb aquesta societat consumista (també sense comentaris).
Com que no tot han de ser tristeses, avui cap al Tibidabo que hi falta gent!, amb el Tibibus, ha, ha! Muntanya amunt i ahhhhh -(cap a la dreta) ohhhh, (cap a l’esquerre) ahhhhh, ohhhh, ahhhhh. Desestressant i cansat també, però divertit, portant la canalla. El millor per a mi: els miralls màgics, un fart de riure! Un record que encara guardo, de quan m’hi van portar els pares –ben petita–, i anar a Barcelona era tota una epopeia!
