DISCULPES
La Ioli s’ha conservat. De totes les teves ex-nòvies –de les ex-amants no n’has volgut saber res en aquesta creuada- és la que has estimat amb una fam d’agradar més dolça, sincera. Recordes que et va rescatar després que el teu cosí Andreu –amic, company, confident d’un fotimer de desastres teus- hagués decidit deixar la vida penjada d’un garrofer sense ni una mica de literatura per fer-se el romàntic. Ell que escrivia tant i tant bé.
Et vas enfonsar. Tancadet, tancadet en tu mateix. Et va costar treure’t la crosta del damunt de tanta malura indigne. Va passar de la mateixa manera com passen aquestes coses. Un dia vas decidir que tu buscaries una palmera per penjar-t’hi i deixar enfonsat a algú. La Ioli regentava l’agència de viatges. Et va dir amb els seus pits arrenglerats, totes les ofertes possibles. I en totes les platges blanques, en tots aquells complexos simètrics destinats a mamar als tot-just-casats curts de gambals i altres originals personatges, tu hi veies aquells pits arrenglerats com a cocoters que t’havien de salvar de totes les coses dolentes.
Va ser un cafè, va ser un sopar. Va ser donar-se i donar-se de moltes maneres, fent giragonses i porcades que no es poden dir perquè no hi ha nom per l’acrobàcia del sexe veritable. Et calia treure’t l’Andreu del cap. Ho vas deixar tot en mans del cos de la Ioli. Ella va fer-se càrrec de l’Andreu i encara va tenir temps per fer-se càrrec d’aquesta pelleringa sentimental que tu eres. Va ser bonica i et va entendre. T’hi vas acostumar. Amotllar. Així que li vas prendre la mida, la vas enganyar un parell de vegades.
La Ioli et perdonava sempre. Tu, com un carallot, li ho explicaves tot cadell de gossera escapat en plena nit de tempesta. Eren glorioses aquelles absolucions. Durant un temps vas enganyar-la només per fer-te perdonar pel foc de la Ioli. Salvatge fera que no et va dir mai perquè et volia, però si que t’ho demostrà. Al final ni el joc de les confessions no va ser prou combustible i tu vas canviar d’amor.
Fa tres mesos, en una revisió rutinària, et van detectar un tumor a la clepsa. Fa tres mesos que et vas llençar a la reconquesta del plaer de totes les que un dia ja te n’havien dat. Totes van acceptar aquells encontres amb una amabilitat inaudita. En la majoria dels casos, van ser polvos gloriosos, desinhibits, fogosos, extravertits, amb fonts lluminoses, focs artificials i bengales pels nens.
La Ioli ha estat la darrera en aquest circ. Però ja no la deixaràs. T’hi has tornat a encallar. T’ho va dir ella que volia que paressis. Ella seria la que et veuria morir. I no ploraria ni res. Perquè tu a la Ioli, diu ella, li has donat moltes coses que no tenia. I tu saps que és un bon lloc on quedar-s’hi entre els seus braços. Perquè potser si que ja és hora de reconèixer que les segones parts també poden ser bones. Ara us abraceu cada nit i cada nit sembla que sigui la darrera.
I tu penses que si la mort ha donat a la Ioli tot aquest repertori de gemecs i de tocar-te nous, què no farà el dia que li diguis que fa unes setmanes que el metge et va trucar per disculpar-se: els anàlisis pertanyien a un altre pacient? Només de pensar-hi, et tornes boig!
Em pensava que estaves fotut de debò! Quin mariconàs!
Ara et llegiré sovint.
La una de la matinada i a punt de ficar-me al llit. Encara hi ha temps, però, per llegir un conte i terminar el dia amb un somriure, l'últim del dia.
¡Bon conte, David!