Rafa Xambó, Cançons
de la Memòria Trista,
Picap, 2006 (910474-02)
Una fotografia desolada dels contenidors del port
de València ocultant l’horitzó marí, al fons d’un guaret en la Punta, i un títol eloqüent i
taxatiu: Cançons de la Memòria Trista.Aquesta és
la carta de presentació escollida per Rafa Xambó per prevenir la parròquia de
les palmàries intencions que governen el seu tercer treball discogràfic: una
mena de celebració nostàlgica que no cerca l’autosatisfacció malenconiosa sinó el
nodriment de la ràbia que el sustenta i que li permet d’avançar —"que la ràbia
ens omple el sac”, confessa en un dels seus millors textos. Amb tres discos Xambó ha aconseguit, finalment,
trobar el camí que s’intuïa en el ben bé naïf Set Acústics (PM Produccions, 2002) —despullat, fervorosament primari—
i en el dispers i irregular Dies Oberts (Cambra
Records, 2003) —un disc d’al·luvió, sediment de materials fabricats en èpoques
i contextos molt distants en el temps però que, tot i això, contenia grans
cançons com "Maria Gràcia”, "Sanremo” i l’emotivíssima "Travesse la ciutat”. (continua)
El cantautor elèctric i de discurs
líric, que invoca Ben Harper, Jorge Drexler o James Taylor, ha acabat
imposant-se a l’estereotip de cantautor declamatiu i emfàtic que l’acompanyà en
la seua prehistòria allà per la dècada dels setanta, per bé que no hi renuncie
del tot als recursos que aquest estereotip proporciona —"Somnis republicans” en
seria una esplèndida mostra de la hibridació entre tots dos estils. Potser per això, Xambó canta ara millor que mai,
amb eixe punt d’arrogància rockera que el caracteritza però molt més mesurat i
matisat que en anteriors ocasions; la seua veu, a més, es beneficia dels densos
arranjaments erigits amb la complicitat d’Albert Ortega —nom crucial pel que fa
al resultat final—; uns arranjaments protagonitzats per textures electròniques administrades
cautelosament i una trama de guitarres extraordinàries fetes servir amb gust i
imaginació. Hi adduírem només dos exemples: l’slide guitar d’"A prop”, colofó immillorable d’una bella cançó
d’amor i les guitarres saturades que fan de coixí al recitat de "Bales”
—indubtablement, el millor número del disc— i que remeten a l’univers sonor del
Lou Reed dels noranta de qui Xambó ja en féu temps enrere una adaptació —"Tren
de color”, versió lliure i, tot s’ha de dir, no molt afortunada, de "Busload of
Faith” que incorporava el Ciutat
Magnètica (Picap, 1992) de Julio Bustamante.
"Bales” és un torbador poema de Txema Martínez
Inglés, poeta lleidatà subscrit, malauradament per a ell, al corrent dels
Imparables, que es gasta una poesia de gran riquesa formal i simbòlica,
articulada per una espinada d’angoixa i neguit. Tambe signa Txema Martínez la
lletra d’una segona cançó, "Dedicat”, un tema d’aires llatins creuat novament
per guitarres espesses que assumiria de bon grat Santiago Auseron/Juan Perro.
I no és l’únic poeta que hi compareix: de Marc
Granell és "Madinat-at-Turab”, altre moment magnífic conduït per aquest poema
del llibre Corrent de fons (1999), un
text d’amor i odi a València —un amor íntim i visceral que aboca a l’odi
desesperat davant la decadència física i moral d’una ciutat que sempre hem
pressentit captivadora.
La resta del disc inclou un parell de peces
recuperades del bagul de l’andana i escaientment rehabilitades —"Plou”, que ja
apareixia a Set acústics i "Imatge
quotidiana, 1974”,
cançó de la seua etapa iniciàtica que delata la precoç habilitat compositiva de
l’autor— i una versió lúdica i juganera en clau de reggae casolà del clàssic de
Toti Soler, "Em dius que el nostre amor”, més resultona en viu que en
l’enregistrament.
Llàstima que s’hi haja escapat, per motius
burocràtics, l’esplèndida revisió del tema de Woody Guthrie "Trist i sol a la
finestra” —"Little Darling (At My Window Sad And Lonely”)— que hem pogut gaudir
en les presentacions del disc en directe. Xambó assegura que la inclourà, si
s’escau, en la segona edició del disc. Esperarem amatents perquè el disc mereix
tant la cançó com la reedició.
