HOTEL DA NANG
L’habitació 535 era famosa pel client que s’hi hostatjava. Tractava a tot el servei d’habitacions amb menyspreu i mala educació. Tothom evitava de pujar a la 535. Feia un mes que havia entrat com a cambrer i de moment havia tingut sort. La meva sort es va acabar aquell mateix matí. No estava per massa brocs jo aquell dia. La nit havia estat una Michelle tota cabellera negra i un sms: "Mxré vió tda. Pqè no vns mi?”.
En trucar a la porta, una veu crida "entri”. Tot és a les fosques. Semblava que l’habitació no s’hagués ventilat en anys. Tot era ple de revistes i mobles vells. Dos televisors encesos amb el volum de veu abaixat. Les parets eren plenes de fotografies d’actors de televisió. En la penombra hi vaig advertir Ed Asner de "Lou Grant”; David Soul de "Starsky i Hutch”; Lindsay Wagner de "La dona biònica”; George Peppard de "El equipo A”... Totes les fotografies eren dedicades. No podia llegir a qui. La col·lecció era espectacular. La majoria de les sèries eren dels anys setanta i vuitanta. M’agradaven les sèries televisives, a mi.
Avançava gairebé a les palpentes per aquell museu de la televisió. L’hoste fumava assegut en un silló d’esquenes a mi. Bevia whisky. Sentia els glaçons dringar. M’hi vaig acostar. "Atura’t, Thomas”, va dir ell. "Quines notícies em portes?”, va seguir. No sabia què dir (Thomas?) "Ha estat vostè qui m’ha cridat, senyor”, vaig contestar amb un fil de veu. "Serà millor que en Tecé comenci a escalfar motors”. On havia sentit aquell nom? Sense procurar fer soroll, em vaig posar a tocar del silló. Llavors damunt la xemeneia vaig veure l’altra fotografia.
Hi havia l’actor Tom Selleck al mig. Al seu costat els també actors Larry Manneti i John Hillerman. Al darrera el també actor Roger E. Mosley. Eren els protagonistes de la mítica sèrie "Magnum P. I.”! (Thomas Magnum, Rick, Tecé i el mateix Higgins). El cor em va fer un vot. Aquell home que fumava, doncs, era algun d’aquells quatre actors. Però quin?
"El Pingüí m’ha donat la informació avui mateix”, va seguir l’home. Jo era un fan de les desventures del detectiu que conduïa un Ferrari per Hawaii. "Kenny Fighttree, de la segona companyia. Vam fer unes cerveses a Da Nang. Era un gran jugador de billar. Te'n recordes Tomy?”. Encara ara no puc dir què em va fer contestar que "sí”. El tenen a Cambodja. Vols dir que no és una bona excusa per fer una de les nostres excursionetes?”. Recordava que el Pingüí era una mena de gàngster que protegia el personatge de Rick a la sèrie, el gerent de l’exclusiu Club del Rei Kamehameha. No hi havia cap mena de dubte, doncs, que em trobava a l’habitació amb Larry Manetti!
Ningú no va saber-me donar notícia de quant de temps Manetti feia que s’hostatjava en aquell hotel. Tothom el considerava una mena de boig solitari. La sèrie eMagnum P. I.” dels vuitanta, era deutora del desastre de la guerra del Vietnam. Hawaii era una mena de paradís merescut pels que havien aconseguit escapar de la guerra. Gairebé seixanta mil americans hi van deixar la pell (Quants vietnamites?) Recordava que una de les activitats de la colla del Màgnum era anar a rescatar presoners americans encara empresonats al sud-est asiàtic. L’estètica dels vuitanta havia fet envellir la sèrie una mica. Els seus guions, però, eren magistrals. Que grans que havien estat Glen A. Larson i Donald P. Bellisario, els seus productors!
L'endemà no va ser necessari sortejar-se qui pujava a veure què volia el pesat de la 535. Em vaig presentar voluntari de seguida. En arribar al cinquè pis, la porta era oberta. La finestra de l’habitació també. El vent esbalandrava les cortines. Vaig poder veure millor més fotografies de les parets: Kate Jackson de "Los Ángeles de Charlie”; Charles Haid de "Canción triste de Hill Street”; Howie Mandel, Fiscus a "A cor obert”... Però no hi havia ni rastre de Manneti.
Damunt el silló hi havia una nota. La vaig llegir. "Thomas, espero que puguis resoldre això amb la Michelle. Hem marxat sense tu. Espero que puguem portar sa i estalvi un altre bon soldat americà”. Hi havia una postdata. "En Higgins m’ha demanat que et facis càrrec dels nois fins que arribem”. Vaig sortir al balcó. Tots els turistes de l’hotel estaven esglaiats per l’helicòpter que havia aterrat al jardinet -destruïnt la glorieta del karaoke- i de l’home que havia saltat, vestit de camuflatge, de l’habitació des d’on jo ara em mirava tot aquell desgavell.
En entrar a l’habitació, vaig recollir la fotografia de damunt la xemeneia. Vaig posar-me el mòbil a l’orella per veure si era a temps de fugir amb algú. Un parell de dòbermans dissecats em miraven, polsegosos, amb els seus ulls de vidre.
Jo, també soc un dels molts que segurament estaríen disposats a adquirir aquesta série, que amb feia passar tans bons moments.
Una de les cualitats de la série, es que no feia falta tanta violencia, ni escenes de sexe ni sang i fetge.
Gaudìa de un bon guiò, i al mès important..... distreia al pùblic fent passar un bon rato.
Salutacions a tothom
M'ha encantat el conte! Quins records! Realment està ben escrit i motiva a deixar-ho tot per acabar-lo de llegir al moment!
Xulo, de debò!