*Hi ha Montilles i Montilles: Fa uns dies, un amic em va enviar un correu recomanant-me un article de El Periódico (dissabte, 22 de juliol de 2006?), firmat pel (català d’origen anglès) Mathew Tree, i em deia �oeaquest home és un bon exemple davant del Montilla. És a dir, que un és cordobès i un altre anglès, però està molt clar quin dels dos s'estima Catalunya de debò. I no cal que es digui Mateu Arbre per demostrar el seu amor per aquesta terra que l'ha acollit. El problema del Montilla no és el seu lloc de naixement, és la seva absoluta manca de sentiment català”. Es pot dir més alt, però no més clar. Aquest és el quid de la qüestió.

L’article del Mathew Tree era aquest que transcric:

"Gibineau al Raval

Anàvem per la rambla del raval el meu company de feina i jo, un noi jove (o jove per mi; en tenia trenta-i-tants), treballador, amable, ben educat i ben plantat. De cop i volta, a propòsit de res, va mussitar: "Qué peste de gent". Sorprès, vaig fer un cop d'ull al meu entorn en un intent d'esbrinar a qui es referia. Hi havia un home dret al llindar de la seva botiga de queviures. Una dona i dues nenes caminaven a l'altra vorera. Estava a punt de preguntar-li al company per què havia dit allò quan ell va exclamar: "Que en vinguin uns quants, d'acord, però si això continua així, al cap de poc la raça catalana s'haurà acabat i aquí només hi haurà estrangers!".

En adonar-me, de cop, que el que l'havia molestat era el fet que tant l'home de la botiga com la mare i les filles eren estrangers, el vaig mirar, atònit, sobretot perquè havia fet servir la paraula raça. Fins ben entrada la dècada dels 50 era normal, a Europa, utilitzar les paraules raça i nació com si fossin intercanviables. Aquesta confusió es devia, segurament, a la persistència de les idees de l'inventor del racisme modern, el comte de Gobineau (1816-1882), les quals, havent passat pel seu moment de màxima acceptació a l'Europa de Hitler, Mussolini i Franco, encara suraven a l’aire: portaven la gent blanca de la generació dels meus avis a donar per descomptat que cultura, identitat nacional i fesomia formaven un tot indivisible.

Al llarg de les últimes quatre dècades, però, s'ha descobert que tots els humans pertanyem a una única raça; que les diferències fisonòmiques són les més superficials de totes; i que les cultures només romanen vives quan són capades d’aprofitar-se -a la seva manera, això si- de les aportacions culturals que provenen d’altres llocs.

El company, però, era la prova vivent que, malgrat aquestes descobertes, les idees de Gobineau encara ho han desaparegut. Fins i tot a Catalunya. Dic "fins i tot a Catalunya" perquè, si bé molts nacionalismes del segle XX -l'espanyol inclòs- eren amarats del racisme generalitzat del seu temps, a Catalunya, on hi ha més possibilitats de trobar un extraterrestre que un català ètnicament pur, les idees etnicistes o racistes mai no es van arrelar gaire.

Al contrari, l'anomenat model català -que prima la integració cultural i lingüística per damunt de consideracions de sang- ha estat lloat i recomanat per observadors estrangers (com ara l'analista polític Daniele Conversi i la revista Time). Es una de les raons perquè he decidit passar la resta de la meva vida en aquest país. Per tant, la meva reacció en veure un (altre) immigrant, és voler encomanar-li el meu entusiame frenètic i, fins i tot, un pel fanàtic per Catalunya, dir-li, per cumbaià que soni, "benvingut a la zona més estrafolària, fascinant i oberta d'Europa". Em va saber greu descobrir que el meu company de feina, en la mateixa situació, havia mirat l'immigrant en qüestió amb aquella barreja de por i desafiament que sol sentir davant d’una amenaça greu.

En el passat s’ha parlat d'"els altres catalans" o bé "els nous catalans" per definir els catalans que provenen de fora. Potser ja és hora d'inventar una frase semblant -"els ximples catalans", per exemple- per descriure aquells catalans de soca-rel i de tota la vida que no tenen ni punyetera idea del que fa que el seu país sigui diferent a la resta.".

*Més Montilla a la premsa: Un bon article de Manuel Cuyàs a El Punt (22.07.2007) (�oeEl candidat José Montilla”).

Partint de les previsions de futur que es desprenien del llibre �oeEls altres catalans”, de Francisco Candel -algun dia m’agradaria llegir-lo-, Cuyàs ve a dir que és lògic i natural que un �oealtre català” algun dia governi la Generalitat de Catalunya. I, que potser ha arribat l’hora que això suceeixi.

Després de fer una llarga introducció sobre Montilla, els orígens, la immigració, els altres candidats de suposat pedigrí català, etc..., tot amb molta delicadesa -com no podia ser d’una altra forma per �oela gran lupa” que està constantment controlant tot el què s’escriu sobre Montilla, no fos cas que ens sortíssim del guió de l’esquerra cosmopolita, fashion i multicultural universalista-, acaba l’escrit amb aquests dos paràgrafs:

�oeUna altra cosa és que l'electorat prefereixi un candidat nacionalista. Però ara ja entrem en les opcions polítiques de cadascú i a partir d'aquí tothom que faci el que vulgui. Montilla, ho diu ell, no és nacionalista; igual que el partit que representa. També diu que dóna per superats els debats de les essències i que es dedicarà a la gestió. Hi pot haver persones amb dret a vot que pensin que una cosa és perfectament compatible amb l'altra. Catalunya té més envergadura i ambició que un ajuntament, i en altres països del món els candidats de qualsevol partit transmeten entusiasme amb apel·lacions a l'autoestima pàtria i, sobretot, amb plans estratègics de futur. Cap on ha d'anar Catalunya dins del concert espanyol, europeu, mediterrani i mundial? Montilla no n'ha dit, de moment, res. Els altres candidats, per cert, tampoc.

Montilla no s'entretindrà gaire a parlar de grans estratègies. Ell i els seus directors de campanya pensen que per arribar a l'electorat que els interessa calen idees de força simples, clares i tangibles: seguretat, habitatge, escoles, vellesa... L'electorat que interessa a Montilla i al PSC és el que tradicionalment s'ha abstingut en les «eleccions catalanes» perquè no les senten com a pròpies. Un electorat format majoritàriament pels «altres catalans», aquells que estaven destinats a governar el país. També es deia, llavors, que la independència vindria de la mà d'aquests «altres catalans». No vindrà de Montilla, entre altres coses perquè ni hi creu ni ho vol, però estarem atents a noves emergències.”

Salut i llibertat!

Marcús