Anava a començar vacances avui, però la meva empresa ha decidit que millor comenci dijous. Així que avui i demà hauré d’omplir un munt de qüestionaris de les Sarbanes Oxley. Us explicaré una mica de què va això, en realitat, perquè molts ho haureu llegit a la premsa. Arran de l’anomenat escàndol comptable de l’empresa Enron, els diferents estaments econòmics i comptables nord-americans van decidir tancar l’aixeta de la discrecionalitat comptable.
Als EEUU (i al món anglo-saxó en general) les normes comptables i de presentació de resultats no venen dictades pel legislador oevia B.O.E.” (com passa a l’Europa continental). En aquells sistemes, els diferents actors (empreses, auditors, borsa, i també el legislador, però en més o menys igualtat de condicions que els altres) decideixen què és millor i què cal fer. Les normes legals solen ser indicatives, n’hi ha poques d’executives, són més aviat directrius a seguir. (...)
El sistema funciona (funcionava, vull dir) basat en l’autoregulació. Enron va demostrar que tanta discrecionalitat pot no ser eficient perquè obre una porta al frau. En teoria hi ha els auditors independents per verificar-ho, però tothom sap com funciona una auditoria (no dono detalls, que si no em caurà una querella...).
Bé, arran de l’Enron, el Congrés dels EEUU va aprovar la llei anomenada oeSarbanes Oxley 404” que estableix una sèrie de controls interns fortíssims obligatoris per a les empreses cotitzades a les borses nord-americanes. Aquests controls els segueixen fent les empreses mateixes i els segueixen revisant els propis auditors. La diferència és que ara cal documentar molt bé el que fas, i els auditors et revisen aquests autocontrols.
Tot comença amb uns anomenats qüestionaris de control intern, on la direcció avalua un munt (centenars, en teoria) de punts de possible frau o descontrol, i si hi ha punts febles cal presentar un pla d’acció (a curt termini) amb solucions. Els qüestionaris són de oesí / no / no aplicable”. oeNo aplicable” és quan el control proposat no té sentit perquè no existeix el possible risc, o bé perquè el tema es controla des d’algun altre lloc de l’empresa (generalment, la casa matriu).
Per defecte, totes les respostes han de ser oesí”. Si tens cinc o sis oenos”, bé, passable. Però, què passa quan en tens 30 o 50? Llavors pots fer dues coses : (1) reconèixer que tens un oeno”, i dir-ho, o (2) organitzar el sistema perquè oesembli” que és un oesí”.
En definitiva, crear una burocràcia entorn del control que justifiqui la seva realitat, sigui o no autèntica. Al final, quan la casa matriu o els auditors et verifiquin el control, el que realment verificaran és que hi ha tota una burocràcia que oeafirma” que el control existeix (papers signats, còpies per duplicat o triplicat, circuit administratiu amb dues o tres etapes...). Una merda, una pèrdua de temps... i el mateix engany que abans.
Això sí, ara és un engany molt més sofisticat i tecnificat. Per això em fan perdre un parell de dies de vacances :-)
Fa temps que vaig prometre als nois de Neopàtria un post sobre la Franja de Ponent, i hem va sortir lo de "La Franja i la granja", que no era ben be un post sobre la Franja de Ponent, bueno total que aprofitant el descans blogaire aquest que m'havia pres doncs que estava jo cercant informació, per escriure al setembre un post sobre els pobles de l'Aragó on es parla català, però un post en plan be aquesta vegada, i vet aquí que hem trobo a Neopàtria aquest missatge
Dijous 10 d'agost de 2006, a les 9.30 de la nit, a la Casa de Cultura de Benavarri, Antonio Viudas Camarasa donarà una conferència, "Defendamos el aragonés ribagorzano de Benabarre".
que en realitat a Benavarri es parla català, i hi havia també un altre missatge amb un enllaç on s'explica quin element està fet l'Antonio Viudas Camarasa aquest, que l'enllaç està escrit en aragonès de veritat, i hi diu que l'Antonio es un element de cuidadu, que s'inventa llengües, i es veu que l'Antonio diu que tot lo que es parla a l'Aragó es aragonès, sense distingir entre aragonès i castellà i català, que son les tres llengües de l'Aragó, i fins i tot s'ha inventat una acadèmia, i tan els que defensen el català a l'Aragó com els que defensen l'aragonès autèntic estan prou enfadats amb aquestes manipulacions de l'Antonio, que a mes a mes ha fet l'academia amb uns que son d'una cosa que es diu FACAO, que aquests de FACAO s'ajunten amb falangistes Democracia Nacional GAV i aixís, que també queden ben retratats, total que m'ha semblat prou greu com per trencar el meu descans blogaire, i me dit a mi mateixa "Mireia, ¿i si anessis a Benavarri a veure en directe aquest friki que es vol carregar les llengües de l'Aragó?, ¿i si ho diguessis al teu blog?", i estic fent la segon cosa i també faré la primera, que la Mireia serà dijous 10 d'agost a les 9.30 de la nit a Benavarri, que es entre Lleida i la Val d'Aran, a la conferència de l'Antonio Viudas Camarasa, qui vulgui que agafi la seva creu i hem segueixi.
http://mireiagalindo.blogspot.com/2006/08/post-urgent-la-mireia-benavarri.html
Sóc lector seu i ocasional escriptor de comentaris al seu bloc, i, a més, sap que me l'estimo molt i que té butlla per fer o dir el que vulgui al Botxí.
Sí, ja sé que aquest no és un comentari Botxí, i que desmereix molt de mi, però, què hi farem, com és un posting Sense la caputxa he de fer-hi honor i parlar amb la mà al cor (cor de botxí, gairebé inexistent).
Ara et renyo : com tens nassos de dir-nos-ho amb tant poc de temps ? Aiiiii, que si no fóra per la feinada que m'ha sortit de darrera hora em planto a Benavarri...
Petonassos. Com sempre :-)
Un petonàs fort fort, Botxí,
Mireia
"Crear una burocràcia entorn del control que justifiqui la seva realitat, sigui o no autèntica".
I per justificar la seva existència (i el sou que cobren) foten a la gent que fa feina que realment serveix per a alguna cosa.
És així, Borinotus. Amb la mà al cor.
Així justifico el meu sou, si vols (espero que també amb altres coses... :-)
Al redactat inicial hi havia algunes explicacions sobre els auditors, que he castrat de cop per entendre que em portaven de pet a una querella. Però aniré fent-vos cinc cèntims de tant en tant...
Fa pena dir-ho, però molts dels directius d'empreses (jo també) fabriquem un món inexistent que només serveix per justificar les nostres feines, i per ajudar a altres que són al voltant nostre a justificar les seves (advocats, auditors, assessors, publicistes, gent de recursos humans...).
No conec els detalls del cas Enron ni els SO aquests... Tot aquest qüestionari del que ens has parlat avui sembla dirigit a detectar punts febles dels processos interns que puguin afavorir 'petits' fraus, però a Enron el problema va ser molt més gros, oi? Vull dir, que aquesta llei sembla feta per a tranquil·litzar als petits accionistes, però res més. Quin tipus de control exerceixen els grans capitalistes? Suposo que aquests no es conformaran amb els informes dels auditors.
I ara una pregunta innocent... tu jugues a la Borsa? ;-) :-D
En resum, Enron (una empresa enorme) va fer fallida deixant en la misèria milers d'accionistes, malgrat tenia un informe d'auditoria favorable signat per Arthur Andersen (arran del qual va desaparèixer aquesta firma d'auditoria).
Arran d'això (enllaço amb el posting) van posar fil a l'agulla per assegurar-se que les empreses tenen bons mecanismes de control intern que previnguin els fraus.
Com molt bé dius, és la xocolata del lloro, així sembla que tot estarà sota control, i de fet el que es controla són coses importants, però no pas vitals. Una de les novetats (i això sí que té certa importància) és que ara els comitès de control intern depenen dels consells d'administració, i no de la direcció general (que pot voler amagar coses).
De tota manera, i malgrat les Sarbanes Oxley introdueixen alguns punts interessants, les empreses estan en mans dels directius. Els accionistes (sobre tot, els petits) no hi pinten res.
Borsa : doncs no. No hi inverteixo (encara que la paraula "jugar" és escaient, perquè és com un gran casino). Com vaig explicar, vaig ser operador de borsa fa uns anys, i conec de primera mà com funciona aquest món. No me'n refio. Ali Babà era una monja de clausura al costat dels que intervenen en aquest món.
Les anomenades "petites mans" (els estalviadors particulars) són titelles en mans de les "grans mans" (els fons d'inversió i les grans societats de borsa).
Revolució tecnològica que és fa servir de privatitzacions per substituir i fer desapareixer les despeses fixes acumulades del passat, com el fons de pensions de les grans companyies.
Companyies provinents de sectors estrategics publics, que recullen una competència monopolística amb beneficis extra-orbitants que acaba pagant l'economia global i individual de cadascú en benefici de la concentració de la riquesa en uns pocs.