Des de sectors benpensants (algunes vegades, amb bona fe de veritat) se’ns ven que això del nacionalisme és un fanatisme innecessari i dolent perquè ens enfronta a altres ciutadans pacífics, que no tenen cap altra culpa que ser diferents a nosaltres. Aquesta visió beatífica del "no nacionalisme” és falsa, com ja he escrit en anteriors postings.
El eno nacionalisme” no existeix. Tothom té un referent nacional. I aquest referent no és "el món”, el sistema solar o l’Univers creat-per-déu-nostre-senyor.
Suposem que en Josep Català fa un viatge en avió a Buenos Aires. Tindrà diferents oportunitats per demostrar la seva (a) espanyolitat, (b) catalanitat, o (c) "no nacionalisme”. (...)
1.- Seu a l’avió. L’hostessa diu les instruccions de seguretat en espanyol i anglès.
a) És normal. L’avió va de Barcelona a Buenos Aires, ho diuen en castellà, que tothom l’entén, i en anglès, idioma internacional de la navegació aèria.
b) Quina manca de respecte ! L’avió surt dels PPCC, de fet és encara sobre la pista del Prat, territori català sobre el qual té vigència l’Estatut, que diu que el català és oficial i propi.
c) Estic en desacord. Sóc "no nacionalista”, per això cal donar preferència a l’esperanto, com a mostra de bona fe i germanor universal. Després, si convé, que ho diguin en castellà i anglès, què, com tothom sap, són les llengües oficials dels "no nacionalistes”.
2.- Arriba a l’hotel. Ha d’emplenar la fitxa d’entrada. Hi ha una casella que diu nacionalitat.
a) Poso "Espanya”, no fotem. No li vindré al pobre recepcionista amb romanços.
b) Poso "Països Catalans”. Jo no sóc espanyol, ni a Barcelona ni a Buenos Aires. No tinc perquè amagar la meva veritable nacionalitat. Jo no tinc complex d’inferioritat.
c) Poso "Ciutadà del món”. Els "no nacionalistes” no tenim nacionalitat. Aquest és un concepte decimonònic absurd, totalment superat.
3.- Agafa un taxi per anar a sopar a Puerto Madero, que a l’hotel li ho han recomanat. En demanar l’adreça, el taxista li diu eche, vos sos gallego”.
a) Sí, sóc espanyol. En concret de Barcelona, acabo d’arribar-hi.
b) No, s’equivoca, jo no sóc espanyol, sóc català, malgrat parli amb un accent castellà similar al dels espanyols.
c) No, jo sóc ciutadà del món, o sigui que no sóc de cap lloc en concret. Més ben dit, sóc d’on sóc en cada moment. Miri, en aquests moments ja em sento porteño, che boludo, ¿ viste como xa hablo como vos ? Andá, xevàme al Puerto Madero, y si tenés un poco de mate me lo pasás.
4.- Tornant a l’hotel posa la tele. S’adona que hi ha el canal internacional de TVE.
a) Quina sort, tu ! Podrem veure el Telediario, si més no, i estar informats del que passa a casa nostra.
b) ¿ A veure si tenen el canal internacional de TV3 ? Hosti, doncs no, quina puta merda. Vaig a reclamar a recepció. Si no, poso qualsevol d’argentí, se’m fot quin sigui.
c) Sóc "no nacionalista”, així que només miraré canals d’abast "global”, com la CNN, la BBC World o, el millor de tots, Al Jazira. No cal posar la TVE perquè no té sentit, som a l’Argentina.
5.- L’endemà baixa al bar de l’hotel. Hi ha futbol a la tele. S’hi apropa i veu que juguen Espanya i Suècia. En veure’l, el recepcionista li pregunta amb qui va.
a) Home, amb Espanya, és clar. Sí, sóc català, però quan juga la selecció, poc o molt m’hi identifico. A més, hi juguen catalans, no ?
b) Home, amb Suècia, és clar. Sóc català. L’enemic del meu enemic és el meu amic.
c) Amb ningú, en particular. Sóc "no nacionalista” ciutadà del món. Això de les seleccions és un invent nacionalista per arreplegar fervor patriòtic malaltís i pueril, així que jo passo. Em miraré el partit neutralment, i que guanyi el millor.
6.- Quan marxa de l’hotel veu que a la factura li han escrit José en lloc de Josep.
a) Mira, tu, deixa-ho córrer, que aquí a l’Argentina això de Josep no sona bé. Què més dóna !
b) Perdoni, han escrit el meu nom amb una falta d’ortografia. Hi manca la "p” final. ¿ Em pot refer la factura ben escrita, si us plau ?
c) Això dels noms no té sentit. És normal que a cada lloc et posin el nom en la llengua pròpia. Em sembla no només normal, sinó desitjable, que em posin José a l’Argentina, Giuseppe a Itàlia, Joseph a Austràlia o Iussuf al Marroc. Els "no nacionalistes” no tenim cap llengua pròpia, així que ens va bé la de cada lloc.
No sé quanta gent coneixeu que triaria les opcions ec”. Més aviat, penso jo, tots aquests que s’anomenen "no nacionalistes” actuarien igual que els de la lletra "a”. O pitjor !!
Sense el nacionalisme català o Basc provablament no existirien els "no-nacionalistas" o "ciudadanos-del-mundo" perque això és una excusa per amagar el que realment son i que mai admetran. Son ecspanyolistes, son els Boadella, els Espada de torn els qui s'autonomenen "no-nacionalistas" que no s'atreveixen a fir el que son. No a veure jo em miro al mirall i no em meteixo ni m'invento eufemismes ni mentides puerils
Com bé dius tothom té un referent nacional, tothom te "una familia" i tothom pot fer dugues coses, trair-le o ser-li fidel
Grans "no-nacionalistes" vostès! que pel seu "no-nacionalisme" (notícia d'ahir) se'n van entestar fer les tractores dels trens TGV (l'AVE és la designació dels "no-nacionalistes") per TALGO (com a empresa "no nacionalista") en lloc de SIEMENS i així va aquesta obra, monument al desgavell, que no són capaços de fer-la rutllar. Aquest és un gran exemple de la eficàcia dels "no-nacionalistes" (perdó, "anti-nacionalista" en el seu cas). I en sap molt greu com a enginyer que en sóc.
Ah! sóc extremeny de naixement, i de nacionalitat catalana des del 1971, que la vaig adaptar amb vint-i-tres anys quan vaig arribar-hi com a immigrant (a la Segarra concretament). Tinc cinquanta-nou anys i qui ha sofert alguna que altra "agressió" indissimulada ("catalino","renegado"..) i al Baix Llobregat, lloc on hi visc, per ser catalanoparlant i extremeny d'origen n'he estat jo. Un d'aquests "ous" pronunciat per un membre del comité d'empresa d'UGT d'on jo treballava.
Per cert, no parlem de tirs...Qui són els colonialistes i qui els colonitzats? Sap qui nom mereixien els catalans que col·laboraven amb l'enemic? Consulti el DIGEC.
Sóc tant localista i tan poc "ciutadà del món" que, apart de la feina, quan puc fer vacances marxo a països fora de l'Estat. I, miri, de l'estadi nacionalista he passat a independentista com un fet natural.
Noi, com sento que vagis patint d'aquesta forma per la vida. Crec que et passa per la càrega que t'has llençat a sobre amb la teva mania de sentir-te ofès les 24 hrs. del dia amb una pel·lícula que només existeix en la teva ment.
En la psicologia moderna (conductista) es diu que la personalitat té cinc potes, com una taula de cinc potes. Han de tenir longituds --desenvolupament-- similars perquè la taula funcioni bé. Aquestes "potes" o dimensions de la personalitat són: família d'origen, família adquirida, amics, treball i interessos personals. Cap és pàtria o país. Aquestes no són dimensions de la personalitat i en tu sembla que la pàtria mítificada es la mono-dimensió.
Tots tenim unes coordenades culturals, més o menys nítides i variades. Hi ha persones que només coneixen una llengua i uns costums i hi ha qui coneix 5 o 6. He vist persones que tenen interioritzades civilitzacions (idioma + cultura) tan diferents com l'alemanya, anglesa, àrab, jueva i hispana (espanyol adquirit a Hispanoamèrica). Encara aquestes persones d'amplis horitzons personals, si viatgen, es troben en situacions de desconeixement de l'idioma local i on els locals, desconeixen els seus idiomes propis. No passa res. Es tira de cosmopolitisme i es surt del pas fàcilment.
Jo tinc com idiomes propis el català, l'espanyol, l'anglès i l'alemany. Quan vol en un avió txec he de recórrer a l'anglès per a enterarme del que diuen. Encara tinco sort que la lingua franca --l'anglès-- està entre les mevas!
En vols i trens que sorten de Barcelona escolto dir les instruccions en català --freqüentment molt macarrònic, llegit per algú que ho desconeix--.
Has d'assumir que el català és in idioma cuya importància econòmica és la que és. La coexistència amb l'espanyol --al Rosselló amb el francès--, amb un desequilibri de mides de tal magnitud fa que la majoria dels empresaris primin l'ús de l'espanyol.
Estic d'acord que un poc més de consideració envers el públic catalanoparlant no seria excessivament onerós i elevaria molt el to "civilitzat". A Catalunya, sóc partidari del bilingüisme en la comunicació comercial per decret. Tot en els dos idiomes. No el que hi ha ara que uns agredeixen als altres i els altres als uns. Suïssa és el paradigma en tot això.
Però a l'Argentina qué esperes? M'han escrit el meu nom bé en desenes de ciutats dels EU. Simplement lletrejo. Allà pots ser rus, suahili o malgaix, els importa un rave. Simplement et pregunten que com s'escriu. Tu no pots esperar que un argentí distingeixi entre Josep i José. Els d'aquí som tots "gashegos".
En fi, que et recomano relax. Take it easy. La vida és molt curta i la llet dolenta produeix càncer (seriosament). Si vols, pots veure el món bonic i la vida generosa amb tu.
Pots i has de conrear la teva cultura on té sentit. Tant de bo tinguéssim un parell d'escriptors d'èxit mundial, uns quants cantautors d'acceptació universal. Un clima cultural potent eixamplaria la influència de la nostra cultura, el seu pes acadèmic i econòmic. Aquest tipus de coses necessitem i no lamentacions inútils.
Hi ha molta ajuda estatal. Pensa en la protecció que té l'edició en català. Però com la grandària del "mercat" és el que és, ni amb diversos cosellers de "Cultura" hiper-mega-nacionalistes se soluciona la cosa. La bilbioteca municipal de Vic tindrà milers de títols en català, però ... pocs lectors i menys escriptors.
El que cap fer és tenir pebrots i fer cultura gran en català. És difícil, a llarg termini, però ... no hi ha cap altra solució. Això no ho va a fer ningú si no ho fem nosaltres.
Que no és rendible el txec, eslovac, norueg, islandès, suec, hebreu, croata...? En tots aquests idiomes puc veure la pel·licula que tinc ara al DVD. Idiomes amb menys parlants que el català. (No cal dir que en català NO la puc veure fins que TV3 hi faci un doblatge).
Una anècdota respecte els avions: Un cop viatjant amb la Csa (aerolínies txeques) la megafonia de l'avió va fer la salutació habitual en txec i anglès. Seguidament van posar una gravació de la mateixa salutació en castellà i català amb l'afegitó que demanaven disculpes perque el personal de a bord no podia atendre'ns en cap d'aquests dos idiomes. Van posar aquests avisos tant a l'anada des del Prat com a la tornada des de Praga. És evident que ningú no els obligava a fer-ho, és només qüestió de bona educació.
... constructiu.
De tota manera, el posting d'avui no pretenia ser un manual de conducta del bon català.
Només pretèn deixar en evidència la falsa neutralitat dels "no nacionalistes" i les trampes d'aquest discurs.
Per la resta, no et pensis, que puc subscriure molt del que dius (avui).
coincidiràs amb mi (encara que ahir vas dir el contrari sobre el teu bloc) en què tampoc
existeix la posició 'apolítica'. El 'no fer res' és una altra manera de
'fer' i, per tant, sempre hi ha algú que en surt beneficiat...
Per cert, la teva és una enquesta esbiaixada, però tu ja ho saps això, oi? A més, a la 5 falta una opció, 'Jo passo del
futbol'. Ah! I una qüestió pràctica pels que contestin 6c): a
l'estranger s'ha de vigilar que escriguin bé el teu nom o, en cas
d'accident, pots arribar a tenir problemes amb les companyies
d'assegurances ;-)
Apolítica : el "tansemfotisme" no és realment una posició política, però sí que estic d'acord que se'n deriven conseqüències, potser involuntàries.
Els totalitaris no admeten mitges tintes. O s'està amb ells, o contra ells.
Sapiguem identificar el que tenim davant. Si no, ho pagarem amb sang.
...i un cognom alemany, tal vegada? Dius que l'alemany és una de les teves llengües. Hi ha alguna tragèdia familiar lligada al nazisme alemany, en la teva vida? Perquè si no és així, no entenc aquesta animadversió malaltissa contra els nacionalismes... Sí que l'entenc, però m'estranya que una persona tan cosmopolita i oberta de ment posi en un mateix sac l'independentisme català (una legítima voluntat d'emancipació que és conseqüència directa de l'asfíxia econòmica, cultural, ideològica, idiomàtica, etc... a què ens sotmet l'estat espanyol des de fa segles) i el nacionalismo español secular, intolerant, espoliador i assassí. De debò no distingeixes res? En Botxí de vegades es passa i deixa anar atzagaiades de provocador, però d'aquí a anomenar-lo "nazi" com feies un dia d'aquests...
Els qui s'abstenen... Mira, hi ha una realitat, la que ens serveixen els telediarios, els telenotícies sociates, la realitat històrica, botiguera i submissa de la Convergència d'en Pujol, la realitat que es llegeix al Periódico i la que es deriva del Grup Godó, la realitat de l'Estatut gal·làctic d'en Maragall... aquesta és la realitat dels qui s'abstenen, dels qui tot els hi està bé, perquè ells guanyen els calés així, perquè és lo que hi ha, o passen de tot, perquè no hi ha res a fer.
Si fóssim en una comunitat mística oriental on la vida contemplativa és la forma més positiva d'incidir en el món, d'acord, abstenim-nos. Però resulta que som en un país al qual cada dia li neguen la seva identitat, i cada matí li administren via mediàtica la comunió solemne amb la identitat inventada que cal assumir. La realitat és totalitària, Avel·lí, i no admet mitges tintes. O estàs amb ella, o contra ella. Sapiguem identificar el que tenim davant. Si no, ho pagarem amb sang... quan se'ns acabin els diners. De moment, ho paguem en diners i en la disolució gradual de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra identitat. Estem a punt d'esdevenir ciutadans del món, tots. Amb tota la felicitat automàtica consubstancial al concepte.
El nazisme, i els altres feixismes, han estat una tragèdia descomunal per a la humanitat. I ho segueixen sent. Sense anar més lluny, aquí, a Catalunya, hi ha instal·lada una cultura de la violència política que m'avergonyeix i em molesta molt: impedir reunir-se i prendre la paraula a ciutadans que pacíficament volen fer-lo; l'insult i desqualificació a discreció, etc. En això viu l'essència del totalitarisme.
La meva animadvesió als nacionalismes em ve d'una convicció: entenc que suposen una forma profundament miop, injusta i perillosa de comprendre la realitat, que només conduïx a desastres i a fer-li la vida desagradable als quals no comparteixen la seva visió de les coses. La visió nacionalista del món és desmesurada perquè comença definint una fi suprema i un enemic d'aquesta fi suprema i acaba fent qualsevol monstruositat a l'empara il·limitada de la fi sagrada. Per als nacionalismes no hi ha barreres; la sagrada fi justifica qualsevol mitjà. Els nacionalistes viuen en una guerra sense caserna que administren lliurement. La Llei és un impediment que incompleixen amb total convicció. Si et sembla poc ... Exemples de nacionalismes criminals: NSPD alemany, Kuomintang i PC xinès, feixisme colpista espanyol (1936-1975), Partit Socialista Serbi (anys 90), ETA-Batasuna, Terra Lliure, ...
El independentisme català pot ser legítim, com qualsevol altre aspiració, si opera amb respecte a la resta de propostes polítiques o socials. Sense violència. Aquesta és la clau. Amb respecte a la Llei i l'estat de dret. Amb violència, el independentismo català em sembla el mateix que el viscut en la URSS de Stalin, l'Espanya de Franco o l'Alemanya nazi. Un horror inadmissible, sense justificació possible.
Sembla que el teu món d'enteniment clar i just de la realitat és molt petit. Si llevem Convergència, els sociatas, El Periódico, el Grup Godó, els telediaris i els telenotícias i el 73,9% de votants que va aprovar l'estatut gal·làctic, queda molt poc. Recorda, que del 20,7% que es va oposar al estatut cal restar encara als del PP. Això sí, els pocs que quedeu sóc l'avantguarda decidida que ens va a dur a la Arcadia Feliç, amb algun mal de cap.
Els totalitarismes s'identifican bé perquè tocan el Codi Civil. El que es pot i no es pot fer en l'esfera personal: vestit, opinió, costums. Abasten a la totalitat de la persona. El nacionalisme, segons va pujant de graus, es va posant cada vegada més totalitari. Entra en els hàbits personals, en la idees i la seva expressió, obliga a participar en els seus embulls, etc. Com la fi és sagrada, cal entrar a sac.
Jo no vull ser obligat a no-res que tingui a veure amb les meves decisions personals: a on vaig o m'abstinc d'anar, el que penso i el que exprés, el que faig, etc. No vaig a deixar-me abasallar per gent armada per qualssevol ideologia totalitària. Em vull mantenir lliure. El que no vol dir absent. Però, en cap cas boy-scout amb els nacionalistes del meu barri. Abans em faré del maquís anti-nacionalista del meu barri.
Aquesta visió tràgica que tens del moment històric de Catalunya no la comparteixo. Seria llarg argumentar una opinió gairebé diametralment oposada. El de l'ampolla mig plena o mitjà buida es manifesta en això de forma dramàtica. Només dir-te que em sembla que els quals teniu aquesta visió tràgica de la situació lluny de contribuir a fer país aporteu ingredients paralitzants que posen lleig el país. A la gent (estrangera) no li agrada caminar amb gent tan crispada com vosaltres. I això porta moltes conseqüències.
Que jo sàpiga a sota de l'"estanquera" o el "drapeau" hi ha amgada més sang que sota la ikurriña i no diguem ja que sota la senyera.
Estic fart que se'ns vulgui fer corresponsables morals de la mort o de les barbaritats d'altri. Que cadascú respongui pel que ha fet que aqui no hem fet res sinó que més aviat hem estat l'ase dels cops malgrat que sempre ens hem portat bé.
Estic tip de gent que ens acusa de nosequè i no bada boca contra l'establishment nacional o ideologic que te les mans tacades de sang. Que quan algú diu el que pensa i els és contrari et diuen nazi i que els estas obligant a pensar d'una determinada manera.
Ai. senyor quan cosmopolita amb poc món corregut!!!
Simplement igualtat davant la llei.
Les mateixes quantitat de lleis que m'obliguen a fer quelcom en castellà que obliguin a fer-ho en català.
Des del 1976, cada dos mesos aproximadament l'estat espanyol s'ha tret de la màniga una llei obligant-me el castellà. T'imagines el mateix nombre de lleis obligant el català?
El no-nacionalisme espanyolista no és creïble. Aquests autoanomenats no-nacionalistes volen seguir disfrutant de les lleis espanyolistes que obliguen a servir-se del castellà.
El què es demana és que s'acabi la situació de subordinació obligada. Igualtat davant la llei i prou.
Les disquisicions polítiques no són el meu fort.
Suposo que també deuen haver-hi d'altres motius per parlar d'igualtat davant la llei (acostumo a sentir-ne d'econòmiques tot i que no m'en refio gaire)
Jo simplement intentava contradir amb un exemple la teva frase "Cap a quin model de societat? La mateixa que coneixem però 'en català'?" i la teva habitual defensa de l'auto-anomenat no-nacionalisme.
De les lleis que obliguen el castellà, en Francesc Ferrer i Gironès (recentment traspassat) va fer-ne un llistat el 2002 que es troba a la web de "Contrastant"
http://www.contrastant.net/llengua/obligatori.htm
I d'això ja fa quatre anys.
aquesta pregunta de quines són les editorials catalanes que han passat
a mans forasteres.
Ha escrit sobre aquestes qüestions, i és un dels temes de les seves investigacions.
No en tinc l'adreça. (ell escriu a l'Avui) (Al Google <"Francesc Cabana" "Fundació Catalana"> dóna un telèfon).
Encara no he trobat les dades concretes, però sí un text ('Que tornin els mecenes catalans') que, si més no, ens hauria de fer reflexionar una mica (autocrítica?): si la llengua catalana s'ha degradat tant no és només culpa del 'demoni' espanyol sinó també dels mateixos catalans.
El mecenatge no té una
gran presència a casa nostra. Menys que a Madrid. Per dues raons. La primera és
quantitativa: a Madrid hi ha més multimilionaris en euros en una àrea de
Majadahonda que a Barcelona en una hectàrea -100 àrees- de Sant Gervasi i Pedralbes.
Ha estat sempre així, des que el franquisme creà les grans fortunes
madrilenyes.
La segona raó -qualitativa- és la major gasiveria dels nostres empresaris, que
inverteixen en obres d'art per a la seva col·lecció particular o que creen fons
de capital risc de molts milions d'euros.
Les accions de mecenatge eren recursos destinats a un fons perdut. El sector
privat no es pot permetre el luxe de treballar amb pèrdues i ha de buscar un
rendiment. I la rendibilitat és possible, com poden demostrar unes poques
dotzenes d'indústries culturals catalanes. Però la majoria treballen amb
recursos modestos.
Catalunya no pot tenir una indústria cultural com l'espanyola, la francesa o la
italiana. Però pot ser més ambiciosa del que és. L'acció realitzada ho demostra.
Francesc Cabana, Que tornin els mecenes catalans (http://vcarballido.blogspot.com/2005_11_27_vcarballido_archive.html)
Sobre els camins de la degradació cultural (linguística inclosa), els d'aquesta terra tenim molt a aprendre i a evitar.
Sobre el mecenatge, en Cabana les diu de l'alçada d'un campanar.
Jo que m'hi coneixo en la segona de les raons que apunta, hi afegeixo un móc a les prioritats distributives.
Dimoni