De Toni ara es diran
moltes coses. Es glosarà la seua carrera periodística, el seu paper com a
promotor de la música en català al País Valencià, la seua activitat radiofònica
pionera... Però ben bé romania oblidat —oblidat pel poble valencià de qui fou
una icona indiscutible durant els primers anys de la democràcia. (continua)
Jo no era amic seu però
la seua veu amable i càlida m’introduí en la música que es feia al meu país
durant la meua adolescència. Després vaig veure el seu nom als crèdits de molts
discos. Toni, a més de periodista, era poeta. Molts grups i intèrprets
d’aleshores cantaven les seues lletres: Paco Muñoz, "Que vos passa valencians”;
Carles Barranco, "La historieta”; Alimara i Carraixet, la "Dansa del
vetlatori”; Ximo, Pérez i Cía, "El butoni”; Lluís el Sifoner, "Les vocals”, "
El seu programa de Ràdio
Peninsular, De dalt a baix,
s’escoltava a totes les cases; era la veu que ens acompanyava a l’hora de
dinar; Al Tall, el Sifoner, Raimon, els Pavesos, Ovidi… assoliren, gràcies a
ell, una popularitat immensa, inusitada. Després vindria la propagació definitiva
de la mal anomenada "batalla de València” —insòlita batalla on només hi havia
un bàndol armat— i la dolorosa deriva socialista ofuscada en retre concessions
a la barbàrie fins que aquesta li arravatà el govern. Toni va córrer aquí la
mateixa sort que Ovidi; i per les mateixes raons: una ideologia incòmoda, una
irritant independència intel·lectual, la funesta mania d’opinar.
Arraconat, com el
moviment de
Ara, ja jubilat, gaudíem
de les seues columnes setmanals al diari Levante,
sempre pertinents i afilades, amb els enregistraments de les rondalles d’Enric
Valor que a poc a poc anava editant Paco Muñoz, i amb les seues freqüents
compareixences públiques que ens permetien plaure de la seua sàvia conversa.
Però se’ns ha mort i ara no
ens queda altre que assistir, segurament, a la reaparició d’una bona colla de
pocavergonyes amnèsics que es postularan com amics i companys de lluita i que
hissaran el seu nom com una senyera venerable. Què hi farem!
Més enllà, però, de
ditirambes necrofílics i misèries personals, només hi ha un fet punyent i inqüestionable:
la mort de Toni Mestre és una pèrdua irreparable per a la nostra cultura. El
nostre País és avui més pobre.
A la familía de Vilaweb, n'han parlat també:
Josep Blesa
Cucarella
Mails per a Hipàtia
Esclafamuntanyes
Àngel Canet
Gàlim
Avui deurien ser més rics, per què el bon mestre sap escampar la seua llavor allà on cal i s'ha multiplicat.