jpinyol |
divendres, 10 d'agost de 2012 | 16:30h
Deu anys de contes! exclama tothom, per l'escriptora Cinta Arasa
Planeta Lluç
Joan Pinyol
Editorial Aire, 2012
En tenir Planeta Lluç a les mans hem de llegir-ne la portada sencera. Sembla una qüestió òbvia, però no ho és. Si ens quedem només amb el títol, ens perdem una informació essencial del llibre. Cal aturar-nos en el subtítol, que, d’altra banda, fa agafar una espècie de vertigen: Deu anys de contes! Es diu molt aviat, però darrere –o dins- d’aquests deu anys, hi ha moltes lletres, molts pàgines escrites, molts d’aprenentatges i molta literatura. També, escrivint en la nostra llengua, molta constància i molta força. El món de les lletres, que ens fa tan feliços, no és gens fàcil, gens, i en un país tan petit, encara menys.
Llegint Planeta Lluç ve al cap la imatge d’un bufet lliure de literatura, una safata plena de tastets que, haver-ne fet un mos d’un, t’adones amb recança que gairebé ja te l’has cruspit del tot. Alhora, però, la recança és passatgera, perquè saps que, a la pàgina següent, te n’espera un altre, i un altre, com una d’aquelles barres giratòries amb diversos plats que van passant. Planeta Lluç és ben bé una d’aquestes barres giratòries en la narrativa de Joan Pinyol. I el resultat, quan has escurat la darrera de les espines del lluç, és un menú trufat de petites delícies. Hi trobem una salsa feta de tots aquells elements a què ens té acostumats el Joan Pinyol, el regust de Calders, el paladar de la narrativa breu, el bouquet del realisme màgic, un puntet de literatura de l’absurd, l’amargor de la narrativa centrada en la guerra civil, tan sentida...
El fet que no hi hagi fil conductor entre les narracions contribueix a que no es barregin entre sí, que cadascuna conservi el seu tast i, per això, en llegir-les, totes mantenen una personalitat molt ben definida.
Així, trobem personatges amb profunditat, rodons, a qui acabem coneixent força bé encara que viuen en un món fet com d’esquemes, amb comportaments potser un pèl exagerats, perquè així ens concentrem en allò que l’autor vol. No es pot no reflexionar davant d’esquemes tan clars. El Josep no es vol despertar de cap manera, i l’Eugènia ho prova de totes les formes possibles, fins que passa alguna cosa que fa que els papers es girin. Ens arribarem a entendre mai, homes i dones? En Robert té tres amants i ha d’arrossegar el pes de tres mòbils. Són els mòbils les cadenes modernes de les presons modernes que són les relacions que s’aguanten per la inèrcia? L’Ot és l’ase de tots els cops de tothom. El seu món – el nostre?- no té pietat. Ell, que en tenia tanta, l’acaba perdent. No ho vol ni veure, però.
I al costat, personatges que, com els anteriors, viuen en un món que sembla que els va massa balder, o massa estret, o que està fet d’un color que no els acaba d’escaure, i que reconeixem però no del tot. Ells, els personatges que hi viuen, sí que senten de veritat, sí que temen, sí que ploren. Ploren tant que s’han d’inventar un foc per fer fum de les penes, pateixen tant, que només una dona amb nom de flor els pot consolar però fins i tot ella s’esfuma... La vida és així, diuen. I en un altre espai de la barra giratòria, la història, la història del nostre petit i maltractat país –cada quants anys recordaven feia poc que calia bombardejar?-, tan maltractat, que fins i tot ens n’han volgut robar la memòria. I potser per això, als nostres camps, amarats de mort, barrejades amb la terra, encara s’hi poden trobar restes de soldats republicans. No és d’estranyar que un dels protagonistes de Planeta Lluç, algú prou sensible com per voler ser ocell, decideixi tancar els ulls davant de tanta ignomínia.
I, per acabar, tornem al començament. Tornem a llegir la portada sencera del llibre. Deu anys de contes!. Crec que val la pena recordar què vol dir deu anys de contes. Vol dir que ens trobem davant d’un escriptor amb una trajectòria que caldria escoltar. Tenim un país petit, no ens quedem amb una llista petita –i sovint massa repetida- d’escriptors, si us plau. Cinta Arasa
www.barcelonareview.com/revista/70/res.html#f
Planeta Lluç
Joan Pinyol
Editorial Aire, 2012
En tenir Planeta Lluç a les mans hem de llegir-ne la portada sencera. Sembla una qüestió òbvia, però no ho és. Si ens quedem només amb el títol, ens perdem una informació essencial del llibre. Cal aturar-nos en el subtítol, que, d’altra banda, fa agafar una espècie de vertigen: Deu anys de contes! Es diu molt aviat, però darrere –o dins- d’aquests deu anys, hi ha moltes lletres, molts pàgines escrites, molts d’aprenentatges i molta literatura. També, escrivint en la nostra llengua, molta constància i molta força. El món de les lletres, que ens fa tan feliços, no és gens fàcil, gens, i en un país tan petit, encara menys.
Llegint Planeta Lluç ve al cap la imatge d’un bufet lliure de literatura, una safata plena de tastets que, haver-ne fet un mos d’un, t’adones amb recança que gairebé ja te l’has cruspit del tot. Alhora, però, la recança és passatgera, perquè saps que, a la pàgina següent, te n’espera un altre, i un altre, com una d’aquelles barres giratòries amb diversos plats que van passant. Planeta Lluç és ben bé una d’aquestes barres giratòries en la narrativa de Joan Pinyol. I el resultat, quan has escurat la darrera de les espines del lluç, és un menú trufat de petites delícies. Hi trobem una salsa feta de tots aquells elements a què ens té acostumats el Joan Pinyol, el regust de Calders, el paladar de la narrativa breu, el bouquet del realisme màgic, un puntet de literatura de l’absurd, l’amargor de la narrativa centrada en la guerra civil, tan sentida...
El fet que no hi hagi fil conductor entre les narracions contribueix a que no es barregin entre sí, que cadascuna conservi el seu tast i, per això, en llegir-les, totes mantenen una personalitat molt ben definida.
Així, trobem personatges amb profunditat, rodons, a qui acabem coneixent força bé encara que viuen en un món fet com d’esquemes, amb comportaments potser un pèl exagerats, perquè així ens concentrem en allò que l’autor vol. No es pot no reflexionar davant d’esquemes tan clars. El Josep no es vol despertar de cap manera, i l’Eugènia ho prova de totes les formes possibles, fins que passa alguna cosa que fa que els papers es girin. Ens arribarem a entendre mai, homes i dones? En Robert té tres amants i ha d’arrossegar el pes de tres mòbils. Són els mòbils les cadenes modernes de les presons modernes que són les relacions que s’aguanten per la inèrcia? L’Ot és l’ase de tots els cops de tothom. El seu món – el nostre?- no té pietat. Ell, que en tenia tanta, l’acaba perdent. No ho vol ni veure, però.
I al costat, personatges que, com els anteriors, viuen en un món que sembla que els va massa balder, o massa estret, o que està fet d’un color que no els acaba d’escaure, i que reconeixem però no del tot. Ells, els personatges que hi viuen, sí que senten de veritat, sí que temen, sí que ploren. Ploren tant que s’han d’inventar un foc per fer fum de les penes, pateixen tant, que només una dona amb nom de flor els pot consolar però fins i tot ella s’esfuma... La vida és així, diuen. I en un altre espai de la barra giratòria, la història, la història del nostre petit i maltractat país –cada quants anys recordaven feia poc que calia bombardejar?-, tan maltractat, que fins i tot ens n’han volgut robar la memòria. I potser per això, als nostres camps, amarats de mort, barrejades amb la terra, encara s’hi poden trobar restes de soldats republicans. No és d’estranyar que un dels protagonistes de Planeta Lluç, algú prou sensible com per voler ser ocell, decideixi tancar els ulls davant de tanta ignomínia.
I, per acabar, tornem al començament. Tornem a llegir la portada sencera del llibre. Deu anys de contes!. Crec que val la pena recordar què vol dir deu anys de contes. Vol dir que ens trobem davant d’un escriptor amb una trajectòria que caldria escoltar. Tenim un país petit, no ens quedem amb una llista petita –i sovint massa repetida- d’escriptors, si us plau. Cinta Arasa
www.barcelonareview.com/
Sort i una forta abraçada!
Vicenç