Ves per on! Mentre els recursos naturals eren un instrument per fer negoci, el dogma neoliberal (contra els economistes clàssics, les lleis de la física i el sentit comú) predicava que els anomenats "serveis ambientals" eren perfectament substituïbles per capital i, en conseqüència, il·limitats. És a dir, que a efectes pràctics, eren infinits els minerals de les mines, la fusta dels boscos o la capacitat de l'atmosfera i els mars d'assimilar contaminació.
Però, ara resulta que la el medi ambient ja no és una eina sinó el propi objecte de negoci. És a dir, la nova mercaderia sobre la que es fonamenta la fugida cap endavant de l'economia especulativa financera després de saquejar l'habitatge i l'alimentació. Llavors, com per art de màgia, gràcies a la seva privatització i reconversió en "mercats lliures", els "serveis ambientals" passen a ser convenientment escassos i per tant explotables.
Aquest gir copernicà en la ideologia neoliberal quant al medi ambient destrueix els principis i la lògica del seu discurs quant a producció, consum i creixement infinit. Però, ells fan com si res, tot demostrant que en última instància el neoliberalisme no és sinó la retòrica cínica que empra l'aristocràcia moderna per justificar la llei del més fort.
Altra qüestió és que els capitalistes de tot això en vulguen dir ara "economia verda", igual com anomenen "flexibilitat" a la precarietat, "reformes" a les retallades o "copagament" al repagament. Es tracta d'una perversió evident del llenguatge, atès que aquesta "economia verda" de tall neoliberal en cap cas correspon al programa de l'ecologisme polític que entén l'economia verda com l'encaix de la sostenibilitat ambiental amb la justícia social.
En aquest sentit, no s'entén com des de certa esquerra s'assumeix de manera acrítica el sentit pervers del concepte d'economia verda. L'aristocràcia financera no podria haver trobat un aliat millor en la guerra pel llenguatge. Per què no anomenar-ho directament, per exemple, "privatització ambiental"?
Però, ara resulta que la el medi ambient ja no és una eina sinó el propi objecte de negoci. És a dir, la nova mercaderia sobre la que es fonamenta la fugida cap endavant de l'economia especulativa financera després de saquejar l'habitatge i l'alimentació. Llavors, com per art de màgia, gràcies a la seva privatització i reconversió en "mercats lliures", els "serveis ambientals" passen a ser convenientment escassos i per tant explotables.
Aquest gir copernicà en la ideologia neoliberal quant al medi ambient destrueix els principis i la lògica del seu discurs quant a producció, consum i creixement infinit. Però, ells fan com si res, tot demostrant que en última instància el neoliberalisme no és sinó la retòrica cínica que empra l'aristocràcia moderna per justificar la llei del més fort.
Altra qüestió és que els capitalistes de tot això en vulguen dir ara "economia verda", igual com anomenen "flexibilitat" a la precarietat, "reformes" a les retallades o "copagament" al repagament. Es tracta d'una perversió evident del llenguatge, atès que aquesta "economia verda" de tall neoliberal en cap cas correspon al programa de l'ecologisme polític que entén l'economia verda com l'encaix de la sostenibilitat ambiental amb la justícia social.
En aquest sentit, no s'entén com des de certa esquerra s'assumeix de manera acrítica el sentit pervers del concepte d'economia verda. L'aristocràcia financera no podria haver trobat un aliat millor en la guerra pel llenguatge. Per què no anomenar-ho directament, per exemple, "privatització ambiental"?
