norge |
dijous, 21 de juny de 2012 | 14:46h
Torno a estar a l'atur i per tant torno a sentir en primera persona la angoixa que això comporta. Neguit, incertesa pel futur més pròxim, interrogants que papallonegen fent sum-sum al voltant del cap. Diuen que quan una porta es tanca, s'obre una finestra. És la frase que més m'he sentit dir aquests darrers dies i, potser degut a la necessitat de sucre, me la estic prenent a base de cullarades soperes.
Com que tinc temps, ara, torno a escriure molt, a dibuixar molt i a llegir moltíssim. I no obstant els interrogants segueixen papallonejant, perquè em costa molt concentrar-me i deixar de banda les pors. Segons tots els manuals del perfecte psicòleg "és un clar exemple del complexe d'estruç", i no puc estar-hi més d'acord, en part. La ficció és un gran lloc on refugiar-se quan el món esdevé tan cruel i insuportable. El mateix Tolkien fugia de la cruesa de la primera i la segona guerra mundial. El mateix els passava a Lewis Carroll i a C.S. Lewis, autors d'Alícia al país de les meravelles i Les Cròniques de Narnia. Però mentres que en aquests móns normalment acaba triomfant la justícia, l'amor i l'amistat, què passa a fora? Doncs passa tot el contràri. Segur que moltes veus criticaràn la "passivitat" d'aquests que trobem en la ficció un ungüent balsàmic per alleugerir les ferides que se'ns inflingeixen a fora. Però he de dir, a favor nostre, que viure als dos móns és possible, i que es pot lluitar en diverses batalles alhora. No és un refugi, és una torreta. Defensar-se també és lluitar. Seguir viu, mantenir l'actitud crítica i rebel, no és com ser la tropa d'assalt, però certament és tan lícit com ho són el missatger, l'escuder o el mariscal.
Llegeixo i escolto dir darrerament a alguns tertulians i certs polítics de dretes amb molta barra, que estem instal.lats en la cultura del No. I cada cop agafo el diccionàri i miro si, mentres dormía, han canviat la definició de la paraula demagògia. I no, penso. Encara no l'han canviat. Aquest meravellós joc de paraules sorgit del Thin(k) Tank d'algún partit ultraconservador pretén desprestigiar una actitud molt legítima i antiga de la espècie humana: rebelar-se contra les injustícies i la opressió, defensar els drets. Fins no fa tant, a la població no se li permetía opinar. Fins no fa pas tant a la població d'aquest país no se li permetía votar. Alguns coincidirem que aquest circ anomenat democràcia és millor que La Casa dels Horrors en la qual vivíem fa mig segle. Però el miratge de que vivím en una societat plenament democràtica on el poder resideix en el poble, desapareix davant dels nostres ulls. I en el seu lloc veiem una societat amb molt de pus a la cara, amb una gran panxa fofa autocomplaent i uns braços i cames sense múscul, amb simptomes flagrants de desnutrició. La societat catalana va passar mig segle instalada en la cultura del No: no tens drets, només deures, no ets català, ets espanyol, no parlis en català, no reivindiquis res, no exigeixis, no demanis, no opinis, no pensis. I avui en dia seguim sentint que vivim en la cultura del No. Ens diuen no, no i no. I no només des d'allà. També ens ho repeteixen des d'aquí els que només esperen que diem amén, o en el seu defecte un Sí. Els qui ostenten el poder són els de la cultura del No. Les seves respostes cap al poble sempre són No. La nostra cultura (pervertida paraula) és la cultura del Prou.
En fi. Vi ses. Ha det bra.
Com que tinc temps, ara, torno a escriure molt, a dibuixar molt i a llegir moltíssim. I no obstant els interrogants segueixen papallonejant, perquè em costa molt concentrar-me i deixar de banda les pors. Segons tots els manuals del perfecte psicòleg "és un clar exemple del complexe d'estruç", i no puc estar-hi més d'acord, en part. La ficció és un gran lloc on refugiar-se quan el món esdevé tan cruel i insuportable. El mateix Tolkien fugia de la cruesa de la primera i la segona guerra mundial. El mateix els passava a Lewis Carroll i a C.S. Lewis, autors d'Alícia al país de les meravelles i Les Cròniques de Narnia. Però mentres que en aquests móns normalment acaba triomfant la justícia, l'amor i l'amistat, què passa a fora? Doncs passa tot el contràri. Segur que moltes veus criticaràn la "passivitat" d'aquests que trobem en la ficció un ungüent balsàmic per alleugerir les ferides que se'ns inflingeixen a fora. Però he de dir, a favor nostre, que viure als dos móns és possible, i que es pot lluitar en diverses batalles alhora. No és un refugi, és una torreta. Defensar-se també és lluitar. Seguir viu, mantenir l'actitud crítica i rebel, no és com ser la tropa d'assalt, però certament és tan lícit com ho són el missatger, l'escuder o el mariscal.
Llegeixo i escolto dir darrerament a alguns tertulians i certs polítics de dretes amb molta barra, que estem instal.lats en la cultura del No. I cada cop agafo el diccionàri i miro si, mentres dormía, han canviat la definició de la paraula demagògia. I no, penso. Encara no l'han canviat. Aquest meravellós joc de paraules sorgit del Thin(k) Tank d'algún partit ultraconservador pretén desprestigiar una actitud molt legítima i antiga de la espècie humana: rebelar-se contra les injustícies i la opressió, defensar els drets. Fins no fa tant, a la població no se li permetía opinar. Fins no fa pas tant a la població d'aquest país no se li permetía votar. Alguns coincidirem que aquest circ anomenat democràcia és millor que La Casa dels Horrors en la qual vivíem fa mig segle. Però el miratge de que vivím en una societat plenament democràtica on el poder resideix en el poble, desapareix davant dels nostres ulls. I en el seu lloc veiem una societat amb molt de pus a la cara, amb una gran panxa fofa autocomplaent i uns braços i cames sense múscul, amb simptomes flagrants de desnutrició. La societat catalana va passar mig segle instalada en la cultura del No: no tens drets, només deures, no ets català, ets espanyol, no parlis en català, no reivindiquis res, no exigeixis, no demanis, no opinis, no pensis. I avui en dia seguim sentint que vivim en la cultura del No. Ens diuen no, no i no. I no només des d'allà. També ens ho repeteixen des d'aquí els que només esperen que diem amén, o en el seu defecte un Sí. Els qui ostenten el poder són els de la cultura del No. Les seves respostes cap al poble sempre són No. La nostra cultura (pervertida paraula) és la cultura del Prou.
En fi. Vi ses. Ha det bra.
El nostre problema (un d'ells) com a poble, com a nació és que som reactius. O diem prou o diem no però sempre com a resposta. A base de reaccions és dificil construir res. La prova? Fa uns dies repassava posts antics de fa cinc o sis anys i ja llavors parlavem (tu, jo, altres) de cap a on anava la societat, de com petaria tot i de com de cofoia estava la gent i que això ho pagariem tots. Doncs ja ho tenim. Ara tothom es queixa.
Conec ja tanta gent que està marxant .....
Demà una mica de gresca no anirà malament.