Noms propis: Neus Canyelles
Per Miquel López Crespí, escriptor
El maig de 1998 Neus Canyelles publicava el seu primer llibre: Neu d'agost: un llibre de memòries, editat en la col× lecció "Zitzània" d'editorial Di7. L'obra havia guanyat el Premi Bearn de Narrativa 1997, i de l'autora només se sabia que treballava per a l'Editorial Olañeta. Neu d'agost, aparegut com un llamp de claror dins el somort panorama literari mallorquí, esdevenia un fet excepcional en aquell final de segle XX aclaparat per la ferotge mundialització imperialista. De seguida que vaig acabar la lectura del primer llibre de na Neus vaig comentar amb alguns amics que em semblava un llibre que faria -ja ha fet!- el mateix efecte que va fer, per posar un exemple, el poemari El dolor de cada dia de Jaume Vidal Alcover editat l'any 1957 (malgrat fos escrit entre 1949 i el 1951) i la novel× la Míster Evasió (1969) de Blai Bonet. Talment com aquestes obres de Jaume Vidal Alcover i Blai Bonet ajudaren en el seu moment a obrir el pansit panorama literari illenc, així Neu d'agost, de Neus Canyelles, iniciava la renovació a fons de tota una herència literària en mans, encara!, del que s'ha anomenat "la generació dels anys setanta".
Dins la nostra literatura hi ha moments d'especial interès per la ruptura i renovació que representen envers el passat. La poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (en la lectura de la qual ens hem alletat) significà, malgrat la mort prematura del poeta, aquest moment d'especial inflexió que obri portes tancades. I així com els primers poemaris de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart ajuden a anar fugint de certes concepcions estantisses de l'Escola Mallorquina, les novel× les dels anys cinquanta i seixanta de Blai Bonet (El Mar, premi Joanot Martorell 1956; Haceldama, 1959 i Judas i la primavera, Premi Ciutat de Barcelona 1963 i sobretot Mister Evasió) contribueixen amb el mateix efecte dins del camp de la narrativa massa fermada encara (malgrat la seva vàlua indiscutible) a l'herència de Gabriel Maura, Salvador Galmés i el contradictori esperit de Llorenç Villalonga.
Aquest efecte de ruptura, d'"inici de 'nova època'" em vengué al cap de seguida que vaig acabar de llegir Neu d'agost. Pensem que, si en la seva joventut creativa, l'impuls renovador de Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet i Josep M. Llompart es veia aturat pels guardians de l'ortodoxia de l'Escola Mallorquina (aquella adoració a Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, especialment!), els narradors actuals viuen encerclats pel pes (decisiu en la construcció de la novel× la mallorquina del segle XX) de Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà, Antoni Serra, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Carme Riera o Miquel Àngel Riera, per parlar només d'alguns noms prou coneguts i estudiats. La posterior publicació d'Els vidres nets i altres contes (setembre 2002) a Calima Edicions de Ciutat de Mallorca m'ha confirmat encara més aquesta primera valoració de l'aportació de Neus Canyelles a la nostra literatura. [Continuar]
Neus Canyelles no sols fa seva la rica experiència de la narrativa nord-americana. Sovint i, des d'angles ben diversos, ens aporta un to equilavent a un Kafka o un Joyce dels nostres dies. Neus Canyelles reflecteix de forma magistral tota la buidor de la postmodernitat. És la generació posttransició, els joves alletats en la nova societat "democràtica" sorgida dels pactes amb els franquistes reciclats i tota mena d'oportunistes i vividors del romanço. Ara som ja ben lluny del relat talment com l'entengueren Balzac, Tolstoi o Dostoievski. I a milers de quilometres de la concepció de literatura sorgida del Congrés de Cultura Catalana: aquella literatura nacional-popular a l'estil gramscià que tant engrescà els escriptors de la meva generació (Jaume Fuster, per citar un personatge emblemàtic dins d'aquesta línia). La generació de Neus Canyelles (recordem que va néixer l'any 1966 quan nosaltres ja en feia tres que patíem regularment els brutals interrogatoris de la Brigada Social de la dictadura i de la Guàrdia Civil) no ha tengut la necessitat subjectiva i vital d'entendre la cultura com un aspecte més de la lluita cultural per la llibertat de la humanitat (el combat contra la banalitat burgesa dominant). La qual cosa no vol dir que la literatura de Neus Canyelles no sigui un esmolat estri de subversió Ben al contrari: nosaltres pensam que, en la conjuntura actual, és el fals ruralisme, la repetició de tòpics culturals, els vicis heretats de la generació dels anys setanta (l'adaptació al poder de molt d'ells; la manca d'investigació formal; el seguidisme vers els falsos camins marcats pels "mestres"...) és el que més perjudica la literatura mallorquina contemporània.
En Neu d'agost i en Els vidres nets ens trobam ben lluny del clàssic argument de tota novel× la convencional. Neus Canyelles a través de les seves vivències ens descriu un món íntim amb tendència a l'infinit. La tècnica del monòleg i el dietari hi són omnipresents. El temps s'utilitza de forma sincopada (em recorda algunes composicions d'Eisler escrites en els anys vint, en la República de Weimar) i, més que res, hi trobes en cada una de les pàgines que comentam l'efecte del cinema contemporani amb tots els seus talls i canvis d'enfocament en l'acció de l'omnipresent personatge (na Neus) que domina l'escena.
Sovint l'escriptura de Neus Canyelles em recorda Proust: aquest defugir el temps concret, no saber mai els dies, mesos, anys en els quals es desenvolupa l'acció. Negació del temps? Aquí, en aquesta escriptura sincopada importa el caràcter directe d ela vivència, la recerca del temps esvanit, l'amor perdut. Tot plegat és una literatura que ens allunya d'un passat literari massa ruralista i de vulgar naturalisme que no ha paït encara les troballes de l'art modern (el cubisme, l'expressionisme, el futurisme, el surrealisme...). Un article que disposa d'un espai tan petit com aquest no pot aprofundir gaire en les suggerències que ens aporten els llibres de Neus Canyelles, però, evidentment, la crítica especialitzada hi té un bon camp per a l'estudi i la investigació.
(10-II-03)
