Et volia dir una cosa, però no sabia com  va seguir.  Vaig demanar-te d’entrar al teu grup per poder fugir de la Cate.  Sabia que vosaltres treballàveu els caps de setmana i a les nits, i era la millor excusa.  M’ho deia sense alçar la vista.

A veure, Mike... m’estàs dient que has arribat a sortir amb la Cate ?????  Vols dir, amb la Cate del departament del costat ?????  Era impossible que ningú, i menys un mitja merda com el Mike, totalment insuls i vulgar, hagués aconseguit de sortir amb la Cate.... i, a sobre, l’hagués deixada !!!!!!!!

La Cate és insuportable.  Tu no la coneixes.  Tu creus que és només allò que veus, però no la coneixes de res.  Certament, jo no la coneixia de res...  I en Mike va seguir parlant com si de cop i volta hagués llevat el tap d’una banyera plena d’aigua.

La Cate necessita contínuament homes al seu voltant.  Homes que li diguin que és la millor, la més bufona, la més desitjada.  Homes que vagin a veure-la immediatament quan ella despenja el telèfon.

Però sortia amb tu, m’estàs dient....   Tot això era increïble.  La Cate no pot tenir un sol home.  Sempre m’ho ha dit, això, �oejo no sóc dona d’un sol home”.  Al començament jo ho aguantava perquè, collons, sortia amb la Cate !!  Pensava que era un preu que havia de pagar.  Però després t’hi afartes.  Et truca una nit per passar-la amb tu, i saps que la tarda ja l’ha passada amb un altre.

Escolta, Mike.... això dels dissabtes, és veritat, aleshores ?  Sí.  És molt més que no et penses.  Sempre hi ha sarau.  És una mena d’obligació.  No podíem fer cap cosa normal al cap de setmana, sortir de viatge, fer un sopar....  No.  Sempre era �oeparty”, festassa.  Beguda a dojo, i després sexe.  La veies cardar amb un altre paio davant teu, perquè ella és així.  Un dia ho aguantes, i dos, i tres...  Després quan tothom marxava se m’arrapava plorant i jurant-me que m’estimava a mi sol.  Però això no és una relació de parella.

Reconec que jo al·lucinava quan sentia aquella història.  Però no dubtava de la seva sinceritat.  El Mike estava al límit de plorar.  Aleshores em va dir el que fou més colpidor per a mi :

Saps.... la Cate està sola.  Totalment sola.  No té amigues.  Hi ha un parell de noies que li fan la pilota i pul·lulen al seu voltant per veure què en treuen, però no té a ningú de debò.  La Cate és una histèrica que només vol ser el centre d’atenció de tothom, perquè ningú no se la pren seriosament.  Ningú no li fa cap mena de cas.

La Cate, sola....  Prou sola com per a cercar en el sexe allò que no trobava amb una relació normal d’amistat, o de parella, o de companyonia a la feina...  Veient que el Mike se m’havia sincerat d’aquella manera vaig gosar de preguntar-li :  Com t’ho vas fer per arribar a sortir amb ella ?  Deu haver estat molt difícil !

Fou l’únic somrís que va sortir dels seus llavis aquella nit.  No, home, no...  Cap home se li atansa, què et creus ?  Als bars, sí, un munt.  Però, ¿ quants tios normals coneixes que li hagin demanat mai per anar a fer un volt després de la feina, o l’hagin convidada a prendre una cervesa o anar amb ells d’excursió ?

Hosti, tu.... tenia raó....  Després de mesos de treballar amb ella, no tenia coneixement de ningú amb prou collons de demanar-li per anar a fer un tomb !!  Senzillament, ni ens ho plantejàvem.  La Cate era �oepunt i apart”.  Per a tothom.  Qualsevol a qui li haguessis dit que pensaves convidar la Cate després de la feina t’hagués pres per boig.  No recordo haver parlat mai amb la Cate....

No he tornat a tenir cap Cate, cap Cindy Crawford perfecta, aclaparadora, anguniosament incòmoda ...  Però la història que em va explicar el Mike aquella nit d’hivern m’ha fet pensar molts cops.  En tot el que assumim erròniament sense qüestionar.  En les oportunitats que no hem exercit per manca de coratge.  En l’engany de la imatge glamurosa.