EL ACOSO MORAL. El maltrato psicológico en la vida cotidiana
Marie-France Hirigoyen
Títol original: Le barcèlement
moral
Editorial Paidós (1999) 17ª edició
Traduït per Enrique Folch González
ISBN: 84-493-0705-8
Aquest llibre va arribar a les meves mans fa unes setmanes. Me’l va portar una bona amiga (gràcies, Laura!) després d’algunes xerrades entre nosaltres en clau personal: com desfer-se de la forta càrrega psíquica (amb el conseqüent desgast físic i anímic) que comporten certes situacions familiars; la dificultat de saber reconèixer un vampir emocional en l’home del qual t’has enamorat; les (cada cop) més difícils relacions socials a la feina, etc. Jo no coneixia aquest títol, tampoc a l’autora. Em poso amb la ressenya tan bon punt he acabat de llegir-lo. Són molts els pensaments i els sentiments que m’ha despertat aquesta lectura...
***************
Este libro llegó a mis manos hace unas semanas. Me lo trajo una buena amiga (¡gracias, Laura!) después de algunas charlas entre nosotras en clave personal: cómo deshacerse de la fuerte carga psíquica (con el consecuente desgaste físico y anímico) que comportan ciertas situaciones familiares; la dificultad de saber reconocer un vampiro emocional en el hombre del que te has enamorado; las (cada vez) más difíciles relaciones sociales en el trabajo, etc. Yo no conocía este título, tampoco a la autora. Me pongo con la reseña tan pronto acabo de leerlo. Son muchos los pensamientos y los sentimientos que me ha despertado esta lectura...
(...)
Traducción automática al castellano con Internostrum
Segons he llegit a la contraportada
del llibre (que reprodueix parcialment una ressenya de Tiempo), Marie-France
Hirigoyen és una psicoanalista francesa que ha estudiat Victimologia als
Estats Units ('una rama de la Criminología que analiza las secuelas
psíquicas en las personas que han sufrido atentados o agresiones diversas, y
las posibilidades de ofrecerles ayuda'). El web de Marina Parés
(http://www.acosomoral.org/)
ens permet ampliar una mica més aquesta informació: Hirigoyen és una metgessa
especialitzada en psiquiatria, psicoanàlisis i psicoteràpia familiar.
Aquest mini-currículum acompanya els
aclariments que l’autora farà més tard sobre el seu llibre. Qualsevol situació,
qualsevol conflicte, és sempre susceptible de ser analitzat des de diferents
angles i des del punt de vista, forçosament diferent també, de qualsevol dels 'actors' que hi intervenen. En aquest cas, Hirigoyen es posiciona al costat
de les víctimes, de les persones que pateixen les terribles conseqüències
de la violència exercida per altres persones, altres éssers humans, en les
seves relacions de parella, familiars, escolars o laborals. Un fenomen del
qual, desgraciadament, hem sentit i sentim parlar molt darrerament i que també
coneixem com a mobbing i bossing. Un fenomen que, tot i que és el
suficientment subtil (pervers, en paraules de l’autora) com per a passar
desapercebut, pot arribar a desestabilitzar a la víctima portant-la a una
espiral depressiva, a altres trastorns mentals i, fins i tot, al suïcidi.
L’obra està dividida en tres grans
parts: la violència perversa en la vida quotidiana, la relació perversa i els
seus protagonistes i, finalment, les conseqüències per a la víctima i el
possible suport psicològic. Tot això sembrat de molts casos clínics amb què la
psiquiatra s’ha anat trobant al llarg de la seva carrera professional.
Efectivament, l’anàlisi que fa Hirigoyen de tot els
processos de l’assetjament respon, encara que també consideri alguns elements
psicosocials (competitivitat, la por a perdre la feina, etc), a un plantejament
psicològic individualista, responsabilitzant a les persones de les seves
conductes: l’agressor, el comportament del qual 'no proviene de un trastorno
psiquiátrico sino de una fría racionalidad'; l’agredit, que acaba per
perdre la seva identitat i la seva credibilitat pública a causa de les
maniobres desestabilitzadores del seu enemic; els pares, que no sempre accepten
l’arribada d’un fill no desitjat o que fan servir els fills com a moneda de
canvi en el moment de divorciar-se; els companys de feina, passius davant
aquest trist espectacle, per por o per
un gaudir sàdic fonamentat en què això 'Es el reino del individualismo y del
«allá se las componga cada cual»'; el cap, que enfrontant a dos col·laboradors, aconsegueix
tenir-los controlats a tots dos; les empreses, que depenent del seu estil de
direcció, pequen de negligència o de fomentar aquestes pràctiques; la societat,
ja que 'Con el pretexto de la tolerancia, nos volvemos indulgentes', etc.
Històries individuals que m’han anat copejant, no
només per la seva cruesa, sinó també pel sentiment d’impotència i d’amargura
que em trasmeten davant una realitat que sembla que no ens quedi més remei que
acceptar (i aprendre a torejar, a dominar, a recuperar l’equilibri; Hirigoyen
ens orienta sobre com fer-ho) com a inherent a la societat moderna actual. Si
més no, aquest llibre ens hauria d’ajudar a comprendre el patiment de moltes
persones i a implicar-nos més en aquest tipus de situacions.
L’assetjament moral, els maltractes psicològics, el mobbing, el bossing.
Un tema en el qual miraré d’aprofundir també des d’altres perspectives
psicològiques. En tornaré a parlar aviat...
Reyes
Juliol 2006
ENLLAÇOS I NOTÍCIES RELACIONADES AMB AQUEST TEMA:
·
23-05-06: Naix la FEDALE, la Federació
catalana d’associacions contra l’assejament laboral i escolar. Nota
lliurada als mitjans de comunicació el passat 21 de juny http://www.sedisem.org/fede_cat.htm
·
Més d’un 20% dels treballadors
catalans pateix assetjament laboral Eldebat.com, edició 298
(24-06-06) http://www.eldebat.com/default.asp?codigo=28321&fecha=24/06/2006
· TV3, dossier Mobbing del programa Bon dia, Catalunya (07-05-03) http://www.tvcatalunya.com/bondia/mobbing07052003.htm
El mobbing a la feina és horrorós. L'he vist i viscut de molt de prop i els seus efectes són devastadors en la persona.
Et donaré una altra perspectiva de la qual se'n parla poc : el mobbing entre directius i els seus efectes. Per tal de tenir més notorietat, més poder, per fastiguejar el "contrari" hi ha gent que difama, que menteix, que saboteja el treball, que amaga informació que l'altre necessita, que pacta amb un subordinat de l'altre que espiï al seu favor...
Mentre queda "entre iguals", mira, són putades i prou amb les que has de viure-hi. Però sovint l'assetjador troba un punt feble per fer mal al seu "enemic" : els col·laboradors i subordinats del contrari.
Sovint un director no pot "fer res" dràstic contra un altre director... però sí que pot fer-ho contra persones de nivell més baix, que potser tenen relació o dependència del seu "enemic".
M'he trobat, he viscut, casos dramàtics d'altres directius que per fer-me putades a mi el que han fet és massacrar o fer la vida impossible a col·laboradors meus (sovint noies, val a dir). No només és injust perquè el mobbing és injust, sinó a més la sensació de doble injustícia, de trobar-se enmig d'una guerra que no és la teva, de saber que et fan mal a tu perquè, de fet, voldrien fer mal a un altre que està per sobre, però com a ell no poden... pringues tu.
He tingut noies hores plorant, volent dimitir, atacades dels nervis, amb problemes amb els seus xicots o marits a causa del seu estat... Et puc dir que és dels assumptes que més m'han fotut en la meva vida professional, perquè quan se'm volen follar a mi directament, bé, és cosa meva, jo ja em sé defensar... però que utilitzin els meus col·laboradors com a "ninos de vudú" em genera un malestar immens.
Ja m'he desfogat.
I no només és una doble injustícia, com tu dius. No sóc cap experta, però a mi em sembla un mobbing doble: pateix el teu col·laborador i pateixes tu. Ho dic perquè suposo que tu (que t'impliques personalment amb el teu equip, no sempre és així) també t'enfrontes a una situació sense sortida. També tens les mans lligades... Evidentment, els danys no són els mateixos, però no per aquest motiu deixa de ser un mobbing.
No pateixis, no esgotaràs els bytes reservats a "comentaris" ;-)