No deixa de ser un alleujament que, enmig de discursos com el de que ‘cal salvar la banca a qualsevol preu’, la Comissió Europea demani que els bancs i banquers assumeixin les seves responsabilitats. És indispensable limitar el risc que corren els bancs i regular l'activitat financera d'una vegada per sempre. Però la proposta de la Comissió, com de costum, és "too-little-to-late", és a dir, arriba tard i es queda curta. La proposta de reestructuració del sistema financer respon a acords del G20 adoptats el 2009 i recentment avui hi ha un replantejament sobre la situació dels bancs europeus.
És important destacar que quan la Comissió parla de rescat a un banc obre la possibilitat d'imposar una quitança als creditors o pèrdues als accionistes. És a dir, que el Sr. Rato hauria de retornar els milions que es va portar de Bankia. D'altra banda, és hora que el Banc d'Espanya presenti una proposta concreta de reestructuració del sistema bancari diferenciïn els actius tòxics.
La gravetat de la crisi i la dimensió del mercat financer requereixen una solució Europea, però no a qualsevol preu. La Unió Bancària no pot ser un tel per cobrir els interessos de la banca, sinó que ha de ser un instrument perquè la ciutadania europea recuperi el control democràtic sobre aquest sector i situï les finances al servei de l'economia, de la generació de treball i de la prosperitat social. I aquesta Unió Bancària no pot dissociar-se del necessari canvi d'estatuts del Banc Central Europeu, el qual ha de passar a actuar com la Reserva Federal dels Estats Units.
