carme.laura |
dilluns, 21 de maig de 2012 | 08:57h
Eres allí, dins de la caixa, amb un mig somriure, els ulls tancats. Semblaves més jove, s'havien esborrat del rostre les marques del gest de patiment. Tranquil·la. Eres tu, mama, però només t'hi assemblaves, com si te n'haguessis anat a algun lloc deixant a casa el teu cos. Eres a casa. Era un dilluns, com avui.
Per què no vaig plorar, mama?, ni una llàgrima. No tenia el cor trencat, com a les novel·les, tu no ho permeteres, visquerem la malaltia , el final sabut com quelcom natural i inevitable. "Qui farà això per a tu, nena?. No deixis mai el papa. No et barallis mai amb el Santet, nena. No vull flors, dóna els diners a la parròquia".
I una nit, mama, em vaig despertar plorant sense consol, i en vingueren d'altres nits amb plors. Era quelcom desconcertant, no havien estat nits de malsons, era en el somni que tu tornaves i parlavem. Eren somnis feliços.
Hi hagué un últim dia. Recordo com si ho visqués, mai no l'he pogut oblidar malgrat ser un somni dolorós. Eres al somni i em digueres sanglotant : "Nena, no podré tornar mai més. M'han dit que no puc tornar" . Ploràrem les dues. I mai més no has entrat als meus somnis o jo no he pogut recordar-ho.
Ha passat molt de temps. Em sembla estrany, mama, sóc ja molt més gran del que eres tu aquell 21 de maig, però quan penso amb tu ( no hi ha dia que no ho faci) sóc la nena sense edat.
Mama, des de la finestra veig Venus brillant, esplèndida, ja hi és quan vespreja, diuen que és una estrella freda, em costa de creure-ho. Tu ho saps, ho és?. Un petó, mama. Bon dia!.
Hi hagué un últim dia. Recordo com si ho visqués, mai no l'he pogut oblidar malgrat ser un somni dolorós. Eres al somni i em digueres sanglotant : "Nena, no podré tornar mai més. M'han dit que no puc tornar" . Ploràrem les dues. I mai més no has entrat als meus somnis o jo no he pogut recordar-ho.
Ha passat molt de temps. Em sembla estrany, mama, sóc ja molt més gran del que eres tu aquell 21 de maig, però quan penso amb tu ( no hi ha dia que no ho faci) sóc la nena sense edat.
Mama, des de la finestra veig Venus brillant, esplèndida, ja hi és quan vespreja, diuen que és una estrella freda, em costa de creure-ho. Tu ho saps, ho és?. Un petó, mama. Bon dia!.
M'ha agradat molt llegir-t'ho.
Tinc uns amics funeraris que em va dir que això és tipic de la cultura dels catalans, dels castellans i, en general, de la dels pobles del nord, mentre que els del sur, no tenen complex de plorar davant dels altres i per això no posposen les llàgrimes; no sé si és veritat.
Record d'afecte i admiració per a la teva mare.